Estelades al Mestalla

Ahir vaig anar amb el meu fill de 10 anys a la presentació oficial del València, al trofeu Taronja. Tot un clàssic esportiu estiuenc en mig del bombardeig informatiu que cada 4 anys, en forma de bacanal olímpica, ens imposen tots els mitjans o quasi tots.

La mandra de les cinc de la vesprada no em deixa recordar l’autoria de la sentència: “Futbol es futbol y lo demás, deporte”. El cas és que podeu atribuir-la segurament a Vázquez Montalbán, Galeano o al mateix Cruyff.

Digueu-me coent, inculte o simple, però comparteix totalment aquesta frase, la qual m’acompanya sempre i em resulta d’allò més recurrent quan, en mig d’una conversa amb gent moderna o culta o intel·lectual, després de la baixada de ritme d’allò tan important que acabem de debatre, quan algun interlocutor empra el camí del mig i introdueix alguna de les prosaiques temàtiques que ens fan de carn i ós i, ves per on, s’atreveix a comentar les darreres imatges d’alguna fita important dels inhumans atletes del jocs (veieu el Phelps, el Bolt o la nineta de color nord-americana que fa de contorsionista gimnàstica i ens deixa a tots bocabadats), jo suggereix que cap de les heroiques fites dels jugadors olímpics es poden comparar amb la màgia i emoció que desperten els 22 jugadors perseguint la pilota en mig de la barreja dels comportaments humans de les 30.000 o 40.000 persones al camp de futbol…

Automàticament he d’argumentar amb molta més consistència totes i cadascuna de les embranzides que em vénen de part de tots els interlocutors: “Parlem d’alguna cosa més que esport, es juga als cinc continents, és més mediàtic que cap altre esdeveniment, és esport i estratègia, és popular i antielit, es juga al carrer o al desert, amb pilota reglamentària o amb un manoll de papers arrodonits.

Reconec també que té la part humana i escabrosa. I que potser per això el fa universal. Tot just anit ho vaig poder comprovar. Àvid de situar les meues línees de pensament i estímul mental de nou al lloc que li corresponen en aquesta època de l’any malgrat els jocs olímpics i de pactes: pensat i fet, el meu fill i jo, al Mestalla. Calia gaudir de la barreja dels comportaments: universal, humà, estratègic, espectacular, apassionant, popular… I, sobretot, anecdòtic l’anunci proferit pel locutor segons el qual l’entrega del trofeu la faria l’alcalde Ribó, fet que va ocasionar xiulits i crits de desaprovació en una part de la graderia tot i l’afició que té aquest home a fer esport, practicar l’educació i respecte en les seues al·locucions i a no abusar de les begudes alcohòliques… Tal vegada, a la propera anirem amb l’estelada per reivindicar també la condició d’espectacle de llibertat, democràcia i disbauxa en què no havíem parat en reparar abans.