Gossos, gàngsters i medalles

Quina setmaneta! Informativament parlant n’hi ha hagut de tot, com a les cases riques, i no precisament de bo ni de positiu. Per a llogar-hi cadires, que diuen per ací dalt! La començàvem assabentant-nos del desgavell de les targetes de crèdit de certa entitat bancària, que usava tot déu, i la continuàvem amb l’anunci de la sucosa indemnització a tito Floren que haurem de pagar, com no, entre tots els usuaris hispànics del subministrament de gas; per si no n’érem prou, s’ha presentat a les nostres vides, com un convidat que ningú no espera, el virus de l’Ebola -que ens deixa, de moment, una innocent víctima canina-, afavorit per una ministra inútil a més de -presumptament- corrupta, i l’hem rematada amb l’adéu de Cotino el dels caquis i la celebració institucional del 9 d’octubre al meu petit País, que s’ha convertit en una descarada lloa del govern moribund de Fabra i els seus sequaços a una nòmina tan absurda com calculada formada, entre altres que sense dubte s’ho mereixeran, per Adolfo Suárez (a títol pòstum, s’entén), al rei Felip VI -com és sabut, grans i destacats valencians tots dos- o a la RACV,
l’entitat lingüísticament secessionista que tots sabem com llaura. Però anem a pams i no a braces…

Això de les targetes, negres com les consciències dels seus promotors, d’una entitat com Bankia, rescatada amb diners meus i teus, lector, no té nom. La llista de beneficiaris publicada, amb personatges de tota classe -política- i condició -mafiosa- ha sacsejat una miqueta més la societat, que continuem sense saber on té el punt de saturació. Tots els angelets compartien secret i feixos de bitllets, tots callaven com a putes. Amb motiu. Els privilegis uneixen i el gàngster de Blesa, l’amic íntim d’Aznar, ja sabia què feia: si els untem tots sense distincions -devia pensar- ningú no piularà i anirem fent. El latrocini no descansa -i l’expresident fotent-se’n de tot, de cacera en cacera mentre el jutge que volia engarjolar-lo acaba de ser condemnat-, i si no que li ho diguen a Florentino Pérez, que com els bons tafurs jugava sobre segur amb el contracte que signat amb l’estat en 2008 -llavors, qui manava?- pel perillós magatzem mediterrani de gas, causant de terratrèmols i angoixes ciutadanes: si anava bé, se’n quedava els beneficis i, si no, els ignorants de sempre ens en faríem càrrec. De puta mare. Fer negocis així és meravellós! I encara no volen que el de la cua de cavall no els diga casta a tots plegats! Amb caspa, matisaria jo!

I què me’n dieu de la incompetència de la ministra que s’atrevia fa uns dies a donar lliçons a Europa, pobres diables, mentre no sap on té la mà dreta? Cada dia ens en donen mostres, tots, però la gestió de la crisi de l’Ebola ha batut tots els rècords i els ha deixat ben retratats, especialment a la del confetti. Els llibres d’història diran que la primera víctima a l’Estat d’aquesta malaltia… no se sabia si la tenia! Excalibur, es deia, i era un gos feliç i aliè als pallassos amb càrrec que van decidir que li tocava ser-ne el boc expiatori. Els mitjans cavernaris, els que aplaudeixen com foques amaestrades tot el que fan els seus, han posat el ventilador en marxa i han escampat la merda que els és tan familiar, culpant-ne -solament- el dèbil, el treballador. No posen el focus en els supervisors del protocol ni en el fet que els hospitals públics de Madrid -sí, aquests casos mai no van als privats, tan rebons com són!- no estaven preparats per assumir un repte així, després de mil retallades. La xarxa ha fet estelles la ministra i, de passada, una marca España en hores baixíssimes. N’esperen la dimissió. Pobres il·lusos…

Abans parlàvem de caspa i, si en busqueu mestres, a València en trobareu catedràtics, que allà n’hi ha per donar-ne i vendre’n! I de padrinos i gent sinistra ni en parlem! Un d’ells ja ha dit que se’n va, el beatíssim Cotino, l’ideòleg de la ignomínia que va succeir a l’accident del metro de València. Mal vent i barca vella. Però… i els que es queden? Doncs mentre manen -ja els queda poc- faran tot el possible per encobrir tots els desgavells que han protagonitzat -la nòmina de despropòsits, imputacions i desfalcs és tan llarga com vergonyosa-, si molt convé atacant enemics ideològics interns -els perillosos esquerrans- o recuperant-ne d’externs -els catalans-, tot fent veure, per compensar, que són més espanyols que ningú. El Molt Deplorable Fabra, el que comparteix cognom, partit i putrefacció amb l’altre, el de les ulleres de sol que es resisteix a entrar en presó, encara culpa ZP de la falta d’inversions del govern central. S’ha de tindre barra! Els seus han espoliat des de fa vint anys els valencians, s’han abaixat els pantalons i ens els han fet abaixar. Com a solució, com a cordó sanitari, amb aquest complex d’inferioritat que gasten, i en agraïment a aquesta Espanya que ens escanya, endevineu què van fer ahir…

Doncs condecorar amb motiu del 9 d’octubre, Dia Nacional del País Valencià, entre altres, una acadèmia de mòmies psesudovalencianes en naftalina que destil·la odi i que no és reconeguda pel món filològic, amb l’única intenció de frenar per la dreta la sagnia de vots que patiran, i per altra premiar a part del difunt Suárez el rei actual, Felip de Borbó, que no ha fet res pels valencians ni abans de guanyar la plaça que ocupa, en dura oposició, ni per suposat des que és al tron. Vergonya, cavallers, vergonya. Tanta ànsia de Fabra i els seus per demostrar-ne l’espanyolitat -tot el seu discurs va girar al voltant del perill català i d’Espanya- els ha fet oblidar que l’avantpassat del monarca, d’igual nom, ens va intentar aniquilar com a poble? Potser no recorden -ni volen fer-ho- per quin motiu el quadre d’aquesta mala bèstia encara roman cap per avall, a Xàtiva? En compte de donar-li medalletes i de riure-li les gràcies, el gos guardià de les essencies pàtries, la vergonya de la política valenciana -tot esforç és inútil, ja té la fossa cavada-, havia d’obligar Felip a anar a genollons a la ciutat socarrada pel seu parent per demanar perdó a tots els valencians. Em sembla, però, que la Mato dimitirà abans…

Mentre dure aquest servilisme estèril, aquest oferiment constant de noves glòries sense retorn ni compensació, aquesta veneració absurda per una rància i caducada Espanya, en franca decadència i plagada de gàngsters que fa riure per no plorar, siga en l’assumpte que siga -trieu de la parada: Bankia, judicatura, Ebola, Castor, ERES, Gürtel, Bárcenas i tants i tants temes i individus més- no reeixirem com a poble. El tren tornarà a passar la primavera vinent, i ja no s’hi valen excuses. Ahir es va donar a conèixer l’enquesta que marca el camí, que encara s’ha de traslladar a la realitat. O enviem ja a fer la mà als de la gavina o acabaran, del tot, amb tots nosaltres. Ja hem vist que són capaços de tot. Avisats estem…

Salut i País, xiquets… i fins la setmana que ve!