Per a les rodes de premsa preparaven la referència del ple i alguns assumptes eren ampliats atenent al seu interès mediàtic. Una de les meues tasques professionals consistia a redactar eixos comunicats en estreta col·laboració amb el conseller. Difícil sospitar cap ombra o irregularitat si bé cridava l’atenció el seu verb fàcil i ben argumentat, fet que a ningú deixava indiferent. Qui anava a dir que acabaria en la presó de Picassent!
El protagonisme que anava adquirint al palau era interpretat com més propi de la seua capacitat i ningú augurava que Rafa Blasco anava a passar de ser un dels polítics més admirats a un dels polítics més temuts i fins i tot més odiats. No sols pel canvi de jaqueta arran del sonat i cantat ‘transfuguisme’. Blasco va ser expulsat de l’executiu valencià i de les files de socialistes i un temps després recuperat per la política per al popular Eduardo Zaplana.
El set vegades conseller provenia del més enllà del “blasquisme” imperant a la Ribera Alta i era ‘vox populi’ que durant el franquisme havia militat en la clandestinitat del Front Revolucionari Antifeixista i Patriota (FRAP). És cert que el FRAP no va ser motiu per acabar amb els seus ossos a la presó i sí la seua falta d’escrúpols el que l’ha portat ara a tancar-lo entre reixes.
La Conselleria que dirigia Blasco se suposava que destinava diners a projectes solidaris. Per a canalitzar les inversions ho feien a través d’associacions mal·leables, de manera que per tindre el camí lliure de pols i palla van marginar dels projectes les ONG en favor de la Fundació Cyes. Aquesta entitat subcontractava serveis, a canvi de suculentes comissions amb empreses d’un tal Augusto César Tauroni qui va arribar a crear fins a 10 societats tant aquí com als Estats Units amb l’únic propòsit d’embutxacar-se els diners públics.
El Suprem ha declarat provat que dels diners que la Generalitat Valenciana va invertir en aquests projectes ( 1’6 milions d’euros) únicament un tres per cent, exactament 47.953 euros es van destinar a la cooperació a Nicaragua . El 97 per cent restant d’eixe més de milió i mig d’euros el van furtar. Les ajudes no arribar mai senceres a la seua destinació.
L’origen del cas van ser les denúncies de dos diputades, la socialista Clara Tirado i Mireia Mollà de Compromís. L’altre nom decisiu en destapar el frau és el de Victoria Vila una becària que quan va anar a Nicaragua a visitar l’estat dels projectes de la Fundació Cyes, va detectar les irregularitats en les subvencions.
La sentència del Tribunal Suprem acaba de confirmar els principals delictes que ja va imposar el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana el maig de 2014. Considera a Blasco autor de malversació, prevaricació i d’un delicte continuat de falsedat documental, relativa a irregularitats en la concessió d’ajudes per part de Solidaritat a la Fundació Cyes.
El condemna a sis anys i mig de presó. A més, hi ha altres sis col·laboradors condemnats que formaven part de la trama, entre ells l’empresari Augusto César Tauroni a qui s’escolta, en els enregistraments que la policia ha aportat a la causa, dir que calia donar prioritat al nostre abans que al dels “negratas”. Els projectes dels “negratas” se situaven a Nicaragua. Mentre que està pendent de juí la causa d’Haití, amb una trama similar en la qual també tenia idèntic paper Tauroni. Van desviar quatre milions d’euros.
La trama no tenia res a veure amb les ONG’s que treballen de veritat i de valent al món de la cooperació. El 1994 em vaig traslladar a Rwanda per fer uns reportatges sobre el terreny de com arribava l’ajuda humanitària coincidint amb la guerra que assotava el país africà. Vaig poder comprovar l’important que és la labor d’organitzacions com Metges del Món, Creu Roja, Farmamundi o Càrites, entre d’altres, i el treball dels missioners i missioneres que han d’atendre les necessitats bàsiques de damnificats i refugiats. Són experiències que marquen en la vida professional i personal.
Valer-se de la condició de poder per burlar i enriquir-se amb el pa i l’aigua de les persones que més ho necessiten és el que ha fet la trama de Blasco i en això no pot haver-hi impunitat ni perdó. En aquest món que vivim hi ha de lladres, saquejadors, impostors, truans, tot un catàleg de delinqüents, però s’ha de ser molt miserable per aprofitar-se dels més pobres, dels més febles i fer-ho en benefici propi. Enriquir-se a costa del dolor i les calamitats dels altres, és el més abominable de la condició humana.
En la nova etapa política es pressuposa no ha d’haver-hi el mínim espai per a llests i lladres com Blasco que sota la falsa pell d’espavilats puguen ocultar el més mínim indici de delinqüència. Els mecanismes de detecció han de ser la garantia en les institucions i en els diners públics, si no pot ser que en el futur ens emportem alguna trista sorpresa. Per a llavors ja serà tard.
