“Tots som culpables per fer possible l’ocupació”. Així ho observa Albert Lory (Charles Laughton) quan jutjat per un crim que no ha comès, s’atreveix a més a confessar el seu amor per la companya mestra Louis Martin (Mauren O’Hara).
És després de l’afusellament del director de l’escola, el professor Sorel, quan el poregós Lory comprèn que “la veritat no pot existir durant una ocupació, perquè és molt perillosa”. Per això decideix llegir als seus alumnes una de les veritats més innegables: la “Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà” de 1789. I ho fa fins a ser detingut per els soldats alemanys, a la mateixa escola en què per imperatiu legal s’arrancava pàgines dels llibres.
La victòria dels aliats va reanimar la vella declaració, però la derrota de l’Eix no va provocar a Espanya els efectes esperats. La guerra freda, i l’interessat oblit del “Eisenhower” (nom utilitzat genialment per Pascual Maragall per nomenar l’Alzheimer) van permetre a Franco morir de vell, i als seus hereus sobreviure políticament.
Quan es va proclamar la II República a Espanya hi havia poc més de trenta mil escoles, i faltaven quasi el mateix nombre. Els més de trenta-sis mil ensenyants… passaven més fam que un mestre d’escola, en una Espanya on una de cada tres persones era totalment analfabeta. La II República no es va plantejar reformar el sistema educatiu fins llavors vigent: simplement havia de crear-lo. La República va fer més per l’educació que tot el regnat d’Alfons XIII. Tot i que el cop d’estat i la guerra retallaren el projecte educatiu, almenys en l’ensenyament de primària es va poder legislar, i en ocasions aplicar reformes, per reduir l’analfabetisme, universalitzar l’escolarització gratuïta, reorganitzar els continguts, regular l’ús de llengües diferents del castellà, implantar la coeducació o suprimir l’ensenyament de la doctrina catòlica.
A l’altra banda de la trinxera, la marca “Espanya” del nazi feixisme es conformava amb retrotraure qualsevol renovació pedagògica, i revertir els esforços per a la instrucció pública fins a dos simples i terribles conceptes: religió i pàtria. El suport a l’ensenyament privat, la supeditació i discriminació de la dona, la supressió de la coeducació, els exàmens “patriòtics” per afectes al règim, i en definitiva el deteriorament intencionat de l’ensenyament públic, eren part de l’escola que pretenia el règim, i que hui els seus hereus tornen a exhibir sense cap rubor.
El franquisme va assentar el seu poder utilitzant la violència de manera sistemàtica i massiva. Al País Valencià més de sis mil persones van perdre la vida per la repressió oficial i institucional del franquisme, de les quals més d’una trentena eren mestres o professors. A més, pràcticament la totalitat dels mestres en exercici durant la II República van ser sotmesos a expedients de depuració, en els que fins els més afectes al règim van haver de presentar avals i declaracions jurades.
Persones tan dignes com Louise Martin, van resistir durant moltes dècades contra els que negaven la veritat, arrancaven pàgines dels llibres, i afusellaven. Ho van fer perquè l’escola era un espai en què els seus somnis individuals i col · lectius es feien realitat.
El dia de l’alliberament està prop. Els ocupants i els seus col · laboradors seran desallotjats. Les diferents forces que componen la resistència haurien d’acordar públicament quina escola és la nostra.
Historiador
