Gràcies, Raimon

Aquest proper dissabte dia 17 de desembre tindrem l’oportunitat de veure Raimon en directe per última vegada. Cantarà al Palau de la Música de València acompanyat de l’orquestra de la ciutat i el cor de la Generalitat. Serà un espectacle únic, irrepetible i final. Després, al maig de l’any vinent, farà els dotze concerts que ha compromès a Barcelona i s’ha acabat.

Després de cinquanta-cinc anys als escenaris i una cinquantena de discos enregistrats, la figura de Raimon, la impressionant aportació a la cultura catalana amb accent valencià, la seua contribució a la cultura universal, és innegable i admirable. I això, cantant amb fidelitat a la llengua del seu poble, sense manies i sense complexos d’inferioritat ridículs, sense perdre l’oremus pels diners –això sí, fent-se respectar com a treballador i artista i reclamant un tracte digne per al seu ofici.

Jo sóc d’aquells que es va veure transformat des de la primera vegada quan, sent una criatura, vaig escoltar Raimon en el tocadiscos del germà major d’un amic. He fruït i admirat molts músics i intèrprets de blues, soul, jazz, rock, folk, cançó d’autor. Però, més enllà i més ençà, a ningú com a Raimon. Ara no parle del seu honorable valor cívic, el seu compromís militant amb les classes populars i amb el seu poble. Em referisc a l’artista, a l’autor de lletres minimalistes com poemes japonesos, de cançons narratives, de poemes musicats, d’un bon grapat d’himnes col·lectius, de bellíssimes melodies. La singularitat de l’estil de Raimon és inconfusible. Sempre és Raimon. Les seues dots interpretatives i l’esplèndida veu amb què s’expressa fan una combinació molt particular que explica el seu èxit fulminant des del començament. Ja sabeu, hi havia Raimon i els Setze Jutges, és a dir, Raimon i la resta. I no era de Barcelona, ni tan sols del Principat. Venia d’un erm cultural que mantenia la llengua inconscientment, però ple de música, de músics. Com que no sabien catalogar-lo, al principi el van prendre per un rocker. I sí, l’actitud la tenia. I no sempre fou fàcil. Especialment, a partir dels anys 80 quan els vells amics i nous polítics se sentien incòmodes davant un artista “sense capelleta”.

Hi havia pocs cantants, avui dia encara menys, de la talla intel·lectual de Raimon. Cal un treball subtil d’anàlisi per trobar les seues lectures en les cançons que ha fet. Només dues dades: fou un dels principals introductors d’Antonio Gramsci entre nosaltres i un bon coneixedor de l’obra del pensador comunista italià; i dos, ja llegia Zigmunt Bauman, en traducció a l’italià, fa trenta cinc anys quan ni als departaments de sociologia d’ací se’l coneixia. I clar, també llegia Joan Fuster, Salvador Espriu, Ausiàs March i els nostres clàssics, A. Gide, Proust, Sagarra, Musil, Camus, Joyce i un llarg etcètera. Ell mateix va contar fa anys que en dues cançons seues hi ha citacions textuals de Wittgenstein de les quals ningú no se’n va adonar.
Ara, quan l’artista de Xàtiva ha rebut al País Valencià una mica de l’agraïment que li devem a la seua magnífica obra i a la seua lleialtat a nosaltres, al seu poble i la seua llengua que ha dut amb dignitat per tot el món, ara, l’artista, encara en plenitud i abans de compondre una patètica figura, ha decidit plegar dels escenaris i acomiadar-se’n confessant-nos la seua estima i agraïment. “Deixar-vos estimant és un bell final”, ha dit. Finire in bellezza.

De tot cor, moltes gràcies, Raimon.