En certa manera, gosaríem dir, el saber ens dóna un posicionament que ens permet defendre’ns dels continus atacs que ens fa la societat. És allò de saber prendre’s la vida amb filosofia. Compte! Tampoc es tracta d’un simple acumulament de coneixements i dades.
L’ésser humà com a individu sembla una de les criatures més vulnerables que existeixen, i per això mateix, necessitem d’armes i cuirasses que ens protegesquen de la pluja diària dels colps i puntellons que sol pegar-nos la realitat que ens envolta. Perquè si no és així, ens convertirem en esclaus inconscients de la societat, o si més no, en individus sense cervell (és a dir, deshumanitzats) i sense nord. No paga la pena viure en aquest planeta si no fem ús d’allò que ens ha donat la natura: el cervell.
L’exemple més dràstic i dramàtic d’això que intente dir seria la drogoaddicció. Persones que –fins a cert punt voluntàriament– decideixen tirar la tovallola i convertir-se en esclaus de la droga. El més tràgic, al meu parer, no seria tant el fet de buscar el plaer o la inconsciència mitjançant els estupefaents, com l’acte –sempre patètic, sempre trist, sempre angoixant– de tirar la tovallola. Potser aquests individus estan en el seu perfecte dret a renunciar o suïcidar-se com els vinga de gust –això no ho discutirem ací–, però hem de reconèixer que a molts de nosaltres, el suïcidi ens esborrona i ens posa una mica neguitosos. Tal volta perquè el suïcidi ens sembla l’evidència brutal i aclaparadora d’un fracàs.
No és aquesta, però, l’única manera de renunciar a la vida (o a l’acte de pensar) que ens pot convertir en esclaus sense cervell. Existeixen altres formes més subtils i intangibles i, tanmateix, més massives i per tant demolidores. L’alcoholisme, que no és més que una variant legalitzada de la drogoaddicció, el futbol i els seus exèrcits d’acòlits violents i fanàtics; la moda i el culte al cos que poden arribar a esdevenir obsessió malaltissa per l’aparença externa –només l’externa– de les coses, la televisió i els seus programes porqueria destinats a infantilitzar i idiotitzar l’ésser humà…
Ens hem de defensar de tots aquests paranys que sembla parar-nos sovint aquesta societat mecanitzada i mercantilista; hi tenim tot el dret del món. No es tracta de creure que la civilització és una cosa infernal i inhumana amb l’única finalitat de destruir l’individu, però hem de ser conscients dels perills a què ens enfrontem –si és que volem enfrontar-nos-hi.
Totes aquestes formes d’alienació que he esmentat adés, amb una certa mesura poden ser innòcues i fins i tot beneficioses (he dit totes!), però torne a repetir que necessitem d’un tarannà filosòfic escaient que només ens pot donar, trobe jo, un bon solatge cultural i humanista.
