Per això, l’entitat encarregada de la política lingüística cal que siga, si vol ser realment efectiva, una secretaria autonòmica (no una simple direcció general) o una entitat gestora del màxim nivell lligada a la Conselleria de la Presidència o la Vicepresidència, perquè la seua acció ha d’afectar totes les conselleries i tota l’obra de govern.
Aquest caràcter transversal de la política lingüística té una altra dimensió més profunda i un objectiu que va més enllà de la simple promoció de la llengua: establir els referents simbòlics que ens identifiquen com a societat i substituir els que ens han imposat des de la gran involució reaccionària que ha estat el blaverisme.
Res més lluny que remaquillar amb menys caspa i una samarreta multicolor un nou discurs de les “senyes d’identitat” i de definició de la “valencianía” com el que ha monopolitzat la dreta valenciana. Cal abandonar definitivament aquesta concepció de “lo valenciano” amb la qual ha compensat i dissimulat el seu sucursalisme i la seua adhesió al nacionalisme espanyol més ranci, per mitjà d’una hipertròfia simbòlica de banderetes, tòpics i festes elevades a categoria mística. Però, per superar-lo, s’ha de reconèixer primer que aquest discurs blaver és el que més s’ha escampat socialment, ni que siga en la seua versió més difuminada.
En conseqüència, una part fonamental de l’acció de govern del nou Consell, si vol consolidar-se com a alternativa, hauria de ser difondre un nou discurs hegemònic d’allò que ens defineix i que valorem com a societat. Cosa que marca, a contrario sensu, allò que no és central ni “normal”, sinó marginal, separador o extremista. Cal revalorar i aplicar obertament la valencianització real de la nostra societat: la que s’expressa en valencià, des de la promoció de les creacions fetes ací i pensades des d’ací i no com a subproducte folkloritzant de la cultura espanyola. I cal autocentrar-nos i dignificar-nos: nosaltres, com a valencians actius, som el nostre centre i les manifestacions festeres i folklòriques són simplement això: festes i folklore. El nucli i el nervi d’allò que ens identifica ha de transformar-se per lligar-ho a una societat oberta, cosmopolita, autocentrada, radicalment democràtica i segura de si mateixa: tot això des de la nostra llengua, la nostra cultura i els nostres valors.
Finalment i en aquest mateix sentit, cal apropiar-se, per substituir-la, la llei de defensa de les “señas de identidad” amb la qual, molt simbòlicament, el PP va tancar la seua acció de govern. Si l’estatut d’autonomia afirma que el principal senyal d’identitat és la llengua i si l’objectiu de la igualtat és allò que millor ha de definir la societat actual, cal substituir aquell text legal infame per una nova llei d’igualtat lingüística. Per exemple, la que, a proposta d’Acció Cultural del País Valencià, ha suscitat un ampli consens institucional i social: la que han subscrit les universitats públiques valencianes (universitats de València, d’Alacant, Jaume I) i els principals sindicats del País Valencià (CCOO, Intersindical Valenciana, UGT). Una llei d’igualtat lingüística que tant Compromís com Podem porten explícitament en els seus programes electorals, i de la qual el del PSPV-PSOE recull un bon grapat de mesures: el valencià ha de ser la llengua d’ús normal de les administracions valencianes, de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics o amb concessió pública; requisit de competència lingüística en les dues llengües oficials per al personal de les administracions; valencià com a llengua d’integració social, present en tots els àmbits; suport i regulació del valencià en el sector cultural i creatiu; reciprocitat de les emissions audiovisuals en català; reconeixement de la doble denominació de valencià i català per superar definitivament un conflicte paralitzador per a la normalitat i, finalment, una cooperació enriquidora amb la resta de l’àrea lingüística.
Una tasca certament desafiant, però engrescadora i transformadora, com el nou període i les noves expectatives que ara encetem.
