Se’ls va preguntar per la re-industrialització europea a les ciutats tipus Alcoi, Ontinyent, Manresa, Terrassa, Sabadell, etc., amb capacitat d’especialització i tradició industrial al darrere, perquè explicaren el que feien al parlament europeu, dins del grup d’Els Verds-ALE, a les distintes comissions d’indústria, economia i ecologia, de treball, educació, llengües, ciutadania, agricultura, relacions internacionals, etc. en una UE de 500 milions d’habitants.
Ernest Maragall va dir que quan venia a València tenia sentiments barrejats, de nostàlgies positives i d’inquietuds quan pensa en el futur [referit a l’enorme distància, suïcida, que s’està obrint entre el País Valencià i Catalunya]; ens contà que havien visitat Escola Valenciana per replegar les queixes sobre el valencià a l’escola i les deficiències escolars, per reconèixer-nos en termes de futur i en termes de país… ja està bé que algú haja decidit que el País Valencià no siga Europa, referint-se a les escoles amb barracons i a l’opressió lingüística que promouen des de la Conselleria d’Educació contra el valencià, a no tenir mitjans de comunicació en la pròpia llengua -a excepció, clar, de La Veu del País Valencià- al tancament de RTVV, a les censures dels canals en català-valencià… Va dir, Maragall, amb tarannà keynesià, que ens havíem acostumat massa a pensar Europa en termes d’esperar, de rebre, de subvencions, d’obtenir alguna compensació, etc., i, en realitat, el que havíem de pensar era què podem oferir a Europa en qualitat democràtica? Quin és el paper del País Valencià i Catalunya en la construcció i la contribució a fer Europa?
Responent als interrogants de Maragall, els Països Catalans, al meu parer, poden exigir i ho han de fer, una Europa de les nacions per damunt de l’Europa dels estats, una UE que reconega, efectivament, la diversitat cultural i el plurilingüisme, que respecte la diversitat, el pluralisme cultural i els drets humans, socials, ecològics i lingüístics, també de la ciutadania de les nacions sense estat propi, davant els intents d’aniquilació dels estats que vulneren els drets humans, socials i lingüístics. Perquè aquesta ciutadania sense estat propi també té ‘dret a tenir drets’ a la UE, si no, ¿per a què serveix Europa si no fa res o molt poc davant la vulneració dels nostres drets en ser maltractats com a ciutadania de segona o tercera? ¿Com pot la UE, ella mateixa, lesionar al seu parlament els drets lingüístics de la ciutadania del nostre domini lingüístic, en no deixar-li veu ni possibilitat d’expressió en la seua pròpia llengua i cultura, a més de 10 milions de catalanoparlants?
A Europa “passa de tot”, va dir Maragall, posem per cas, la guerra d’Ucraïna, a les fronteres d’Europa, els grups euroescèptics que bloquegen el desenvolupament i el futur d’Europa des de categories estatalistes, inclús aprofiten la crisi per a rebentar la UE des de dins amb sentiments anti-europeus. Costa trobar línies creditícies per a reanimar econòmicament Europa, la victòria de Syriza a Grècia pot ser una oportunitat, però cal fer una selecció de projectes acurada i triar la manera d’invertir els diners de tots al corredor mediterrani, perquè no ens passe el mateix que a l’estafa crematística del projecte Castor. Com hem de fer el corredor mediterrani? Reindustrialització, però també sostenibilitat, noves tecnologies no contaminants… possibilitat que els països de parla catalana-balear-valenciana tinguen més pes a Europa.
Per tant, tant Maragall com Sebastià, denunciaven que la gran coalició es justifica a si mateixa davant els euroescèptics, si no trenquem el motlle actual i aconseguim ‘més Europa’, no aconseguirem massa Europa. Als EUA el Govern federal gestiona el 20% del pressupost; en canvi, a Europa, el pressupost és molt baix, baixíssim en comparació als Estats Units d’Amèrica, perquè no té fiscalitat pròpia i depèn de la fiscalitat dels estats; la fiscalitat pròpia de la UE no és rellevant. Potser si s’aconsegueix aprovar la taxa Tobin; el president actual, expresident de Luxemburg, Junker, responsable de prioritzar els interessos dels bancs i de les grans empreses multinacionals, no és gens favorable a la construcció de l’Europa social ni a plantar-li cara davant el poder de les industries farmacèutiques .
Al debat, Isidre Crespo va preguntar per l’estran que seria la pertinença dels europarlamentaris assignats -formalment- a l’estat espanyol, però defensant coses diferents i reivindicant expressar-se en una altra llengua distinta a l’espanyol o inversions en el corredor mediterrani; es va parlar sobre la vulneració de drets lingüístics a la UE, també sobre Tractat de Lliure Comerç entre Europa i els Estats Units (TTIP), es va interrogar sobre el fracking a les comarques de Castelló, el preu del petroli, les centrals nuclears, les batalles geopolítiques, dels afers mediambientals i les noves tecnologies.
Jordi Sebastià, davant les crítiques a una agricultura europea en funció dels interessos proteccionistes francesos i de les subvencions als terratinents latifundistes de l’altiplà, com la duquessa d’Alba, les subvencions per a AVES sense passatgers, per a aeroports sense vols i per a fer infraestructures a l’Espanya castellana i no al corredor mediterrani, va aclarir que la destinació dels pressupostos europeus és una decisió del Govern de l’estat espanyol i no de la UE.
En resum, em va semblar que la UE està ‘entrampada’ en una paradoxa radical, per una banda els euroescèptics guanyen les batalles, bloquegen la construcció Europea i la Comissió cedeix en mantenir les competències dels estats i paralitzar el suport a una efectiva UE supraestatal, en el sentit de desenvolupar i posar en marxa l’Europa social, solidària, ambiental i de les nacions. Per altra banda, als partidaris de “més Europa”, com no posen en qüestió la UE, no els fan massa cas o gens de cas, els bandegen i esdevenen políticament ‘irrellevants’ perquè els plantejaments zombis estatalistes, com diria Ulrich Beck, s’imposen per la força dels fets. I cada vegada s’afirma amb més força “menys Europa”, controlada per uns estats que no la deixen créixer ni avançar o desenvolupar-se… En una Europa així només amb la incorporació de l’estat d’Andorra a la UE o la creació de Catalunya com a nou estat a la UE podria fer que es reconega l’oficialitat del català als parlament europeus. Maragall deia que ell volia que el català entrara als parlaments de la UE per la porta gran, i jo li replicava que em tenia igual que l’entrada fóra per la porta gran que per la petita o la del darrere, allò important és que la UE no siga còmplice dels estats en la vulneració els drets lingüístics de la gent dels Països Catalans.
Al meu parer, quan hi ha una vulneració flagrant de drets lingüístics, socials i humans, com és el cas, de la persecució del català als mitjans de comunicació, a l’escola, etc. per banda de la Generalitat Valenciana encarregada d’estendre l’ús social del valencià o per banda de Madrid amb l’espanyolització de Wert per imposar el castellà als infants dels Països Catalans, la UE ha d’intervenir, botant-se els estats opressors i les autonomies vulneradores de drets bàsics, per a exigir mesures reparadores de justícia lingüística davant l’aniquilació d’una llengua i cultura valenciana minoritzada, oprimida i suprimida als ‘mass media’ i al sistema educatiu del País Valencià. No podem acceptar que es qualifique del tot democràtic el parlament Europeu, malgrat tots els procediments ‘democràtics’ enlluernadors, si no ens deixen expressar-nos en català a Europa i si la UE ho consent i s’inhibeix davant la vulneració de drets de la gent catalanoparlant assetjada per un estat monolingüe i opressor que imposa el castellà autoritàriament i no permet que ens expressem en català (èuscar o gallec) a Madrid, a Brussel·les ni a Estrasburg. Per asfixiar-nos del tot, lingüísticament, culturalment i nacionalment.
Fa uns anys vaig votar pels Verds del País Valencià a les eleccions europees perquè volia que es prioritzaren les mesures ecològiques i també els drets lingüístics del domini catalanoparlant, així com el reconeixement del dret a l’autodeterminació; a les darreres eleccions, el vot dels meus fou repartit per a ERC i Primavera Europea… No obstant açò, si en la construcció d’aquesta Europa del capital i dels estats, subordinada als Estats Units a tots els àmbits, no ens permeten expressar-nos en la nostra catalana llengua, si més no, jo deixaré de votar a les eleccions europees perquè em semblarà una tasca absolutament inútil. Si Europa, la UE, no ens reconeix, ¿per què l’hem de reconèixer nosaltres, els catalanoparlants, quan se’ns obliga a expressar-nos en llengües que no són les nostres i es continua en una complicitat estatalista que ens ignora i permet la vulneració dels nostres drets, en creure que no tenim dret a tenir drets perquè no tenim estat propi? És una paradoxa impossible, no se’ns reconeixen els nostres drets perquè no tenim estat propi, amb la qual cosa se’ns empeny a tenir-ne, i, a la vegada, se’ns dificulta o impedeix tenir-ne… Com diu la cançó: ni amb Europa ni sense Europa, tenen els nostres mals remei!
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
