L’únic camí per a acabar amb aquesta neutralitat culpable consisteix a apostar per una línia d’actuació obertament emancipadora, capaç de posar en mans de la comunitat minoritzada el control del seu propi destí. Perquè no existeix cap política lingüística reeixida sense el reconeixement explícit i ben diferenciat del subjecte que la usufructua i de l’objectiu que pretén assolir. I hauria de resultar diàfanament clar que el subjecte d’una política d’aquestes dimensions no pot ser altre que la comunitat valencianoparlant realment existent, liderada per les demandes dels parlants cognitius. Amb aquest terme faig referència a aquelles persones o col·lectius que, com a conseqüència d’una reflexió lúcida, a més de conèixer i usar l’idioma en tots els àmbits de les seues relacions, treballen conscientment per la superació de les discriminacions injustes que impedeixen la cristal·lització d’una societat valencianoparlant moderna i viable, no determinada per solidaritats mecàniques de tipus tradicional, sinó per solidaritats de tipus orgànic, nascudes de la interdependència entre els seus components, producte de la divisió del treball —incloent-hi, en primer lloc, el treball idiomàtic. Dit amb altres paraules: estic propugnant una profunda redistribució del poder lingüístic que, de les instàncies polítiques i filològiques en què ara resideix, hauria de passar a mans dels parlants cognitius. Qualsevol altra alternativa resulta a la llarga suïcida, tal com ens ensenya la nostra història recent, on el discurs sobre el valencià com a llengua pròpia de la Comunitat ha esdevingut en darrer terme l’excusa perfecta per a la seua elevació a la categoria de símbol (com l’himne o la bandera, per exemple), que les instàncies governamentals es complauen a manipular d’acord amb la conveniència de cada moment.
Vull remarcar que la meva proposta no confon, tal com ocorre sovint, el subjecte de la política lingüística amb la població total del País Valencià, ja que es refereix, en primera instància, a l’increment de les possibilitats de viure en valencià de la fracció valencianoparlant de la ciutadania. Parlar d’extensió de l’ús del valencià, en aquest sentit endogen, equival a oferir als usuaris de la llengua les màximes oportunitats per a conformar l’entorn sociolingüístic d’acord amb les seues necessitats comunicatives canviants. No es tracta, doncs, de «normalitzar» a ningú seguint les directrius tecnocràtiques d’uns autoproclamats experts, sinó d’eliminar les traves que impedeixen la creació d’espais de convivencialitat entre els parlants de la llengua, susceptibles de permetre’ls el desenvolupament de les potencialitats idiomàtiques contingudes en el seu món vital. Sense descomptar-ne, òbviament, la projecció institucional i, molt en particular, mediàtica, capaç de donar forma a un imaginari social favorable a la difusió dels nous usos que hi aniran apareixent.
Una política d’aquestes característiques ha de renunciar per força a molts dogmes, començant per l’afany homogeneïtzador, atès que la situació lingüística imperant a les diverses contrades, sectors productius i classes socials del país no és tampoc la mateixa, i no pot ser objecte de campanyes promocionals d’abast genèric. L’atenció, en conseqüència, hi haurà de ser diversificada, potenciant en unes circumstàncies el dinamisme dels usos ja existents i compensant en d’altres els dèficits detectats. En tot cas, no ha d’existir cap mena de titubeig en relació amb el fet que la reparació de la deprivació lingüística soferta pels valencianoparlants constitueix part integrant essencial de les polítiques d’igualtat, no cap dedicació folklòrica ni identitària. No debades, aquesta deprivació emana de la situació culturalment precària o desfavorable d’una part de la ciutadania, i només podrà ser corregida a través de l’equiparació dels seus drets, que demana la dotació d’un ampli paquet de mesures de discriminació compensatòria en matèria idiomàtica, atès que a hores d’ara en valencià es pot, a tot estirar, malviure.
Una vegada establert el subjecte de la política d’extensió de l’ús del valencià, caldrà delimitar-ne també clarament els objectius, en termes del marc global d’actuació, que va molt més enllà dels parlants cognitius i del mateix col·lectiu de valencianoparlants i s’estén a tota la població del país. En aquest sentit, la tasca de facilitació del valencià als nostres conciutadans no sols constitueix la millor garantia que els valencianoparlants hi puguen exercir els seus drets lingüístics, sinó que s’hauria d’entendre com un deure de fraternitat —entesa en el sentit revolucionari d’amistat o afecte entre aquells que són i es tracten com iguals— envers la resta de la societat. Perquè en un territori com el nostre, on cohabiten dues llengües, cap política lingüística responsable pot prescindir dels efectes d’imbricació que s’hi produeixen, i no és concebible una extensió social efectiva del valencià sense la modificació en profunditat de les actuals relacions de classe que condemnen també molts sectors castellanoparlants o procedents de la immigració d’arreu del món a modalitats específiques, però igualment agudes, de deprivació lingüística i cultural.
Només a partir d’aquestes premisses radicals es podrà fer realitat una extensió emancipadora de l’ús del valencià, en el marc de la qual ja no calga que l’ensenyament esmerce tots els seus esforços en la tasca, frustrant per interminable, de transmetre un estàndard emblemàtic, privat de tota funció real, sinó que s’hi passarà sense solució de continuïtat de la varietat lingüística familiar dels ciutadans a l’adquisició mitjançant l’estàndard dels coneixements requerits per a la seua praxis social. Es tracta, com es pot comprovar, d’una aposta decidida en favor d’un punt de vista fonamentalment centrat en els continguts més que no en els procediments, on l’atenció concedida a la riquesa multiforme de les maneres de parlar no acabe ofegant la complexitat ni la importància dels assumptes que es ventilen en els dominis de la vida pública, i on l’adquisició de l’estàndard es produesca en contextos significatius, com una eina lingüística més, lligada a la promoció de les persones i els grups socials.
No incorreré en la ingenuïtat de creure que un programa d’actuació com aquest es podrà dur a terme sense resistències. Pensar el contrari equivaldria a la pretensió quimèrica de pretendre que els valencianoparlants serem la primera minoria lingüística de la història a la qual el reconeixement dels nostres drets ens vindrà «graciosament» concedit per un Estat supremacista, que refusa la seua diversitat interna. Per contra, podeu estar segurs que el conflicte es farà cada vegada més explícit a mesura que el valencià registrarà avanços socials de consideració, fins al punt que molts dels que ara passen per simpatitzants desertaran de la causa o s’hi acabaran mostrant obertament contraris. No debades el projecte d’extensió de l’ús social de la llengua, si és capaç d’anar més enllà d’un simulacre propagandístic i involucrar sectors cada vegada més amplis de la societat, acabarà posant en qüestió l’immobilisme en què se sustenten els seus privilegis culturals i de classe.
Ara bé, aquesta conflictivitat, al contrari del que sosté el sentit comú conservador imperant entre tants valencianistes, no es pot ni s’ha d’ocultar, ja que constitueix el signe més visible de la lluita d’un col·lectiu que, a través de la reivindicació dels seus drets —mitjançant, si cal, accions de desobediència civil—, realitza una contribució de primera magnitud a la construcció d’una societat valenciana més equitativa. Tot just el contrari, doncs, del que s’ha estat fent fins ara al País Valencià, on la política lingüística dels governs autonòmics ha pretès legitimar-se gairebé sempre a partir de la consagració de la llibertat omnímoda dels parlants individuals —entesa en un sentit neoliberal, que prima les posicions de sortida—, i a hores d’ara apel·la a una germanor idíl·lica, basada en la promoció d’un multilingüisme tan harmònic com aigualit. Enfront d’aquests paranys, destinats a reforçar la substitució lingüística o, en el millor dels casos, a pal·liar-la, des d’una posició transformadora, coherent i d’esquerres, cal propugnar la necessitat imperiosa d’una política d’extensió i establiment de la llengua basada en la igualtat de drets de la ciutadania i en l’aplicació de la justícia distributiva.
No se m’oculta que les exigències derivades de l’adopció d’un model d’aquestes dimensions plantegen als nostres governants un repte de primera magnitud, d’aquells que posen a prova la seva voluntat real de canvi. Però no se m’acut cap altra alternativa, com no siga la pretensió indecent d’encolomar a la ciutadania del País Valencià alguna nova versió de l’estafa que entre nosaltres acostuma a passar per política lingüística, amb el convenciment que a través de la propaganda institucional es podrà continuar enganyant a tots els valencianoparlants durant tot el temps. Fins que el nostre conflicte lingüístic es resolga per la via dels fets consumats, és a dir, per la via de la denegació a perpetuïtat dels drets dels seus parlants i la desaparició definitiva del valencià.
