Extraescolars

Aquella nit no va dormir. Pel sostre, il·luminat per la tènue resplendor del llum de nit, passaven, periòdicament, i amb una lentitud exacerbant, balons de futbol, de bàsquet, violins, patins, piscines, malles de ballet i professors natius de llengües estrangeres. Panxa cap amunt, incapaç de tancar els ulls, observava la desfilada mentre, amb la seua mà esquerra, acaronava l’esquena de la seua companya, asseguda al llit, amb la mirada fixa en el munt de pamflets de diferents activitats que havien anat acumulant damunt la tauleta de nit. Ella també estava destrossada. No podia ser d’una altra manera; menyspreat i refusat per totes les extraescolars, al seu fill tan sols li quedava la possibilitat de convertir-se en un marginat social.

El menut Martí, amb quatre anys, no tenia cap aptitud especial. Una situació difícil de pair si pensem la gran experiència i les grans habilitats socials que tenien els altres xiquets de la classe d’infantil. Saviesa i talent que tan sols es podia explicar per la gran dosi de coneixements que els oferia l’assistència a les més variades activitats de les quals, absolutament tots, gaudien en acabar el seu horari escolar. Josep feia dissertacions filosòfiques i el seu estudi sobre la Crítica de la Raó Pura de Kant havia causat sensació al Certamen Filosòfic de la Universitat de València. Pere, que físicament no havia destacat mai, s’havia esforçat molt durant un parell de vesprades a la setmana i, gràcies als mètodes de treball de la seua entrenadora de bàsquet, havia sigut draftejat en primera ronda pels Chicago Bulls, que veien en ell el substitut que encara no havien trobat per a Michael Jordan. Per la seua banda, Maria havia passat, en tan sols uns mesos, de tocar el Teclado Marchoso de Frozen a debutar tocant el clarinet en el Musikverein de Viena, en el concert de cap d’any. La seua germana bessona Rita, com que no tenia aptituds musicals, havia optat pels treballs manuals i es dedicava a elaborar violins que, considerats d’una qualitat similar als Stradivarius, posteriorment adquirien els col·leccionistes en la sala de subhastes Christie’s a Londres. A Anna, com no, amb excuses per a tot, després d’apuntar-se a un grup de debat, les enquestes la donaven com a principal candidata per a la Presidència de la Generalitat i, per acabar, Lluís, aficionat als jocs de construccions, havia dissenyat, arran d’una comanda d’un grup inversor a Dubai, el gratacels més alt del món, preparat per a allotjar un hotel de luxe.

Davant de tot açò, els pares de Martí, que feia uns dies que s’havia ensenyat a quin peu anava cada sabata i que no tenia cap afició especial, llevat d’omplir-se les butxaques amb grava del pati de l’escola, havien decidit que el seu fill també hauria d’assistir a alguna activitat extraescolar. El primer que va provar va ser la natació, però els monitors, en vore que Martí era incapaç de fer dos llargs seguits sense l’ajuda d’uns maniguets i que no s’atrevia a fer ni tan sols un salt carpat des de la plataforma a deu metres, comentaren als pares que seria millor que l’esborraren d’aquesta disciplina. Després d’aquest primer disgust, optaren pels idiomes, però el pobre Martí, que en el moment de fer l’entrevista estava pensant en l’aspiradora d’insectes que li havia dut el Pare Noel, va ser incapaç de mantindre cap conversa ni en francés, ni en anglés ni tan sols en xinés, per la qual cosa no va passar la prova d’accés. Per descomptat, de proves en va fer moltes més i fins i tot els seus pares miraren d’apuntar-lo a un curs de Com convertir-se en home orquestra en tan sols cinc mesos, però la descoordinació que mostrava el seu fill el feia incapaç de bufar l’harmònica i tocar el bombo al mateix temps, pel que desesperava el mestre qui, sense cap tipus d’encert, provava d’ensenyar a Martí els secrets del moviment per fer sonar els platerets amb els genolls.

Finalment, desesperats, havien arribat a la conclusió que el seu fill era incapaç d’anar a cap extraescolar i, mentre la resta de xiquets i xiquetes entraven a formar part de la societat, Martí acabaria sent un inadaptat. Estava clar que alguna cosa havien fet malament. Quatre anys. Tenia quatre anys i no anava a cap extraescolar. Definitivament havien fracassat com a pares i mentre pensaven que aquell mateix estiu el ficarien a treballar per vore si d’eixa manera espavilava, anaven passant les hores en una habitació plena de publicitat d’activitats extraescolars.

Cadascú que traga les seues conclusions. A ma casa, com en tantes altres coses, ens ho agafem amb humor. Quan teníem quatre anys, nosaltres, no assistíem a cap extraescolar. I encara que parega mentida, som persones raonablement normals. Jugàvem i pensàvem què fer. Pensar, ja veus quina cosa; si els xiquets el que necessiten és estar ocupats. Doncs si ells tenen ganes de fer classes d’anglés, de natació o de musicologia aplicada a l’amansiment de feres, ja els està bé. Però si volen ocupar el seu temps pensant què poden fer per divertir-se, tampoc va malament. Al cap i a la fi, després de passar huit hores del seu temps a l’escola, jugar també hauria de ser un objectiu.

Andreu Ahullana projectes educatius