Sovint ho dic: tinc la immensa sort de treballar i, a més a més, de fer-ho en allò que m’agrada. No vull dir amb això que les ocupacions que he exercit anteriorment –la llista no és curta– m’hagen avorrit o les haja fetes a disgust; ben al contrari, tinc la sensació que he fet allò que em plaïa en cada moment i que he arribat a temps a tot, laboralment parlant. Totes les experiències a més, millor o pitjor, m’han ajudat a ser com sóc i sobretot he mirat sempre d’aprendre coses noves en cada feina que duia a terme, des del meu pas per l’hoteleria fins la breu etapa política, passant per la fase de petit empresari del paper en qualitat de llibreter, impremter i venedor de diaris i revistes. La docència m’ompli, tot i les dificultats i els trasbalsos del moment, però també us diré que no tot a la meua feina és explicar ortografia o les subordinades substantives o analitzar obres literàries.

Des dels centres educatius ens ajudem d’altres eines que ens permeten acostar els nostres alumnes, de manera diferent, a allò que els expliquem a classe –o a tot allò on no arribem per falta de temps o recursos diversos–, sota un altre punt de vista, tot posant-los en contacte amb la realitat social, econòmica i cultural de què formen part; en definitiva, identificant-los amb el món real que els envolta i al qual s’hauran d’adaptar –o posar tot de la seua part per canviar– en el futur, quan d’ells en siga la responsabilitat. En aquest sentit, en el marc de la setmana cultural del centre on treballe –entre moltes altres i interessants activitats– vam tenir la sort de portar l’economista i activista Arcadi Oliveres per a què els fera una xerrada als alumnes de quart d’ESO. Amb el seu articulat i profund discurs no deixà indiferent ningú, en la que va ser sense dubte una bona experiència.

Tocà els temes habituals de les seues xerrades i els va fer aprendre coses que desconeixien –i que a molts no els interessa que se sàpiguen– però que evidentment fan créixer l’alumnat en tant que ciutadans del món. Els va obrir els ulls sobre la parcialitat dels mitjans de comunicació, els revelà la misèria humana que els envolta, la fam i la set al món –malgrat haver-hi aliments de sobra per a tothom–; els parlà de les armes i les guerres, amb el vergonyós paper d’Espanya com un dels seus principals fabricants, de la mercantilització de la societat, dels abusos tecnològics –amb esment al coltan i al Congo, aspectes treballats aquests dies a classe–, de la publicitat, la gola dels mercats i el sistema de valors actual; també dels grans beneficis de la immigració, que no només són culturals sinó també econòmics i socials, sobre energia i els recursos finits del planeta i tants temes més…

Els alumnes van sentir, esfereïts, que cada dia moren innecessàriament més de cent mil persones al món, que la fam s’acabaria amb setanta mil milions d’euros, mentre se n’han donat més de quatre bilions –amb b de barbaritat– a la banca mundial des de l’inici de la crisi; que en plena època de retallades, Espanya es gasta cinquanta-set milions d’euros al dia en armament; que el negoci de la telefonia mòbil suposa l’esclavització de nens a l’Àfrica; que comprant roba o accessoris de marca s’avala l’explotació laboral al tercer món; que els recursos del planeta s’estan esgotant i que sembla no importar a ningú… Dades contrastades que van fer trontollar conviccions preses entre els alumnes, que com a principals clients del mercat global –més que com a ciutadans, per desgràcia– són l’objecte principal dels cants de sirena –i dels excessos– d’un capitalisme esgotat.

La diagnosi –dijous en parlava, precisament, amb un bon company– és, doncs, clara: anem errats i per tant cal canviar l’estat de coses actual; és imprescindible reorientar la societat i acabar amb els desequilibris si volem tenir, ja no un futur millor, sinó simplement futur. Què cal fer, doncs? Quines solucions hi ha? Primerament cal evitar el pensament –seria un gran error– que difícilment podrem canviar res. Mireu Gandhi: estava sol i amb la seua actitud canvià la història del seu país i del món, donant el toc d’inici a la descolonització. Imaginem-nos units! Després, per suposat, hem de continuar treballant amb els nostres alumnes: ells seran la veu –i l’acció decidida– del demà. Si aconseguim formar més ciutadans que no consumidors, si continuem acompanyant-los en el seu creixement personal dins i fora de l’aula i donem exemple, tindrem molt guanyat. El futur es basteix en el present i l’hem de guanyar entre tots. En això estem… No em direu que no és apassionant!

Salut i País, germans!

>

ARCADI OLIVERES: Economia i política, dues cares de la mateixa crisi (1 de 7)