De fet, la pregunta que dóna títol a aquest escrit és ben senzilla de respondre des del punt de vista individual. I tant! Clar que es pot ser valencià i parlar castellà. I col·lectivament? Podem ser valencians sense parlar valencià? Com a col·lectiu, la resposta ja és una altra per a El Tempir. Ho hem comentat en altres ocasions. Al sud se senten valencianes les persones que parlen valencià, a diferència d’altres zones del país, on, per exemple, simplement pel fet d’haver nascut a la Safor, una persona ja se sent valenciana parle la llengua que parle.
Per tant, tornem a l’origen, comencem una vegada més per diferenciar entre “valencianisme” i “valencianitat”, entés el primer com el moviment que defensa els interessos diversos del nostre poble: econòmics, socials, culturals, lingüístics, nacionals… Pots formar-ne part independentment de la llengua materna que tingues. Però la valencianitat ja és una altra cosa. És la qualitat de ser valencià i aquí, de qualitats o de fets, n’hi ha un calaix ben ample: falles, la muixeranga, Joan Fuster, fogueres, comboi, moros i cristians, el Misteri d’Elx, Sanchis Guarner, les gaiates, la pólvora, la paella, el timonet, Vicent Andrés Estellés… Una llista que és ben llarga, fins i tot tòpica i típica en alguns casos, aparentment innòcua si es tracta de fer comboi, encara que al nostre parer la llengua, com a factor de cohesió social del nostre poble, és la que ens dóna identitat. Per a El Tempir la reivindicació del valencià no sols passa per garantir uns drets individuals sinó sobretot també un dret col·lectiu. Alguns relativitzaran la llengua com a factor de valencianitat. Altres pensaran que això és un essencialisme identitari lingüístic ben entorpidor a l’hora d’atraure masses de castellanoparlants cap al valencianisme. Greu error! Els necessitem a tots ells, a tots, per fer créixer el nombre de valencianoparlants, perquè hi haja major transmissió intergeneracional del valencià, perquè el valencià siga la segona llengua patrimonial dels habitants d’Oriola o Villena, per exemple, i perquè siga plenament oficial en els seus usos a tot el nostre territori si volem viure en valencià.
En definitiva, es tracta de construir una identitat valenciana sense renúncies ni fractures al sud. No ens ha de preocupar tant què fórem en el passat (no ho hem d’oblidar i hem de tenir-ho ben present) sinó què hem de construir junts, on volem anar i què volem ser. Hem de posar punt final a aquesta identitat fràgil que permeta convidar a un altre projecte modernitzador i valencià els qui se senten murcians, espanyols, russos, suecs, equatorians… Si ho vam aconseguir fa segles, per què no ho hem de poder aconseguir ara. Si en l’època medieval d’una amalgama de catalans, aragonesos, castellans, navarresos, occitans, etc., que poblaren les nostres terres, va sorgir una identitat valenciana amb una llengua comuna, per què no ho podem aconseguir ara: tots valencians i una llengua que faça de pal de paller independentment de la pròpia de la comarca o de la tria personal o d’origen. Siguem valents i agosarats. Siguem oberts, dialogants i inclusius. Arrisquem! Per això, us convidem a assistir a les nostres I Jornades sobre la Llengua i Identitat al Sud i a ajudar a respondre la pregunta que obri aquest text: es pot ser valencià sense parlar valencià?
