Futur imperfet

Què vols ser quan sigues gran? Diu el tòpic que davant aquesta pregunta els xiquets solien dir coses com bomber, astronauta, infermera o hostessa. No està molt clar. Per començar, abans que els plantejaren la qüestió, molts ni tan sols sabien que es farien grans, i alguns es quedaven espantats davant la notícia, amb els ulls clavats en l’adult que tenien davant, mirant aquella perspectiva aterridora. Recordem el cabut d’El timbal de llauna. La pregunta és coercitiva. És com quan un mafiós generós pregunta a la seua víctima si prefereix que li trenque un braç o una cama. En qualsevol cas, les respostes solien ser més cautes del que conta la llegenda. La primera cosa en què es fixa u és en el seu entorn, i si al pare o a la mare aparentment els hi anava bé, la primera alternativa que sospesaven els fills era la possibilitat de seguir els seus passos i, si no, els de l’oncle més simpàtic o els d’una veïna que els donava caramels. Així que no era gens estrany que digueren que volien muntar una perruqueria o una botiga de fruita seca. Alguns descervellats, addictes als còmics, potser deien missioner a l’Àfrica o científic boig, o monja o princesa, però no eren majoria.

Per això, ja fóra un taller, una xicoteta manufactura o un comerç, en passar el temps els establiments acabaven anomenant-se Viuda d’en Tal o En Tal i fills. Tornaves al teu poble natal després de pegar la volta al món, i el barber seguia dient-se igual, però es tractava del seu nét, que es guanyava la vida amb l’ofici, el local i la maquineta d’esquilar del iaio. Sí, hi havia un temps en què, amb la bicicleta d’un afilador, podien viure quatre o cinc generacions.

A poc a poc, això va deixar de ser així. Amb els afiladors van acabar els ganivets japonesos, que no necessiten que els esmolen, una cabronada. El de les fruites seques va muntar un videoclub, després un locutori per a emigrants i ara un casal faller. La resta d’establiments tradicionals han acabat convertits en una secció d’hipermercat o en una pàgina web. El gremi dels perruquers pareix que és irreductible, potser perquè gràcies a ells es ven molta laca, o perquè la màquina automàtica de rapar caps no els acaba d’eixir als qui se n’ocupen del tema, però segur que en alguna politècnica estan a punt d’aconseguir-ho. I quan ho aconseguisquen diran que és un èxit de la intel·ligència artificial.

Abans, el present estava referendat per un passat parsimoniós: si tenies bona vista podies veure com allargava els seus braços cap al futur. Ho feia com un ós peresós quan estira la grapa a la cerca de la següent branca a la qual agafar-se. El futur era raonablement previsible. Ara t’assota la cara de sobte, com la llengua d’un camaleó. Apareix quan no t’ho esperes i d’on menys t’ho esperes, atrapa les teues expectatives com si foren una mosca i se les fot davant els teus nassos.

En el decàleg de qualsevol societat programada per a proporcionar als seus integrants una qualitat de vida raonable, a banda de reduir la necessitat de treballar als mínims imprescindibles, els oficis haurien de tindre vigència almenys durant un parell de generacions, el temps suficient perquè u puga traure profit d’allò que ha aprés durant la seua joventut, per a adaptar-se a qualsevol canvi que es produïsca —per a veure’l vindre—, i preveure el futur immediat. Però la cosa sembla que no rutla així.

La velocitat que estan imprimint al món exigeix mirar cap endavant, no deixa temps per a mirar pel retrovisor i, a més, això ja no té cap utilitat. I el que hi ha davant és un casino. Programar el futur és, avui, jugar a la ruleta. No hi ha res del que es puga afirmar que seguirà sent demà com és ara. No hi ha professió ‘de futur’, de les que han aparegut en els últims cinquanta anys, que no haja caducat o canviat radicalment en vida de l’inadvertit aprenent. El món es torna estrany abans que aconseguisques fer-te vell.

Tal acceleració no obeeix a cap transformació sobtada de la nostra naturalesa. Les nostres necessitats bàsiques continuen sent les mateixes que en el temps de Diògenes, que se les apanyava enrotllant-se amb un mantell i servint-se amb mesura de la butxaca dels amics. Aquest casino que és el futur està regentat per tafurs, per aprofitats. A veure, si no, com han aconseguit arribar-hi abans que els altres. Són uns que han assaltat la cabina de comandament i ens estan portant a tota virolla cap a no se sap on. Fa temps que estan entestats a posar-li un motoret a tot, i ho estan aconseguint. I encara que els geòlegs diuen que és al revés, fins i tot la Terra pareix que gira més de pressa, no se sap amb quina finalitat, perquè no pot escapar ni del seu eix ni de la seua òrbita. I això per què? Se sospita que els nostres segrestadors són els amos de l’energia que fa rodar tant de motor, fins i tot de la que ix dels nostres braços.

Els gurus del règim estan llançant missatges tranquil·litzadors constantment, elaborant i publicant llistes de professions amb futur per tal d’animar els joves que estan buscant el seu i no el veuen enlloc. Als joves els anomenen ara millennials com adés els anomenaven Generació X, i d’ací a quatre dies els anomenaran qualsevol altra estupidesa amb què camuflar les seues mentides de pitonissa nocturna. Els vaticinen als millennials que, com en són tants, el món acabarà adaptant-se a les seues necessitats. No hi ha cap raó per a creure-s’ho, sobretot si, com ja els anuncien, en el millor dels casos tindran cinc o sis patrons al llarg de la seua vida laboral, això pel cap baix. Que bé! El que els estan dient és que el món els usarà com a un kleenex. És l’obsolescència programada aplicada als éssers humans.