‘Experts i lluitadors davant els problemes socioecològics’: No a la destrucció de l’Horta

La Universitat de València acaba de publicar un llibre “Experts and Campaigners. Scientific information and collective action in socio-ecological conflics”, Mercedes Martínez-Iglesias (ed.) per tal de tractar d’explicar les relacions entre les anàlisis científicques i els moviments socials que lluiten en defensa del medi ambient provocats pels problemes ecològics que generen les societats desenvolupades del creixement insostenible. El podríem traduir al català com: “Experts i activistes. Informació científica i acció col·lectiva en els conflictes socioecològics”.

Com explica Martínez-Iglesias a la introducció, aquest llibre reuneix textos de científics socials dels Estats Units, de França i de l’Estat espanyol, amb una important aportació catalana, de Joaquim Sempere sobre els experts en coneixement, participació pública i transició ecològica, Àlex Casademunt sobre l’impacte dels conflictes ecològics en les polítiques de referència. El (paradoxal) cas de la política territorial a Catalunya en la passada dècada (2002-2012), (de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, la Plataforma contra el Pla 22@, Campanya contra el Quart Cinturó, Salvem les Valls, Salvem l’Empordà o No a la MAT), Jesús Vicens, sobre els problemes educatius, vitals, els valors sobre el ‘bé comú’ i l’ètica en els problemes ecològics i la cultura de la sostenibilitat; Ernest Garcia reflexiona, amb ajuda de Giddens, Beck i E.T. Thompson, sobre l’exterminisme i els riscos associats a la modernitat, a la tecnologia i al progrés social, i Mercedes Martinez-Iglesias termina l’aportació amb una reflexió sobre l’autoretrat del moviment ambiental com a avantguarda aclaridora o il·luminadora del present i d’un avenir cada vegada més incert i desastrós si no canvia el model de producció, de consum i les formes de vida destructives que infringeixen els humans a la Terra.

En aquest llibre, s’analitza la relació entre la informació científica i els moviments en defensa del medi ambient, també s’analitza la modernització des de la perspectiva ambiental o des de la perspectiva de la societat científico-tecnològica. S’interroguen si els conflictes ecològics són només una expressió de les dislocacions tècniques i les seues simplificacions lligades a interessos econòmics de classe o de lluites pel poder. També es fa un balanç sobre la qüestió de si els moviments de defensa ambiental formen part d’un procés espontani “de la reflexió sobre la modernitat” i la tesi que tot això de l’ecologisme només és una reacció irracional i anticientífica davant la ‘modernitat’; o si l’ecologisme seria una mena de “segona modernització”, amb la possibilitat d’introduir mecanismes reflexius i preventius davant la possibilitat d’extermini total. Finalment, conté una reflexió entre la teoria segons la qual la participació és fonamentalment un instrument per a la integració de la protesta i la ingènua idealització de regular la participació com un assaig del reemplaçament dels conflictes cap a una governança més democràtica. Sota aquest tipus de diverses perspectives, els conflictes socioecològics apareixen amb una multiplicitat de contradiccions i formes que caracteritzen els principals problemes socials de l’actualitat.

William R. Catton Jr., adverteix que un planeta finit, amb recursos contaminats, limitats i escassos i set mil milions d’habitants, amb un progrés tecnològic combinat amb un creixement desbocat de la població, anuncia el tipus de desastre que caracteritzarà el nostre futur. I assenyala que aquest llibre pot ajudar a veure com és així i per què és ‘la’ qüestió. Podem afegir que ‘la’ qüestió que està en joc és la supervivència de les societats humanes, i els ecosistemes que les mantenen, en unes condicions habitables i mínimament dignes.

Fet i fet, l’interrogant que travessa aquest conjunt de reflexions sobre el moviment medi-ambiental i la ciència és si els grups ecologistes aporten un coneixement de la realitat més racional i avançat que els que predominen habitualment subsumits per una perspectiva tecnologista que tendeix a girar la cara davant els problemes socio-ecològics més greus del planeta o a minorar-los, a deslligar-los dels factors tecnològico-productius i, sovint, a voler creure i alimentar el mite que la tecnolo-ciència resoldrà tots els problemes que es presenten en el futur.

Hi ha una anàlisi de Kenneth A. Gould sobre la insostenibilitat de la petjada de producció de blat: el declivi silent de l’impacte científic en els moviments ambientals als Estats Units; Tammy L. Lewis analitza com la ciència de la biodiversitat afecta les organitzacions ambientals equatorianes i Laurence Raineau& Aurélien exposen els conflictes socioecològics i el model energètic francés.

Els termes claus que s’analitzen al llarg d’aquestos textos, entre d’altres, són els conflictes socioecològics: la ciència, la perspectiva ecològica, la perspectiva tecnocientífica, la participació, l’acció col·lectiva, sostenibilitat, decreixement, democràcia, governança, reflexivitat, modernització, progrés, societat de risc, transició ecològica, valors de vida, ètica ecològica…. Ernest Garcia s’interroga sobre si els experts en coneixement, la participació pública i els conflictes sociecològics van sempre junts, assenyala la ‘repolitització’ del conflicte sobre l’energia nuclear, com un cas paradigmàtic de la resta de conflictes socioecològics, el qüestionament del procés de canvi social lligat al desenvolupament i a la ‘modernització’, i, no obstant això, avisa que el procés de modernització continuarà; en altres paraules, aquest procés ha de reafirmar, sobretot, la seua “fe en el progrés”. Però aquest és -exactament- el què o el quid de la qüestió.

Al meu parer, allò que ens duu a una mena de bucle ‘exterminista’ és una combinació d’interessos corporatius, d’una informació científica reduïda a cercles elitistes i amb poca incidència social, la banalització mediàtica dels problemes ecològics, una “participació” ciutadana prou irrellevant per a incidir institucionalment en el canvi de model, inclús uns grups ecologistes molt atomitzats i uns partits polítics sensibles només a fer servir l’ecologia de manera merament cosmètica, retòrica i demagògica… El cas de posar l’empresari de la indústria lligada a l‘agricultura química, a l’alimentació i al petroli, Arias Cañete -com a president d’ecologia al parlament europeu- és com haver-lo posat de defensor dels drets de les dones, un insult a la intel·ligència, a les dones, als homes i a l’ecologia. És com posar un llop a cuidar gallines. I, per tot plegat, no s’arriba a trencar aquest condemnat bucle de destrucció i extermini i es torna, cada vegada, més difícil d’eixir del paradigma del creixement destructiu. Perquè la desproporció entre l’envergadura de la dimensió dels problemes ecològics planetaris i el nivell de conscienciació, de població disposada al canvi social que es necessita per a la “transició ecològica” cap a formes de producció, de consum i de ‘bones pràctiques’, és massa lent per avançar a la velocitat de vertigen dels processos de destrucció ambiental que presenten les condicions atmosfèriques, els canvis climàtics i ambientals, d’ara, a escala local i mundial. El futur pròxim esdevé amb moltes més incerteses i molts més riscos ambientals i socials; els desastres augmentaran si no aconseguim aturar el model productivista. La corrupció institucional i política, és una particularitat hispànica, que, sens dubte, contribuirà a accelerar les catàstrofes ambientals. Potser siga la contribució celtibera al món: mostrar com, a més corrupció i malbaratament de recursos, més acceleració de la destrucció ambiental i dels desastres ecològics, com la cimentació de la costa mediterrània a la dècada passada en el boom de la urbanització especulativa anterior a la crisi econòmica del 2008, que l’anunciava, la feia previsible i augmentava a escala estatal les seues conseqüències demolidores per a la sostenibilitat d‘ecosistemes vitals per a la reproducció de les societats humanes. Sembla que no s’aprén de les errades del passat.

Ara mateix, principis del 2015, a València, la lluita, des de “Per l’Horta”, és contra la destrucció de l’Horta de l’ajuntament de València que en el nou PGOU pretén cimentar més de 400 hectàrees, és un cas paradigmàtic de mites productivistes i de creixement especulatiu que lliguen la destrucció al “benestar”, encara que tothom sap que el creixement i la cimentació de les terres de l’Horta ens duu a la destrucció i a l’extermini de l’Horta i de les societats que habiten i viuen a l’àrea metropolitana de l’Horta, que mengen dels productes de la terra i gràcies als recursos que aporta l’Horta, una de les terres més fèrtils del món. Si no defensem la nostra terra d’Horta les generacions de l’avenir no tindran futur perquè l’Horta és futur. No consentirem que continuen destruint ni un pam d’Horta. No amb la nostra complicitat. Perquè ens juguem la supervivència de la societat valenciana i de l’Horta al nostre País Valencià, que és pulmó verd, rebost, aliment, valors, estètica, paisatge, llegat, patrimoni i forma part de la nostra pròpia identitat com a poble… Els governants que volen exterminar la nostra llengua pròpia i cultura, també planifiquen el nostre extermini natural, del que formem part perquè som el que treballem, el que mengem i som també Terra. Cal lluitar en defensa de l’Horta. Tolerància zero amb la destrucció de l’Horta!

Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià