En tot cas, d’acord amb el tòpic, la saviesa del governant consisteix precisament en saber distingir entre el difícil, l’impossible i el necessari i, d’acord amb açò, establir les prioritats que, sense sacrifici dels principis i objectius del seu programa, el seu contracte amb els electors (el necessari), resulten viables. Saber justificar aquestes decisions davant els votants i davant la resta de la ciutadania també forma part, evidentment, de l’acció de Govern.
A voltes, no obstant açò, la dificultat resideix en una altra disjuntiva: la que enfronta la necessitat d’adoptar mesures coherents amb el programa (els seus principis, els seus objectius), és a dir, insistisc, com complir el necessari i, per altra banda, la conveniència de seguir criteris d’immediatesa i oportunitat, que exigeixen mesurar les conseqüències d’aquestes mesures en termes de rendibilitat electoral. Crec que la dificultat es manifesta clarament en l’actitud que ha adoptat el Govern de la Generalitat (i en particular el principal partit que el sustenta, el PSPV) entorn de les festes populars en les quals es produeixen tractes cruels, degradants i violents amb animals.
No vull repetir els arguments de l’estupend article que recentment va dedicar Toni Mollá a la polèmica sobre el bou embolat. Ho subscric, com ja vaig dir públicament. Però les recents declaracions del secretari Autonòmic al capdavant de l’Agència Valenciana de resposta a emergències, el socialista Jose María Ángel exigeixen, al meu judici, un comentari una mica més general. El Sr Ángel, després de constar el laberint de passions deslligat (“la festa dels bous al carrer alça passions”) i endinsar-se en una nova teoria científica en sostenir que aquestes festes tan comunes en tants pobles valencians estan “… en el seu ADN de forma centenària”, concloïa que el Consell, “està per protegir els bous al carrer”.
El problema, al meu entendre, no comporta cap dificultat d’anàlisi, perquè per a qualsevol que empre dos minuts a pensar-ho, és molt senzill obtenir una conclusió inequívoca: aquestes festes entranyables són una manifestació del pitjor que pot tancar una tradició. I açò és així, encara que hagen sigut incloses pel PP en l’enèsim exemple de manipulació i disbarat jurídic, la llei 6/2015 de defensa dels senyals d’identitat de la comunitat valenciana. Una llei que mereixeria examen a part i que, al meu judici, ha de ser derogada immediatament per les noves Corts. Una llei que imposa sota sanció signes d’identitat que avergonyeixen la consciència civilitzada, perquè les festes convertides en aquest ADN que diu el Sr Ángel són, en la majoria dels casos, exemple de violència i crueltat i causen evidents i terribles sofriments a éssers vius sensibles, amb l’única “justificació” de la gresca que suposadament desperten entre els valencians. Són, vull dir-ho clar, la pitjor escola per a les noves generacions de valencians, el nostre futur.
Repetiré l’obvi, malgrat el cansament (va ser Brecht el que va escriure que la dificultat de la nostra època residia en haver de defensar l’evident). Per molt que les precedisquen mil anys de pràctiques reiterades, les conductes cruels i violentes, les que impliquen sofriments totalment innecessaris, manquen de justificació. No solament és que eixos comportaments ens degraden, ens fan menys humans. És que, com escriguera Nasón fa segles, saevitia in bruts est tironicinium crudelitatis in homines: La violència contra els animals és l’escola del maltractament i la violència contra els éssers humans. Educar els xiquets i adolescents en la violència gratuïta i festiva, perquè “al cap i a la fi són només animals”, és una forma d’assegurar que, almenys a una part d’eixos joves que participen en les festes, quan es convertisquen en adults, els semble justificada i divertida la violència contra tot aquell a qui consideren inferior: les dones, els discapacitats, els captaires o els immigrants.
Si la resposta és que “així ho hem fet sempre en el meu poble i a més ens agrada i em fastigueja que vinga un foraster a pretendre llevar-me la meua tradició”, caldria replicar que aquest criteri suposaria que hui seguirem practicant tot tipus d’aberracions, de l’esclavitud a la tortura, passant per la discriminació i la dominació de tot allò que ens plaga. Si s’al·lega que açò danya l’activitat econòmica, caldrà afegir que la mateixa (sense) raó hauria justificat seguir amb les festes en el circ romà, amb les seues excitants morts de gladiadors, el negoci d’apostes, el de les escoles de gladiadors, la seua venda com a esclaus, etc. Resta el poderós argument dels gurus dels ganinetes electorals que, en el fons, és molt eficaç a l’hora d’aconsellar prudència al governant, prevenint-lo enfront del pitjor de tots els mals: anar en contra de dites festes ens faria perdre els vots dels qui així es diverteixen! És una altra (sense) raó de veterana tradició, la del panem et circenses, la mateixa que identifica l’acció de govern amb l’aprenentatge de les arts que permeten enganyar el poble o distraure’l dels assumptes importants. Una concepció de la responsabilitat política i de l’acció de govern que, lluny de la prudència, es fonamenta en la pitjor de les demagògies, el més rastrer dels populismes.
Per açò, quan el secretari Autonòmic o el president mateix que va anunciar l’ètica pública com a sant i senya del seu mandat, apel·len a la ‘prudència’, enfront de l’evident desraó que significa no ja continuar amb les subvencions, sinó permetre aquestes pràctiques de crueltat, al meu judici, desmereixen del noble títol de governants. I perden una oportunitat de reforçar amb el seu bon exercici la indiscutible legitimitat d’origen de l’encàrrec de poder que els hem conferit.
