El cap de setmana passat, en un dels múltiples partits de futbol que es van jugar a la lliga nostrada, un professional molt famós, excel·lent jugador -una cosa no lleva l’altra- però especialment conegut per ser més xulo i superb que ningú, va ser expulsat per agredir sense cap justificació -cap acció violenta no en té- un contrincant sense possibilitat de disputar el baló. Mentre eixia del camp, a més, va realitzar un innecessari i ben ofensiu menyspreu al públic rival -jugava a camp contrari- que va consistir a passar-se la mà per l’escut de campió del món que llueix a la samarreta perquè tot el món se n’adonara que ell és molt bo i aquells pobres diables no estarien mai a la seua alçada. Aquest incident -l’expulsió, no l’ofensa, que ha quedat impune- li ha suposat la ridícula sanció de dos partits en guaret, tot per ser qui és i per jugar on juga. Ridícul i indignant. Que ningú no es pense que em sembla malament perquè pertany a la disciplina d’un equip que no compta amb les meues simpaties; jo denuncie les males praxis siga qui en siga l’equip i el responsable, i tothom ho sap: odie el joc brut, vinga d’on vinga -també ho és llançar-li una bota a un assistent- perquè és una actitud sobrera. Em preocupa més l’exemple que es dóna amb aquests actes als xiquets que emulen les seues figures, perquè poden pensar que tot val. On queden els valors, en l’esport? Pel que es veu, en fora de joc…
Seguim. En un dels meus canals de televisió preferits -tant que no sé a quina freqüència està sintonitzat al meu aparell- resulta que fan, des de fa anys, un programa que combina voyeurisme i testosterona com a ingredients bàsics. Pels mitjans m’he assabentat que en l’edició d’enguany dos grans pesos pesants, un de la cultura i un altre dels sectors productius de l’Estat, són a dintre d’una casa per a què els espectadors contemplen què fan, què diuen i quines aportacions fan a la insipidesa diària. D’això es tracta, d’aïllar-los per veure’n les reaccions. Són, per damunt de tot, un exemple per als seus conciutadans, especialment per als més jóvens, que veuen en ells com seran d’ací uns anys, si la vida els somriu. Perquè aquests dos il·lustrats guanyen una pasta, és clar, i sense cap esforç. La gran excusa d’aquesta proesa, d’aquest triomf de la societat, és l’audiència. Diuen que la gent -concepte difús, eteri- veu el que li posen davant. En un somni meu -també estic tocat, com notareu- assaltava una cadena de televisió amb un passamuntanyes a mig posar i una enciclopèdia il·lustrada a la mà i obligava els tècnics a emetre una foto fixa, les vint-i-quatre hores, d’una pastissada de merda. Al dia següent, cap mitjà se’n feia ressò de l’innocu experiment científic: ningú no se n’havia adonat… Demà tornaré a dir als meus alumnes que han d’estudiar per ser alguna cosa a la vida.
Salut i país, xiquets, i fins la setmana que ve!
