Des de la revolució francesa, les identitats i les ideologies són elements essencials de la cultura política. Les ideologies modernes, liberalisme, conservadorisme, socialisme, anarquisme, comunisme, feixisme, guerra revolucionaria o cristianisme polític, eren corrents universalistes, antagòniques, proselitistes i ordenades. En canvi, les identitats postmodernes són sectorials, autoreflexives i fragmentades.
L’intel·lectual basc, autor de l’assaig “Juego de espejos. Conflictos nacionales centro-periferia”, on analitzà el relat social de nacionalisme del centre, dominant i, per reacció, els grups socials que ixen a les perifèries, oprimits, contra la dominació estatal, tals com el palestí, el kurd, el tamil, el sij, el cors, el basc, el català, l’irlandés, el de les comunitats religioses com la jueva, o de grups nómades, com el gitano, els moviments socials a-nacionals d’amerindis, lapons… ens indica a l’article del Gara que la modernitat és filla de la Il·lustració; sorgida d’un context religiós, va substituir la certesa de la llei divina per la certesa dels nostres sentits i de l’observació empírica. Per tant, la postmodernitat s’associa amb el trencament de les visions teleològiques de la història, çò és, la concepció de la història com un procés que culmina inexorablement en un telós (fi, meta), un objectiu central que la Il·lustració arrosegava com herència del seu passat.
En contrast, amb el globalisme uniformitzador, els trets del pensament polític postmodern són l’horizontalitat del poder i l’intensificació del pluralisme. En aquest pluralisme i reconeixement de la diversitat i els drets de ciutadania dels altres, té el seient el destronament teòric de l’Estat modern i la disolució de la seua concepció com a “container” d’una única societat mononacional. El pluralisme comporta la defensa de la plurinacionalitat i el multiculturalisme, la revalorització del dret a decidir dels col·lectius humans i grups ‘nacionals’, la inclusió en xarxa de tots els valors del món de la vida, lligat a les emocions, afectes, sentiments lingüístics, culturals, geogràfics, paissagístics… Tot i que estic d’acord amb l’advertiment de Ferran Suay en què no hem d’acceptar el lleguatge de adversari, perquè els nacionalistes i ‘nacionales’ són ells, els estatalistes, quan faig servir el mot ‘nacionalisme’ és perquè Letamendía el fa servir sovint, tot i que associa el nacionalisme d’estat a la violència i considera que els moviments perifèrics i oprimits, en el seu procés d’alliberament, han de triar el pacifisme i la noviolència per a desplegar totes les seues potencialitats.
Recorda Letamendía que pensadors molt dispars, en la seua crítica de la modernitat, posaren les bases teòriques de la postmodernitat:
-Horkheimer i Adorno defineixen la raó com una potencia que exerceix la seua dominació d’una manera il·limitada; quan conflueixen capitalisme i modernitat, la raó il·lustrada esdevé “raó instrumental” i adquireix una orientació totalitària, com remarca també Hannah Arendt.
-Wittgenstein denuncia les construccions englobants de la metafísica. En no contenir proposicions descriptives, els llenguatges filosòfics, ètics, teològics, deixen de tenir sentit. “El sentit del món” es troba fora d’ell, en la mística. Però “del que no es pot parlar, és millor callar”.
-Foucault descriu el poder no com un dispositiu piramidal o central sobirà, sinó format per unes xarxes que provoquen en tots els seus ‘nodos’ l’eclosió de resistències.
-La interpretació en el terreny de les ciències socials dels desenvolupaments científics de la mecánica quàntica i el principi d’incertesa, duta a terme entre d’altres per Kuhn, presenta l’evolució del saber en termes de trencaments i reorganitzacions radicals, negant el determinisme i el carácter acumulatiu de tota ciencia.
-En la teoria de Luhmann sobre l’autoorganització de sistemes o auto-poesis, el model ja no són les màquines, que tenen com a finalitat la producción de béns, sinó els models de vida, la qual es produeix únicament a si mateix. L’ésser humà construeix simultàniament una pluralitat de sistemes policèntrics i no-jeràrquics en un món sense centre. Per això, un cert conservadurisme, però també la defensa de les minories.
No obstant, la postmodernitat presenta deficiències; el seu pensament ‘feble’ obri el camí a la imposició dels interessos dels grups privilegiats. El triomf del neoliberalisme és la cara obscura de la postmodernitat. Aquesta té, per tant, conseqüències contradictòries sobre les identitats polítiques. Ha generat i, en el seu cas reforçat, una proliferació de moviments socials emancipadors nascuts de les resistències dels milers de fragments del món sense centre que li és propi: ecologisme, feminisme, pacifisme, indigenisme, teologies de l’alliberament, moviments antiglobalització neoliberal, “indignats”. El seu pensament feble ha deixat, per altra banda, a les persones indefenses davant la dominació dels poderosos, mercats, neoliberalisme, capitalisme ‘flexible’ i precarització, facilitant la propagació de fonamentalismes religiosos, terrorismes,extrema dreta xenófoba…
Finalment, la construcció d’indentitats en la postmodernitat no és de sentit únic. Proleferen identitats fetes de retalls o pedaços inconexes, i reaccions indetitàries en forma de “forats negres” a l’altre extrem. Però també ha emergit una identitat filla del pluralisme, inclusiva, participativa i deliberativa, que fa de la diversitat la seua raó de ser. En el cas, de les nacions sense estat d’Europa, a Escòcia, Països Catalans, Flandes, Euskal Herria, s’apunta un moviment tot i que potenciat per les identitats ‘nacionals’, desborda, d’acord amb el pluralisme i la diversitat postmodernes, les fronteres del ‘nacionalisme’, tot i que l’inclou, basat en la noció del dret a decidir. És aquesta una idea-força ommicomprensiva, sense centre i articulada en forma de xarxa, en la que la decisió d’estén:
-al dret de les dones a decidir sobre els seus propis cossos sense interferències estatals, policials, militars o clericals.
-al dret a la propia imatge de tota la ciutadania, lliure d’estratègies mediàtiques de difamació.
-al dret al treball digne i a mantenir un teixit industrial lliure de desmantellaments i deslocalitzacions.
-al dret a una vida exempta de precarietat i misèria.
-al dret a promoure la llengua i cultura pròpies en contra de les imposicions i fragmentacions exterministes estatals.
-al dret a viure en pau, i a culminar els processos de pau allà on s’hagen iniciat.
-a l’internacionalisme amb tots els pobles del món, agermanats en la comú oposició als mercats i contra els estats negadors de la seua sobirania socioeconòmica, política, o ambdues a la vegada.
-i per suposat, al dret a decidir, i a poder construir, la forma política elegida per la ciutadania de manera lliure i democràtica, incloent el dret a l’autodeterminació o a la independència. Això que els nacionalistes espanyols, des de posicions antidemocràtiques, neguen el dret a decidir dels altres, ciutadania basca, gallega, catalana [balear, valenciana] per a imposar-los “la seua” pròpia espanyolitat a la castellana.
