I quines són aquestes novetats extraordinàries que el fan ser el primer en tantes i tan significatives aportacions? Vegem-les en paraules literals de Colomina:
“Gràcies a la consulta de la freqüència d’ús en internet, el DNV és el primer diccionari que […] adopta la forma muixeranga”. Radicalment fals: el Diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana, en l’edició en paper de 1982 (fa trenta-quatre anys!) ja porta muixeranga, forma que recull també el Diccionari valencià en la primera edició (de 1995) i en la segona (de 1996).
“És el primer diccionari que arreplega tots els gentilicis dels pobles a on es parla la nostra llengua”. Fals: ja els dóna entrada –des de fa dècades– el Gran diccionari de la llengua catalana d’Enciclopèdia Catalana. Feu la prova amb qualsevol municipi catalanoparlant.
“És un diccionari no sexiste, que definix al mateix nivell casos com ara home / dona del temps i home / dona de palla”. Com podeu comprovar en les veus dona i palla, ja fa anys que apareixen en peu d’igualtat en el Gran diccionari i el diccionari de l’IEC.
“El DNV és un diccionari laic, que prioritza les accepcions no confessionals. Així, definix festa com a ‘conjunt d’actes amb què es commemora un fet important del passat o se subratlla la transcendència d’un fet actual’ […] mentres que altres diccionaris, com el de l’IEC, la definixen com al ‘dia que l’Església destina a celebrar Déu, la Verge Maria i alguns sants’”. Novament fals: Colomina intenta guanyar posicions comparant-se només amb el diccionari que pitjor aborda la qüestió. Però el fet és que des del 1982 el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, defineix així festa en la primera accepció: “Solemnitat amb què hom commemora un esdeveniment important del passat o subratlla la transcendència d’una escaiença actual” i la definició religiosa no arriba fins a la quarta accepció, cosa que també fan les dues edicions del Diccionari valencià de 1995 i 1996. I, a propòsit de la qüestió d’innovació, compareu les definicions i decidiu si la “innovadora” del DNV, de 2016, sona sospitosament similar a la del diccionari d’Enciclopèdia, de 1982.
El DNV dista molt de ser laic: les accepcions cristianes i catòliques són ben sovint preferents respecte a les laiques i civils, al contrari del que Colomina pretén demostrar. Més encara: ara i adés imposa el punt de vista catòlic com a única definició, com a equivalent absolut de “religió”. Prenguem l’entrada del DNV de penitència. La primera accepció és religiosa (i torna a identificar religió i cristianisme: “REL. Penediment d’haver pecat”); la segona també és religiosa, i ara amb identificació de religió amb catolicisme (“REL. Part del sagrament de la penitència consistent en la pena imposada al penitent com a satisfacció dels pecats comesos”). Contràriament, el diccionari d’Enciclopèdia Catalana (1982) dóna com a primera accepció la genèrica i laica: “Penediment, contrició pel mal comès”. Vegeu igualment les veus comunió, infern o sacerdot: en el diccionari d’Enciclopèdia Catalana, el Diccionari valencià i fins i tot en el diccionari de l’IEC les accepcions més genèriques i històriques precedeixen les catòliques. En el DNV és al contrari: les catòliques van davant.
I si consultem eucaristia, sant, pecat mortal, pecat venial o assumpció, trobarem que les definicions, que s’adscriuen al camp “religió” o fan referència a “l’Església”, només són aplicables a l’Església catòlica i ni tan sols a altres confessions cristianes, una manera d’obrar que clama a Déu (expressió que, per cert, recullen tots els diccionaris que hem citat, però no el DNV, que, segons Colomina, pot presumir d’“arreplega[r] més de 4.000 locucions”.
La llista encara podria allargar-me més en altres camps (terminologia especialitzada, prioritat de les variants lèxiques clàssiques, presumpta inclusió de tot el corpus lexicogràfic normatiu del català, etc.). I, vist tot això, quin cas ha de fer l’usuari de les recomanacions del DNV que contradiuen el model lingüístic consolidat? Doncs el mateix que en fa el coordinador d’aquest diccionari. Ell utilitza repetidament en la presentació del DNV formes que aquest diccionari “normatiu” dóna com a no preferents: mentres en compte de mentre, sexiste en compte de sexista, vore en compte de veure, a sovint en compte de sovint, térmens en compte de termes, vejam en compte de vegem…
I no és que el DNV no tinga aspectes positius. Cal constatar amb satisfacció que el DNV excel·leix en tres aportacions: dóna la pronúncia de totes les entrades, acull una abundant fraseologia i incorpora un bon grapat de paraules valencianes que no havien estat recollides. Ara, com hem vist en aquest palmarès de presumptes rècords i falses “innovacions” –insistim: són tots criteris i exemples triats com a paradigmàtics pel coordinador del DNV–, els “acadèmics” de l’AVL actuen amb una arrogant actitud d’adamisme que els porta a menystenir o malbaratar l’obra feta: com si ells fossen els primers a construir un cos gramatical i lèxic que ja està ben definit, en compte de respectar-lo escrupolosament. I, si cal ampliar-lo, modificar-lo o millorar-lo, fer-ho amb responsabilitat i d’acord amb les altres entitats de referència per al català, amb respecte i seguretat per als usuaris. Això sí que faria “sentir-nos més segurs”, per a emprar les mateixes paraules de Colomina, i no les pomposes invocacions a la millora del “benestar lingüístic”, l’“autoestima dels valencians” i “la convivència entre les diverses sensibilitats”.
La millora –un “acadèmic” hauria de saber-ho i més si pretén imposar un diccionari “normatiu”– és respectar l’obra consolidada i fer-la més útil i vàlida per a tota la comunitat lingüística. De cap manera reduir-la a la mida ni al benefici psicològic de l’“autoestima” d’uns quants adams que es creuen que ells administren la creació “de la nostra estimada llengua valenciana”…
Tècnic lingüístic
