Quan vaig escriure ‘Alícia’ tenia clar que seria una novel·la eròtica i també que volia donar-li un aire entre realista i fictici. Així vaig decidir que la part eròtica seria la fictícia i la resta ficció realista. Vaig tirar mà del meus referents literaris preferits de la col·lecció de la Cua de Palla i em vaig llençar allà amb tots els elements clàssics de la novel·la negra: Un mort al principi de la història, una investigació policial amb dosis de realisme amb la col·laboració d’un assessor de luxe en els temes de comissaria, comentaris puntuals i encertats aconsellats per la meua advocada preferida, un puntet de justificació de l’actitud delictiva i una fascinació total per l’autor del crim fins al punt d’aconseguir evocar simpaties entre el públic lector vers la seua figura.
Però, veus que no estava jo convençut d’haver fet una novel·la negra a l’ús. Amb les primeres relectures em mortificava pensant que era un mal autor, després em va vindre el conformisme, allò de pensar que si no era novel·la negra, doncs seria una aproximació… i en això vaig llegir una mestra: Anna Maria Villalonga (1) que em va dur a llegir una altra icona: Empar Fernández (2) i vaig descobrir la novel·la ‘gris asfalt’.
Al seu article Empar Fernández en explica que “A les pàgines de les novel·les ‘gris asfalt’ no trobarem ni perversos psicòpates ni amorals sociòpats, sinó homes i dones que no es diferencien en res a nosaltres, del nostre veïnat o dels nostres col·legues.” I amb això ja vaig començar a encaixar el meu Marc, protagonista d’’Alícia’ que pràcticament es veu abocat a fer el que ha de fer, com portat per les circumstàncies. Veig la meua Nora, una companya de feina de Marc, que avança professionalment i pren les seues decisions també en funció de les seues necessitats i desitjos, com qualsevol de nosaltres.
Portada ‘Alícia’
Respecte a la motivació dels fets, de les accions dels protagonistes de la meua novel·la (‘Alícia’ és una obra coral, on hi ha una figura femenina predominant de la qual ‘pengen’ tota la resta de personatges d’una o altra manera) coincideixen amb l’origen del ‘conflicte’ que diu Fernández que dóna sentit a la narració gris-asfalt: “[…] trobem sentiments ben propers a nosaltres i tan íntims com el ressentiment, l’enveja, els cels, la culpa…” o allò altre que diu Anna: “La novel·la ‘gris asfalt’ és una narrativa d’antiherois, de perdedors, de gent enfrontada als seus fantasmes, d’atmosfera, de fatalisme, de personatges que de vegades es troben en el lloc equivocat en el moment equivocat. Parlem de crims entre amics, entre coneguts, entre familiars. Parlem de culpa, de revenja, de rancor, d’injustícia. Parlem de solitud, de necessitats, de la humanitat malmesa. Parlem, en definitiva, de tots nosaltres.”
Finalment també trobe que els ambients, els carrers i localitzacions de la meua ’Alícia’ (un apartament a la platja, un restaurant de moda a Piles, una ciutat industrial de l’interior del País Valencià…) estan lluny dels barris marginals i conflictius, són llocs que evoquen la llum mediterrània, espais oberts ventilats i transparents, però amb capacitat per amagar una bona història darrere tanta claredat. “A les novel·les gris-asfalt el barri, els carrers, les places, la carretera juguen un paper determinant a la trama i l’acció és inseparable de l’escenari urbà en el qual té lloc. No necessàriament aquests carrers seran els més emblemàtics de la ciutat, carrers que solen ser els més utilitzats a la novel·la negra.” Diu Fernández.
No obstant tot allò que us acabe de contar, Villalonga també diu que “Alguns amants i defensors del ‘negre’ estem una mica cansats de relats procedimentals (lloança de la policia inclosa) gairebé tots idèntics; de cròniques de l’actualitat més peremptòria que d’aquí a un temps no recordarà ningú; de novel·les que reprodueixen la corrupció dels banquers i dels polítics, casos que cada dia veiem a les notícies. Volem literatura atemporal i universal, volem històries humanes, volem ambients i personatges, atmosferes, barris i pulsions, volem la sang que ens envolta, no la sang artificial de gent que no té res a veure amb nosaltres. Volem, en una paraula, participar directament en la història”. I a mi el que m’ha passat en quest ítem és que els banquers són el meu ecosistema, la meua fauna de referència i per això sembla que he tornat a passar la línia que separa el negre i el gris-asfalt però de tornada cap al negre.
La meua novel·la eròtica, en definitiva no es definiria ni ‘eròtica-negra’ ni ‘eròtica-gris asfalt’ (açò és un final obert en tota regla) trobe que es podria considerar una novel·la de transició, on comence a abandonar els cànons dels pares fundadors (Chandler, Hammet) i entre a submergir-me en les aigües grises de les meues admirades Fernández i Villalonga.
