Tenia un pare maltractador, que se n’havia anat de l’Iraq als Estats Units, havia participat en uns jocs olímpics com a esportista, era boxejador; un immigrant incapaç de parlar correctament en cap dels cinc idiomes que parla, que vivia al desert dels Estats Units, com un pistoler del salvatge oest; quan estava a punt de disputar un combat de boxa al Madison Square Garden, afortunadament per a ell, se’n va fugir per la finestra del vàter, com un covard, després de veure la mida del seu rival; sobre aquest fracàs el pare d’André Agassi havia intentat edificar el seu somni americà perquè volia que els seus fills arribaren a ser els millors jugadors de tennis del món. Fa fallar als primers experiments, només restava el més petit, André Agassi; quan encara era un bebè, del bressol d’Agassi penjava un mòbil fet de pilotes de goma; seria tenista sí o sí, volguera o no volguera. Aquest ‘pare’ va inventar una màquina infernal, un drac que escopia boles de tennis per la boca sense descans ni pietat… que torturava un infant que amb la raqueta a la mà, encadenat com Sísif, amb els crits i la ràbia del seu progenitor que l’obligada a tornar cadascuna de les pilotes que llençava el drac. Unes pilotes que cada vegada eren més difícils de tornar, que havia de colpejar un milió de pilotes a l’any, que les havia de tornar avançant-se, cada vegada més prompte, cada vegada abans, més ràpid, aprenent a la força, fins construir la coordinació, el “timing” que va distingir Agassi d’altres jugadors. Com no tenir traumes, ferides i malsons, si aquest pare,encolerit, que l’esbroncava perquè colpejara les pilotes com ell volia, portava una pistola, si amenaçava en una destral als altres, si era capaç de colpejar a un camioner i deixar-lo mig mort enmig de la carretera?
Des del principi ens conta les seues contradiccions, odia el tennis, però ha de jugar perquè no sap fer una altra cosa a la vida, l’odia amb tota l’ànima, però l’estima amb tot el seu cor; abandona l’escola en la infantesa, en una adolescència rebel i precoç en esdevenir un jugador excel·lent que comença a guanyar diners i a ser un sostén econòmic important de la seua família, de la qual se sentia responsable, de manera angoixant, quan el seu pare apostava diners a favor del seu joc contra altres contrincants, però, en la seua maduresa, crea una acadèmia d’estudis Agassi perquè centenars d’infants precaris tinguen l’oportunitat d’aprendre el que ell no va tenir. Aprèn molt ràpid que, sota la cavallerositat aparent, l’aïllament de dos jugadors separats per una xarxa i l’elegància, el tennis és com una baralla de boxa, com dos goril·les tancats en una gàbia, en una presó, una lluita de gladiador entre dos rivals que van a desfer-se u a l’altre, a posar-li una bombolla a l’altre, més enmig del cap que als peus. Apareixen els èxits i també les derrotes, com una muntanya russa, un “dragon-khan”, sovint quan va guanyant, de sobte, perd, quan va perdent, de sobte, es rebel·la i guanya. Dels primers jugadors del món, després de guanyar el Roland Garros i completar el Grand Slam, és capaç de descendir a l’abisme del número 141 del “rànquing”.
Els dubtes, els dolors d’esquena, les injeccions de cortisona, les drogues, Brooke Shields, Steffi Graf, els fills… La por a guanyar i la por a perdre; els dolors físics i el plaer; les obligacions i la possibilitat de triar, d’aprendre més encara; el vertigen d’eixir a la pista i el vertigen que el cos no et deixe eixir. Les dificultats per mantenir-se en peu. Les ganes de retirar-se i les ganes de continuar jugant, inclús quan el seu propi pare li ordena que pare d’una vegada perquè no vol veure’l arrossegar-se per les pistes com un cuc, de derrota en derrota, quan ja ha aconseguit arribar a ser el número u i casar-se amb la número u mundial, una dona, tímida, entenimentada, discreta, perfeccionista i perfecta. Una vida entre tensions oposades, fruit que siguen els altres i no u mateix els qui prenen les decisions fonamentals. És un “strip-tease” emocional, despullar-se en públic per contar-nos qui és el seu pare i marcar distàncies, contar-nos qui és ell, qui ha esdevingut, a pesar de les seues insuficiències inicials. És una lluita de superació, com les estrelles que marquen el camí de la llibertat dels esclaus negres que ha marcat posat de la seua acadèmia Agassi. El seu és un combat dur per abastar el coneixement i la llibertat, la possibilitat de triar per sí mateix.
Ens conta també, ajudat pel premi Pulitzer, J.R. Moehringer -que li fa prendre distància d’aquest món del tennis i ompli el llibre de metàfores- els rituals de la tribu d’aquests jugadors milionaris, formada per competidors individuals que no poden guanyar sense l’ajuda de l’equip: l’entrenador que l’aconsella i calma, l’encordador que trenca les raquetes i les reconstrueix des de zero per a incorporar l’empunyadura a mesura i les cordes afinades en el to exacte; el podòleg que mima les durícies; el “segurata” amb el que coincideix tots els anys al mateix lloc; els fills que li lleven transcendència a perseguir una pilota, i la dona que ho comprén tot perquè ella ha estat al mateix lloc, va viure i sentir coses similars. Personalment, els detalls dels partits, dels resultat, em resulten pesats i avorrits, però la vida d’Agassi està embolicada d’una manera molt atractiva. Tracta d’obrir-nos el seu cor, de bat a bat, i parlar-nos al nostre perquè li reconeguem la seua vàlua.
Agassi llença alguns revessos forts, contra Brooke Shields, la seua primera dona, que després del film “El llac blau”, estava obsessionada amb les illes solitàries, no distingia l’actuació i la vida real, potser la recorda com falsa, dominant, egòlatra, incapaç de posar-se en el seu lloc, frívola, interessada, lleugera… a Pete Sampras el retrata amb la manca de generositat i una gasiveria enorme donant-li a l’aparca-cotxes un euro de propina, rere la façana de l’extrema l’elegància, s’amaga un milionari àvar i mesquí que mira els altres, inclús Aggasi, com a pàries, amb displicència; a Jimmy Connors incapaç d’aplaudir-li en la seua retirada, rígid, contingut en la seua estàtua de millor jugador del món, potser pensa que ningú més que ell mereix cap elogi o aplaudiment. Agassi detecta, d’esma, l’egoisme, l’afecte o la manca d’afecte, perquè des de petit està marcat amb l’estigma d’un pare que vol aprofitar-se d’ell per realitzar el seu somni americà.
Ens conta els seus combats amb el seu compatriota Pete Sampras, l’alemany Boris Becker, el suís Roger Federer, el català Alex Corretja, el xipriota Marcos Baghdatis, ‘l’espanyol’ Rafael Nadal, el ‘valencià’ Juan Carlos Ferrero… Gil Reyes, el seu preparador físic, amic i pare substitut, li canta “Please Don’t Be Scarerd”, de Barry Manilow i li resulta especialment significatiu “Cause feeling pain’s a hard way/ To know you’re still alive” (Perquè sentir dolor és una manera dura de saber que estem vius). És ‘graciosa’ i còmica l’escena de la trobada del seu pare i el pare d’Steffi Graf, un altre maltractador, discutint tècniques i estratègies tennístiques, cridant-se, barallant-se i a punt de pegar-se, si ell no es posa pel mig per a separar-los. Ens narra la seua capacitat d’empatia, de posar-se en el lloc dels altres, de la malaltia dels fills dels amics, dels amics, dels infants de la seua escola, dels jocs de beneficència per ajudar a d’altres, ell o Steffi… Sembla que Agassi escriu per assenyalar que ell no se sembla al seu pare, que ell no té res a veure amb aquell exboxejador iranià que li passejava una pistola fregant-li el nas i l’aterroritzava, amb atacs de còlera, obligant-lo a colpejar les pilotes d’un drac malèfic que havia fabricat per a lligar el seu fill a una condemna de per vida, com un malson que el perseguia per les nits tapant-li les estrelles del cel i no deixant-lo viure. I deixa escrit, de manera clara, que vol que els seus fills siguen lliures, que facen el seu camí, escollint… sense una competitivitat que transforma els somnis americans en malsons i, sovint, en desgràcies.
Quan acabem de llegir aquest llibre d’Agassi, que el seu fill mostra orgullós perquè és el llibre de la vida del seu pare, no podem deixar d’estimar un infant que esdevé home, com un cuc de seda, una papallona, teixeix amb la raqueta de tennis una xarxa de teranyines i de complicitats que l’ajuden a madurar i a esdevenir un dels millors jugadors del món i -en aquest camí- troba la seua justa mesura, la possibilitat de ser ell mateix, d’aprendre, de trobar el coneixement, la bondat i la bellesa; confessa que l’ha escrit per a ells, per ells, perquè voldria que els ajudara a evitar algunes de les trampes en les quals va caure; que es torne en un dels molts llibres que els oferisca consol, orientació i plaer. Acaba dient: “Jo vaig descobrir tard la màgia dels llibres. Dels molts errors que vull que els meus fills eviten, aquest ocupa un dels primers llocs al llistat”. I comença la seua història, pel primer capítol que s’anomena “El final”: Òbric els ulls i no sé on estic, ni qui sóc. No és una cosa tan excepcional. Duc mitja vida sense saber-ho. Tot i així, aquesta vegada em sembla distint. Aquesta confusió em dóna por. És més total”. La màgia dels llibres és la possibilitat d’ampliar la riquesa del temps i de l’espai, de pujar a muscles de gegants per ampliar la mirada i l’horitzó que veiem des de dalt i des de baix i des dels diferents costats de la vida acumulada d’altres mirades, vides i experiències.
Li’l dedica a Stefanie, els seus fills, Jaden i Jaz, i abans d’iniciar a contar-nos tria un cita colpidora de Vincent Van Gogh, “Carta al seu germà, juliol de 1880”, que és una crida a l’obertura mitjançant la tendresa i l’estima, per a trencar els murs, les reixes i les presons de la nostra vida: “No sempre podem dir què és allò que ens manté tancats, el que ens confina, el que sembla soterrar-nos, i tanmateix sentim certes barreres, certes reixes, cert murs. És tot això imaginació, fantasia? Jo no ho crec. I llavors ens preguntem: Déu meu, durarà molt, durarà sempre, durarà tota l’eternitat? I saps què és el que ens allibera d’eixa captivitat? Un afecte molt profund i molt seriós. Ser germans, ser amics, l’amor, això és el que obri les portes de la presó gràcies a un poder suprem, a una força màgica”. Obert/tancat, dur/tendre, fort/feble, presoner/lliure, dolor/plaer, covard/valent, seguretat/inseguretat, amor/odi… L’obertura als altres és allò que ens salva de l’infern de la solitud, tot i que els altres com a rivals, sovint, són l’infern; i també el cel quan hi ha cooperació, bellesa i creixement.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
