L’any 2011, en plena campanya electoral a la presidència del govern estatal, Mariano Rajoy va omplir la plaça de bous del Cap i casal (molts dels assistents, estaven allà a canvi de feina i un entrepà) prometent ’l’oro y el moro’ per als valencians. Quatre anys després, el discurs era totalment diferent, culpant la crisi de tot el que no va poder fer a casa nostra i prometent novament fer-ho si aconseguia ser reelegit.
Un dels principals problemes que hem tingut els valencians són els polítics que fins ara, i malauradament, ens han representat a Madrid, com per exemple la que aquests dies està d’actualitat després de la seua incorporació a Telefónica. Com es pot comprovar, les portes giratòries agraden tant al PP com al PSOE. És notícia aquests dies la política castellonenca que la gent sobretot recorda no pel que ha fet, sinó per la famosa frase dedicada als aturats “Que se jodan”. Andrea Fabra, entre altres fets, també va votar en contra dels interessos dels valencians a l’hora de recolzar al Congrés el corredor central i no el que ens interessa a nosaltres, el corredor mediterrani, ja que eren ordres expresses del partit. Tots i cadascun dels presidents que ha hagut al front del govern estatal ens han menyspreat, des de Felipe González passant per Aznar i Zapatero fins arribar a l’actual, Mariano Rajoy. Des de l’any 1990, els valencians estem generant una renda per càpita inferior a la mitjana estatal. D’un índex de 100,91, el PIB va passar a un 87,54 l’any 2013. I els seus còmplices han sigut aquells partits polítics que s’autoproclamaven valencians de primera (PP i PSPV), com si a aquestes alçades hagueren d’haver valencians de primera i valencians de segona.
El futur que ens espera en un hipotètic govern del PSOE de Sánchez també és prou negre, ja que després de prometre i prometre en campanya electoral, al seu programa sols hi ha unes poques línies confuses sobre el finançament valencià.
El que últimament pareix que ha canviat és l’actitud dels empresaris, que en els darrers mesos han estat més actius a l’hora de demanar unes infraestructures tan necessàries com l’aigua, ja que si ajuntem el mal finançament amb les poques inversions que rebem per part de l’estat, això ens converteix, encara més, en un territori tercermundista si ho comparem amb altres territoris de l’Estat espanyol. I és que la mitjana d’inversió per habitant en el conjunt de l’Estat espanyol és de 241 euros, mentre que al País Valencià la xifra baixa fins els 155 euros. Segons l’informe d’exclusió i desenvolupament social publicat per la fundació Foessa l’any 2014, el País Valencià ocupa el lloc número huit de les regions de l’Estat amb les rendes més baixes i la taxa de pobresa arriba a l’escandalosa xifra del 31,07% de la població. I any rere any, en lloc d’anar cap endavant i solucionar els deutes del País, ho hem fet al revés, hem anat cap enrere com els crancs, degut a la mala gestió i a la corrupció de la major part del Partit Popular Valencià amb les seues polítiques d’obres faraòniques, clientelars i d’amiguismes. Cada any les valencianes i els valencians deixem de rebre per part de l’Estat aproximadament uns 6.000 milions d’euros, una xifra que fa posar els pèls de punta. Quant de treball podríem crear amb aquests diners o com podríem millorar la nostra sanitat pública i fins i tot podríem evitar que els nostres fills deixaren d’una vegada per totes d’estudiar en barracons! Com podrien canviar les coses si simplement ens sentirem això: valencians!
David Casanova. PDaD-Castelló
