Quan quedava amb la koadrila, el nostre home parlava en basc amb els amics. Només que li passava una cosa estranya: se sentia incòmode quan un parell dels companys d’ikastola que sempre parlaven en castellà se li adreçaven. Ell també responia en castellà, tot i saber que ells l’haurien entés igual en basc. Coneixia l’efecte que això comportava. Quan anaven a fer-se’n una, tots acabaven parlant en castellà. No li agradava, però no sabia com solucionar-ho.
Això mateix, però amb una altra intensitat, li ocorria quan s’adreçava a un desconegut; davant d’una finestreta al banc, a l’embarcament de l’aeroport de Loiu o pel carrer si havia de preguntar alguna cosa, se li feia dur parlar la seua llengua, per si l’altre no l’entenia i quasi sempre s’adreçava en castellà al seu interlocutor, amb l’única excepció que fóra bastant jove, preferentment amb una arracada d’anell penjant de l’orella i que portara roba de la marca Ternua o samarretes reivindicatives basques. Aquesta norma intuïtiva no fallava quasi mai.
De fet, això de parlar en castellà amb desconeguts li havia suposat una de les situacions existencials més molestes de la seua vida. A causa d’eixa mania, com ell l’anomenava, ara parlava en castellà amb la seua nòvia euskalduna, Irati, que va conèixer en unes Jornades sobre Activisme Ecològic a Bilbao. Se n’adonaven tots dos de l’absurd de la situació, però com que es conegueren en castellà, era impossible canviar-ho. Ara Irati estava embarassada de 4 mesos i tots dos estaven feliços però preocupats per com s’ho farien quan arribara la xiqueta.
I així va ser. L’endemà va eixir al carrer amb l’èuscar i un somriure a la boca. En anar al forn de sempre, va dir “Egun on” i va rebre junt amb la barra de pa un somriure com a resposta. Li va semblar increïble la facilitat en el canvi. I això el va encoratjar a continuar. Després va anar a un centre comercial a comprar un parell de coses i va tindre la primera paraula en basc amb tots els botiguers, trobant-se que en parlaven o demanaven disculpes per no poder respondre-li en basc, fins i tot amb algun comentari de “ja m’agradaria”.
Va ser tan gran la xutada que li havia proporcionat eixe canvi de la timidesa lingüística més absoluta al camí cap a ser ell mateix, que va decidir tenir una conversa amb la seua parella. Ho tenia clar; volia fer-hi el canvi, sí, amb ella, ho farien pel gafarronet que portaven a dins.
Eixa mateixa nit va parlar amb Irati i mentre dolçament imaginaven un futur conjunt, amable i normal per a la seua criatura, ella va començar a marcar un poc de sang en els pantalons. Immediatament, el nostre home tranquil es posà molt nerviós i trucà a urgències per parlar amb un metge. La persona a l’altra banda del fil telefònic va dir-li que si seguía así no le iba a entender bien y que si era una urgencia mejor en castellano. La ràbia, la frustració i la por que va sentir, tot alhora, el van posar frenètic. Penjà i tornà a intentar-ho, però aquesta vegada alguna cosa a dins seu s’havia trencat i, efectivament, quan li respongueren el telèfon directament parlant en espanyol, ell va respondre i correspondre en la seua llengua.
L’ensurt, per sort, quedà en això, però el nostre protagonista va sentir nàixer a dins seu un sentiment ben fort i no era bo: nervis, tensió, tristor, un dolor sense nom. I sense pensar-ho dues vegades, va eixir al carrer i en un mur ben blanc va decidir descarregar, en forma de lletres desordenades però amb un missatge contundent: Pikutara txipa!
Encara com que va tornar a casa, molt més relaxat i en picar la icona del twitter, va veure tot de missatges d’Aupa Garitano. Va veure el seu exemple i el va omplir de benestar. Seguiria amb el seu pla. Ara només li quedava esperar a veure com, a més de Guardiola i el FC Barcelona, el govern del seu petit país, altaveu de fantàstiques campanyes per promoure l’ús de la llengua, felicitava el seu nou Ben-Hur.
