Quan pronunciem el terme Europa evoquem realitats conceptuals ben diferents. Alguns, imbuïts de supremacisme occidentalista, ho associen amb un idíl·lic espai VIP on tots gaudeixen plenament de llibertats civils, benestar material i cultura elevada, en contraposició a la barbàrie –“per suposat” inseparable– que hom diu impregna altres latituds. Per a d’altres, Europa és una cova de buròcrates on solament s’hi va a fer shopping d’avantatges econòmics amb molt poca transparència: l’actitud lamentable que ha menat el Brèxit i en la qual s’han instal·lat governants com ara l’hongarés Orban. I existeixen, en fi, aquells que de manera indissimulada treballen per trencar l’entramall comú per tal de tornar a una política basada en estats reforçats i agressius entre ells.
Per a la meua generació, Europa és una il·lusió i alhora una oportunitat. La il·lusió per entrar a un espai més favorable a la comunicació i al desenvolupament humà que el representat pel raquitisme social i polític subsistent a l’Espanya dels anys vuitanta del passat segle. L’oportunitat de treballar per grans projectes que tractassen de forma natural les aspiracions humanes d’igualtat, participació, desenvolupament i superació d’un llast secular. I d’allà prové la meua vocació europeista.
Però sols en societat cobren sentit els nostres interessos i voluntats, i la societat valenciana sempre s’ha girat cap a la geografia europea, fins i tot en les etapes més dures de l’autarquia franquista. Hem anat a treballar, a negociar, a estudiar i també, dissortadament, vàrem anar a exiliar-nos. Qui s’enteste a reconduïr les relacions humanes a un exclusiu assumpte centre-perifèria podrà comprovar que en el cas valencià hem teixit xarxes des de la casa, sense intermediaris.
El proper 26 de maig tindrem una cita amb el Parlament Europeu que tant de bo siga molt concorreguda, perquè hi influirà la major preocupació que estan suscitant els afers europeus. La gran crisi de l’agricultura; la lentitud en el desenrotllament d’infraestructures essencials, com ara el Corredor Mediterrani; l’evidència que l’Estat espanyol centra els seus avanços en transparència, transversalitat i protecció dels drets econòmics únicament a base de directives comunitàries i les garrotades que suposen les nombroses sentències condemnatòries del Tribunal de Justícia de la UE; la pobra acceptació de la diversitat com a element de riquesa… Si no anem a Europa a rescatar-nos, difícilment ho farà un Estat que no acaba de comprendre, ni de sentir, la Mediterrània.
Compromís va al Parlament Europeu a aportar la seua experiència i capacitat provada a teixir consensos i a obrir portes a les persones, treballant sempre per fulminar l’opacitat de les institucions. La militància de Compromís, de la qual forme part des de la seua fundació, ha expressat la seua voluntat d’incorporar-me al procés. A més, sé que coincideix amb moltes altres persones que ens donen suport al carrer perquè ens veuen com l’expressió més clara i contundent de la transformació política, social i econòmica, i per això, per ensumar més voluntats al projecte de canvi social i regeneració que promovem, he donat aquest pas endavant.
