Es remuntava Sòria, per a analitzar la qüestió objecte de debat, al context del final de la dictadura franquista i principis de la “transició” per assenyalar que el model lingüístic d’aquells anys va esdevenir, ben prompte, “insostenible”. També afegia, recordant i aclarint, que ja s’ho havien plantejat els qui escrivien a la revista El Temps i alguna cosa interessant i assenyada digueren els lingüistes Toni Mollà i Josep Lacreu, llavors, sobre la necessitat de tenir en compte els distints nivells de registre lingüístic i sobre que la conveniència d’un model adient per a escriure poemes hermètics i indesxifrables potser no servia per a fer un concurs televisiu o un programa d’humor. Perquè no es pot estar d’espectador amb el comandament a una mà i cercant amb l’altra a tothora mots incomprensibles al diccionari de Joan Coromines, a l’Alcover-Moll o inclús al Diccionari de Ferrer Pastor. Això és de trellat (o de sentit comú). Per això, tot i que no ens agradaven els programes de Joan Monleón, no els veiem, però no es criticava el nivell de llenguatge que es feia servir en aquells concursos d’entreteniment, sinó que el que es criticava és que quasi tots els programes de RTVV seguiren el model lingüístic de Monleón, de castellanització, d’ús d’un valencià barroer, dialectalista i poc culte (tret d’alguns programes posteriors de Punt Dos, com Medi Ambient, de Xelo Miralles i Joan Pellicer, que van mantenir la dignitat del model lingüístic sense renunciar a la divulgació), amb el simptomàtic producte que va significar la llista per censurar les més de quatre-centes paraules per ésser mots “massa catalans”.
Un llistat infame fet per Amadeu Fabregat i Lluís Forner, que caigueren com quatre-cents colps, amb foragitament inclòs, del seu treball a RTVV, on hi hagué lingüistes que no acceptaren sotmetre’s a les directius dictatorials d’aquests petits mandataris. Ho recordava Francesc Esteve a propòsit d’un debat amb Leonardo Giménez. No foren suggeriments ni propostes beatífiques i amables fetes pels directius i assessors de RTVV del PSPV-PSOE perquè els periodistes ho tingueren en compte en funció del tipus de programa que realitzaven, allò de l’adequació de la parla al registre comunicatiu corresponent, com ara s’intenta dir capgirant i alterant el sentit d’aquella censura perversa, impresentable i inadmissible en qualsevol llengua, foren propostes fonamentalistes, autoritàries i vergonyoses amb conseqüències nefastes per als treballadors que s’oposaren i per tal de consolidar un model lingüístic de TVV diglòssic, d’un valencià anòmal, subordinat, estretet, lligat de mans i peus al model d’una societat limitada, mediocre, inculta i xenòfoba que Ferran Torrent intentà criticar en alguna de les seues novel·les sobre la corrupció “a la valenciana”. I en castellà, el valencià Rafael Chirbes també ho ha criticat mostrant les entranyes de la corrupció. El model lingüístic del valencià va esdevenir, seguint els dictats del PP, petitet i molt “limitat”, sembla el producte ‘natural’ que ofrena la nostra xicotiniueta terreta de l’Horta de València i un cap i casal massa sovint d’esquenes als pobles del nostre país, com denunciava el professor Manuel Sanchis Guarner.
No obstant, com assenyalava Enric Sòria, sense aquests escriptors que escrivien en un model lingüístic cultíssim i ‘encarcarat’ davant d’una societat ‘valenciana’ hostil que els marginava, el valencià hauria sigut considerat un idioma perfectament prescindible, inútil i només apte per a arraconar-lo del tot i exterminar-lo en tots els àmbits. Com, per altra banda passa, ara mateix, malgrat els esforços dels escriptors que el fan servir com una eina de comunicació intentant que esdevinga “normal” després de tants segles de marginació i d’opressió d’un Estat que malda perquè esdevingam cendres colgades sense cap guspira que encenga el foc de la llengua amb possibilitats de convertir-se en llengua normal en tots els àmbits, societat i institucions.
M’interessa molt més la part en què Enric Sòria s’estranya d’algunes coses que passen, matisa els elogis als “pacificadors” i anota: “una altra cosa és que en l’esforç per a adequar l’estàndard als usos col·loquials s’arribe a una fragmentació exagerada que només servesca per a multiplicar les grafies locals, el desconcert i la confusió. Precisament perquè una llengua no és un símbol, sinó un instrument per a entendre’s, el sentit de la mesura també ha de formar part del trellat. Encara m’estranya més que no la genere la seua aposta pel consens superador de disputes en una qüestió, la de la llengua, molt enverinada encara avui. Quan recordar la simple evidència que el valencià i el català són el mateix idioma provoca les reaccions acostumades, cal concloure que el tema […] és conflictiu. I quan un tema és conflictiu solen predominar les veus que defensen les opcions extremes […] Però hi ha un símptoma pitjor que el de rebre trompades per tots els costats: és el de no rebre cap resposta. Llavors, o bé s’ha tocat una ferida tan oberta que ningú gosa badar boca, o bé es parla d’una qüestió que, en el fons, ja no importa a ningú”. En efecte, del que es tracta és que això del valencià no li interesse a ningú. Del que es tracta és que ens entenguem només a l’Horta de València seguint aquest model aplicat a tot el País Valencià, no es tracta d’entendre’s amb els de les Illes, la Franja o Catalunya, sinó que es tracta d’entendre’s només entre “els bons valencians”, d’aquells que renuncien a la política i prioritzen només la llengua dels valencians i només el model dels personalistes i terceravivistes, perquè pensen que tots són polítics tret d’ells mateixos que han esdevingut “im-polítics”. Com si, sovint, darrere dels models lingüístics no hi hagueren interessos, models i tries polítiques i al revés.
Em sembla encertat quan diu Sòria “Crec que qualsevol proposta que pretenga desintoxicar el valencià i reconvertir-lo en una llengua d’ús ampli que els valencians identifiquen com a pròpia mereix ser escoltada i discutida. Trobe raonables, per exemple, els punts de vista que expressa el director de la revista, Abelard Saragossà, en l’article que publica en aquest número, però no em pareixen en absolut exempts de crítica. Crec que fa una lectura massa plana de les estadístiques que inclou; que no jerarquitza del tot bé les causes de la situació actual; que mitifica en excés la prosa periodística dels anys 30 (els articles de Carles Salvador o de Joaquim Reig eren modèlics, sens dubte, però les vacil·lacions i les inèpcies provocades per la inseguretat salten a la vista en la majoria dels escrivents d’aquells anys), i que les seues apreciacions sociopolítiques, certament benintencionades, pequen d’ingènues. Per descomptat, accepte que puc anar molt equivocat en tot. Caldria parlar-ne. Si la societat valenciana -o almenys bona part d’ella- de veres vol que augmente l’ús del valencià, si algun dia tenim un govern disposat a alguna cosa més que a fer declaracions retòriques completament buides sobre la llengua o si recuperem una ràdio i una televisió públiques en valencià, n’hauríem de parlar molt, de tot això”. El mot raonable que li aplica Sòria a Saragossà, s’entendria més si l’haguera posat entre cometes. Perquè es tracta d’una ‘raonabilitat’ molt qüestionable, ja que tot i que s’autoproclame “dialògica” o “personalista”, està al servei dels poderosos de torn.
¿Com podem considerar “pacificadors” els que així s’autoanomenen dient que ells separen llengua i política quan estan col·laborant amb una revista finançada per les institucions governades i dirigides pel govern del PP, com Alfons el Magnànim, que a més de censurar els termes País Valencià o Països Catalans al llibres que publiquen, com si encara estiguérem en una dictadura anticatalanista, imposen la terminologia oficialista del pensament únic, tanquen RTVV, censuren les televisions i ràdios en català al País Valencià i fan tot el possible per exterminar el català de València aplicant la llei Wert al sistema educatiu valencià i continuen negant la unitat de la llengua sencera i completa finançant entitats secessionistes i entrebancant, despòticament i de manera arbitrària, l’ús social del valencià en tots els àmbits socials i institucionals?
En aquest cas, el missatge és el mitjà i la manera de transmetre’l. No ens creguem en absolut que cerquen cap pacificació mentre, sovint, han procurat negar la importància de la unitat de la llengua, cercar “identificacions” amb dialectalismes, genuïnismes, castellanismes i fórmules ‘pesudosecessionistes’ que no paren d’allunyar el valencià de la resta de les variants de la llengua catalana. El que sembla que tracten és potenciar un model lingüístic semblant al del gallec de Galícia, com han suggerit sovint com a referència, separat del portugués, com si entre el País Valencià i el Principat de Catalunya, la Franja de Ponent i les Illes Balears hi haguera una frontera amb uns murs com els de la Xina o unes tanques altíssimes com les de Ceuta i Melilla. Aquest model gallec, aïllat de la resta del seu domini lingüístic propi, la llengua que es parla al Brasil, a Mozambic, a Portugal, etc., li obriria les portes i finestres al món a un gallec extremadament castellanitzat i reclòs en un tancat estret i provincià en procés d’ofegament terminal. En el cas del valencià, almenys per ara, no hi ha un doble Estat que separe el País Valencià de la resta del domini lingüístic, com, posem per cas, Catalunya. Per tant, el model gallec, que cada vegada pateix per reculament, per retrocés, per arraconament i per substitució lingüística per banda de l’espanyol, només pot interessar al País Valencià, al meu parer, a aquells que donen suport, políticament i lingüísticament, al model exterminista del PP a tots els àmbits. De fet, sembla la manera més adient d’ajudar-los, als del PP, i de ser-ne còmplices i col·laboradors en el procés de substitució lingüística total i definitiva que han continuat des de la dictadura franquista fins a l’actualitat.
Mentrestant, per a molts d’aquests senyorets “pacificadors” la “culpa” de tot el que passa lingüísticament i políticament al País Valencià no la tenen els nostres governants que tanquen RTVV, censuren, ens castellanitzen i espanyolitzen tots els mitjans de comunicació i inclús l’àmbit educatiu i cultural on s’havia refugiat el valencià per sobreviure ni els atien el conflicte per a negar que el valencià i el català siga la mateixa llengua ni aquells polítics que apliquen la llei Wert i fan tots els seus discursos i felicitacions nadalenques en castellà ni els qui minven les subvencions a l’AVL per fer un diccionari on es reconeix la unitat de la llengua ni aquells que impedeixen que aquesta Acadèmia es relacione amb l’IEC i la Universitat de les Illes ni els qui obstaculitzen l’extensió lingüística i l’ús del valencià a tots els àmbits ni els qui impedeixen la visibilització del català al parlament de Madrid i de Brussel·les o a qualsevol TV pública o privada, etc. No, la culpa de tot la té Joan Fuster, els “catalanistes”, els qui li diuen al valencià català, els que no accepten la prohibició “constitucional” que censura la possibilitat de federalitat o confederalitat de les comunitats autònomes amb la mateixa llengua, en qui no accepta el model centralista de Franco, del PP o el “federal” del PSOE… i la culpa suprema la tenen els qui diuen País Valencià o inclús Països Catalans, com si no estiguérem en un Estat de dret ni hi haguera llibertat ni democràcia per a respectar el dret a la llibertat d’expressió i el lliurepensament. Perquè per “salvar” el “valencià” cal castrar-se en la nostra condició de valencianitat i catalanitat, cal suprimir-nos com a culturalment catalanoparlants, cal renunciar a qualsevol mínima idea critica amb els mandarins del torn i acceptar del tot, de manera submisa i resignada, el que els senyorets del PP o del PSOE ens envien a aquest país misericordiable, inclús amputant la nostra condició política, que abarca a tot el domini catalanoparlant. Si, en tot cas, amb el cul apretat, potser pots dir-li llengua i cultura catalànica, demanant perdó per existir, però res de política ni de treballar -conjuntament i desacomplexada- amb la resta de domini lingüístic per defensar-la davant els intents genocides de l’Estat i del procés de globalització uniformitzadora. Només si acceptes esdevenir un ésser “provincià” i “limitat” a l’estricte àmbit territorial i lingüístic de la CV, potser, la valenciana llengua tindrà alguna possibilitat de ‘redempció’, com quan durant la dictadura franquista es deixava el valencià per al llibres piadosos i breviaris espirituals, on s’atorgava, de manera infrangible, les noves glòries a Espanya, al déu Suprem, al dictador sota pal·li i a les marededéus.
Tanmateix, si esmentes, però, català, País Valencià o els mots censurats de rigor mortis desapareixeràs fulminat pel raig exterminador del Poder Suprem, en aquest cas, via Alfons el Magnànim. Ja se la poden ben confitar aquesta proposta de model lingüístic tan semblant a la del franquisme modernitzat i actualitzat perquè una democràcia, no ja socialista sinó simplement liberal, democràtica, respectuosa amb els drets humans, socials, polítics i lingüístics, no pot suprimir, per decret ni per subvencions, la llibertat de pensament ni limitar els conflictes polítics i lingüístics a un cànon únic i unidireccional, menys encara a un cànon imposat pels qui atien, alenen i programen l’obsolescència, la inutilitat i l’extermini del català del País Valencià. De totes totes.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
