Ara que s’obri un nou i esperançador camí per al poble valencià i que aquells que han estat políticament humiliats i marginats al llarg de vint anys es convertiran en els nous inquilins de la Generalitat, potser caldria posar sobre la taula una vella batalla del sector de l’ensenyament que els antics ocupants de les poltrones educatives han sabut marginar i acomodar en la legislació fins al punt que centenars de professors l’han hagut de patir any rere any amb grans dosis de paciència, sacrifici i estima per una de les llengües oficials d’aquest territori: l’exempció de valencià. Si de cas, una de les mesures més injustes i excloents pel que fa a l’ensenyament de la llengua pròpia i, sens dubte, una manera molt eficient de perjudicar, culturalment i lingüísticament parlant, l’alumnat castellanoparlant d’arreu de les nostres comarques, que no és poc si es tenen en compte nuclis de població com ara Torrevella, Oriola, Elda, Villena o Requena, per posar només uns exemples. Una qüestió lamentable, certament. Tan lamentable i tan sagnant com que cada any hi ha milers d’alumnes matriculats en el sistema públic d’ensenyament que no aprenen ni són avaluats de valencià senzillament perquè no els dóna la gana, o perquè la llei els empara, que és una manera més fina de dir-ho, tan certa com l’anterior, tot siga dit de passada. Les coses com siguen.
D’altra banda, crida poderosament l’atenció que sobre aquest delicat assumpte no hi ha xifres, o almenys no hi ha xifres conegudes, com si una atmosfera d’opacitat impedira fer visible el fracàs, la divisió i la discriminació negativa que comporta que molts alumnes de la nostra benvolguda comunitat autònoma tinguen una assignatura menys en el seu horari simplement perquè al seu poble no es parla valencià. Però en favor de la transparència seria molt convenient de saber-ho, ja que al marge que la dada pot ser desconcertant i desgraciadament colpidora, també pot ajudar a reorganitzar el mapa lingüístic i a posar fi, progressivament, a un menyspreu tan nítid, tan intencionat i tan ben dirigit fins ara per les cúpules responsables d’un dels pilars bàsics de qualsevol societat, l’ensenyament. Estranya maniobra, s’ha de dir tot, en favor d’un dels nostres símbols d’identitat, amb tant que alguns prohoms de les essències pàtries asseguren haver-lo defensat! Però així és, què en farem. De moment, l’únic que en sé jo és que fa un parell d’anys, en un d’aquests cursos organitzats per l’AVL amb motiu del trentè aniversari de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, una de les presents entre el públic assistent va aprofitar el torn de preguntes per afirmar que la xifra d’exempts de valencià en les escoles i instituts del nostre territori era de 12.000, a la qual cosa un dels ponents de la taula, que era ni més ni menys que Ciprià Ciscar, va respondre amb contrarietat i amb una cara de circumstàncies molt pàl·lida i molt significativa, no debades ell fou un dels impulsors de la LUEV. Ai! Jo no sé si la xifra era certa o no, si li sobrava un zero o li’n faltava un, però és clar que caldria fer-s’ho mirar, ni que siga per fer justícia poètica amb tots aquells que cada dia, al llarg de tots aquests anys de menyspreu, retallades i atacs descarats, ens hem deixat la pell per ensenyar i fomentar l’ús i el coneixement de la nostra llengua.
Perquè ara és l’hora. Perquè després de trenta anys ja no valen excuses, ni transicions, ni res que no siga posar el valencià al lloc que li correspon.
