A l’inici, mentre sona ‘Veles e vents’ d’Ausiàs Marc cantada i musicada per Raimon i la càmera enfoca els ulls de Mira, apareix subtitulada la frase: “Aquests ulls han passat moltes hores llegint i traduint els clàssics, que l’han influenciat molt en la seva vida. És un savi escriptor que ha sabut conservar la memòria dels records i mantenir el seu compromís social, polític, cultural des del País Valencià”. Pregunta el periodista: “Vosté, com el mateix Raimon diu d’ell, no es considera profeta a la seua terra? Resposta de Mira: “A la Bíblia hi ha els profetes majors i els menors, jo em considere un profeta menor al qui ningú fa cas, però “bueno”, alguna poca gent sí, i això ja és reconfortant”.
L’entrevistador glosa la figura, els afers i els oficis de Mira: “El savi d’avui està considerat com la millor expressió de la literatura catalana al País Valencià de l’últim mig segle; un home polièdric, escriptor, antropòleg, professor de grec i de cultura clàssica durant 40 anys, traductor, activista polític i cultural, Joan Francesc Mira, gràcies, un plaer que estigui aquí”. Gràcies a vosaltres, això que has dit, vol dir que he estat tapant forats durant molts anys, hi havia molts forats que calia anar tapant si no no hauria fet això, m’hauria dedicar a una sola cosa o cosa i mitja i prou”.
Diu Puigbó: “Hi ha un primer forat, allà on u naix, el lloc on es naix et marca per a sempre, vostè creu?” Respon Mira: “No necessàriament, però en el meu cas sí, en el meu cas, com en el cas de la major part de les persones, sobretot si reflexiones sobre això, sobre la teua experiència i si d’aquesta experiència en traus una “certa” -diríem- ‘lleialtat’. Més encara si creus, no que és el teu lloc al món, sinó el teu lloc a partir d’on mires el món i vius el món”.
Lii pregunta Puigbó: “El tramvia groc” l’any 2013 és un itinerari per la seua infantesa, diu al pròleg l’ample palau de la memòria, citant a sant Agustí, és el seu cas també? Ha de tenir molta memòria, no?” Respon Mira: “Sí, perquè aquest ample palau és un edifici molt gran amb laberints, passadissos, corredors, soterranis, racons… Potser perquè no sóc una persona de molta memòria va ser un esforç considerable en aquesta recuperació de la memòria, de les imatges, de les paraules i de les escenes significatives de l’experiència d’aquella primera etapa de la meua vida, en aquell moment de la història i en aquell territori, el meu país”.
Preguntat per Puigbó si és més difícil treballar la memòria que fer ficció, Mira afirma que sí perquè es tractava d’un material donat i un dels seus principis en aquesta transformació de l’experiència en literatura és la de ser fidel a l’experiència, no inventar coses ni afegir coses, ni manipular la realitat recordada en funció d’una estructura narrativa sinó aprofitar aquesta estructura coma patró per a la recuperació i expressió d’aquella experiència. I preguntat afirma que “la memòria és la substància de l’existència”; sense memòria, sense records no hi ha existència personal, identitat pròpia. La consciència de si mateix és bàsic per a no restar només en l’aspecte material… al·ludeix a les persones amb malalties degeneratives del cervell, sense consciència pròpia no es possible considerar-los subjecte conscient.
Explica Mira que ha fet una selecció de records, no anècdotes acumulades o diari retrospectiu, sinó una temàtica que podia ser expressiva, que li pot transmetre al lector “l’experiència d’entrar en la vida d’una criatura” de pocs anys, en aquell món, en aquell moment, en aquella època de la història d’Europa i de la nostra història i en aquell territori concret [referit al País Valencià].
Li recorda l’entrevistador que aquell tramvia una mica “destartalat” va estar a punt d’atropellar-lo… I respon Mira: “Si, aquell mitjà de transport era habitual a les grans ciutats europees d’aquella època, com Paris, era antic i va estar a punt de tallar-me en dos… Surt al llibre on retrata una manera de viure, a través de records, què en queda d’allò avui? Ufff, és difícil de dir, d’allò que se’n diu cultura, normes, experiències o formes de vida, entre aquella experiència meua i la dels meus fills o néts, en la mesura que s’ha transformat d’una manera tan radical, en queda molt poc; la transformació en dues o tres generacions ha sigut tan gran que és difícil parlar d’una certa evolució amb continuïtat. Si per bé o per mal, en quin sentit? Moral, ètic, de benestar físic, evidentment, a casa meua -al terme municipal de València- l’únic element de ‘modernitat’ que hi havia era l’electricitat, quatre bombetes, no hi havia aigua corrent, ni quarto de bany, ni nevera, ni rentadora, ni telèfon… que ara sembla ‘inconcebible’ i aquest és el canvi, que les coses que llavors eren viscudes com a normals, ara són inconcebibles i aquest és un canvi molt gros en la història de les generacions humanes. El gran canvi de passar del carro al cotxe, de no tenir aigua corrent a tenir-ne es produeix als darrers cinquanta anys, això sí que és un canvi gros… O passar de la guerra a la pau, vostè va nàixer el 1939 just acabada la guerra… Acabava una guerra i començava un altra a Europa i després la postguerra”.
Vosté senyor Mira no parla de fam ni de morts al seu llibre “El tramvia groc”, va ser, doncs, un infant feliç? Joan Francesc Mira reconeix que sí que ho va ser, que tot i que no parla de la fam, sabia que els seus companys d’escola patien gana, tot i que des d’una consciència confusa, ho notava, com miraven amb ulls oberts el seu entrepà de pa blanc amb xocolate, les cuixes primes, com ara ho veus amb els nens africans… el tema de la repressió, de les morts, sabia que havien hagut, però no era un tema del qual se’n parlava, era una referència de la qual sempre fugíem a la meua experiència immediata, no representativa.
Li diu Puigbó a Mira: “La mort del seu pare el va traumatitzar i el portà a voler-se fer capellà, com viu ara aquella fe? Va estudiar filosofia i teologia… Diu Mira: “ara sóc agnòstic, expectant”, obert al futur o allò desconegut… Com a experiència cultural de fons confessa que et sent identificat culturalment amb el cristianisme europeu, però la creença de fe que tenia ja no la té. El grec ha sigut el seu jornal, la seua manera de guanyar-se la vida, de viure, tot i que no s’ha dedicat a ser filòleg grec.
Puigbó comenta alguna cosa sobre uns dels darreres novel·les de Mira “El professor d’història” i li pregunta si s’identifica amb aquest professor una mica amargat, i Mira diu que no és el seu cas, que ell ha treballat molt a gust, però, a la novel·la es tracta d’una professor cansat, amargat i desmotivat potser perquè volia arribar a entendre i donar-li un sentit a la història en sentit global… No obstant, considera que l’actual és la millor societat que hem tingut al llarg de la humanitat, en salut física, en menjar i en benestar o felicitat de vida. Mira és crític amb el sistema educatiu, perquè a cada reforma, tot i que siga molt bèstia de dir, han deixat les coses pitjor de com estaven; es queixa del poc gruix de coneixement perquè els estudiants actuals es situen en el temps i en l’espai. Potser és molt difícil combinar la massificació i el gruix de coneixement. Aquests problemes educatius passen també a França, als Estats Units, a Itàlia; l’exemple de Finlàndia no ens serveix perquè hi ha una honestedat de fons que no hi ha ací.
Li pregunta Puigbó a Mira sobre la manera d’escriure, el fons i la forma, el que es conta o com es conta, també el seu llibre més venut, sobre el Papa Borja… S’acostava el 1992, els 500 anys de la coronació del segon Papa Borja, Roderic, Alexandre VIé; va traduir el llibre de Lucrecia Borja de Maria Bellonci, va llegir, va investigar i el va fascinar; al Teatre Lliure de Barcelona es va representar una òpera de Carles Santos sobre el Papa Borja basada en el llibre de Mira. No es pot comparar la corrupció actual amb la del Renaixement a Itàlia, no té cap sentit comparar-ho amb la màfia, aquella experiència dels Borja és fascinant i irrepetible.
Li assenyala Puigbó el premis que ha obtingut Joan Francesc Mira, 2001, medalla d’or de de Venècia i el ‘Nacional’ de traducció, així com el premi d’honor de les lletres catalanes, 2004; li recorda el parlament de recepció a favor de la cultura. Perquè no s’oblide la necessitat de reconeixement de l’activitat literària amb més pes, suport i mitjans. Admet que continua angoixat i expectant i considera que hi ha una millora progressiva de la situació econòmica a molts països sud-americans i africans, a la Índia i el Vietnam, hi ha un “cert progrés”, tot i que encara queden dictadures, però menys; s’ha produït un tipus de crisi molt forta que demostra que l’economia no és una ciència exacta, a la història de la humanitat hi ha avanços i retrocessos, però hi ha una part de la humanitat que viu millor… Vosté, no predica l’apocalipsi, com sant Vicent Ferrer? No, sant Vicent era un gran comunicador, reunia a molta gent, era apocalíptic i funest.
Li pregunta a Mira és vostè millor traductor que Segarra? Ha traduït “L’Odissea d’Homer”, “La Divina Comèdia” i una versió dels “Evangelis”… Traduir és tractar d”’assolir la perfecció de la bellesa dels clàssics”… és transportar, traslladar el text original al llenguatge actual; el traductor, ha de fer de vehicle. amb molta modèstia, perquè ho entenguen els contemporanis, tot i que també cal entendre el que entenia el lector del missatge original, la seua experiència, fet i fet, es tracta de fer una transposició… Que valore dels Evangelis? Respon Mira: “La forma de la narració, el valor literari, la ingenuïtat, la calidesa, la densitat, la vivacitat, l’originalitat dels Evangelis, del que Jesús predicava i del que s’afegí després”… Quin evangeli li agrada més li pregunta Puigbó? Respon Mira: “Marc i Mateu són més directes i ingenus, sant Joan més elaborat, sant Lluc més elegant, més grec, més ben escrit, més nivell… L’esperit sant, s’ha de traduir com alé de Déu, l’alé sagrat, l’alé sant de Déu perquè llavors l’esperit sant no era cap persona de la Trinitat, tot això és un invent posterior… El més innovador que va dir Jesús va ser interpretar la divinitat a nivell quotidià i humà, el missatge de l’amor és d’una immensa novetat… Però no vull entrar en disquisicions teològiques perquè s’han dit moltes bestieses”… Li diu el periodista que les concrete aquestes bestieses i Mora diu: “va deixem-ho córrer”.
El 1974, Joan F. Mira publica “Ídols i tribus”, la seua tesi doctoral sobre el País Valencià, on classifica el concepte de nació i distingeix entre: nacions en construcció, nacions en destrucció i nacions en discussió, com qualificaria a la Catalunya d’avui? Catalunya està ara entre la re-construcció i la discussió; explica Mira que si els efectes del debat abans era mínim ara són màxims perquè s’esperen canvis radicals, debats externs i interns sobre les possibilitats de realització i definició nacional… I al País Valencià? És molt difícil fer una conceptualització perquè aquella part de la població que té consciència nacional és embrionària, s’està en una època primerenca i a Catalunya en una etapa avançada.
Li recorda Puigbó a Mira que s’ha implicat en política, com a candidat del Bloc- [Els Verds del PV], a principis del segle XXI i ara torna a ser president d’ACPV. I diu Mira que des de principis dels anys seixanta ha estat militant i posant la cara per a canviar el seu país. Li esmenta l’assaig, “Crítica de la Nació Pura”, com a una llibre provocador per al debat intel·lectual, on s’indica que el concepte de nació serveix “per a manipular”… Explica Mira: “Manipular es manegar amb les mans, fer, les imatges, les consignes, l’escola, el poder manipula, amb les mans, tenir un instrument per a fer que el teu país vaja per aquest camí o l’altre… Tothom manipula la història.
Què seria Espanya sense Catalunya, Galícia i el País Basc? li pregunta Puigbó a Joan Francesc Mira. Aquest és un interrogant, aclareix Mira, que ni ells s’ho pregunten, des d’Espanya, ni nosaltres els ho preguntem; ells, [els espanyols], no són capaços de fer una anàlisi tranquil·la perquè no s’ho poden ni imaginar… ni nosaltres, [potser] no hem sigut prou provocadors. No s’ho volen ni plantejar perquè han interioritzat la identificació entre un estat i una nació, Espanya, com una cosa orgànica i ho experimenten com una amputació [la independència]… els costa pensar-ho i imaginar-ho, els fa pànic…
El terme Països Catalans, és un terme polític, cultural? li pregunta Puigbó. Respon Mira: “La realitat, després de més de 50 anys, el nivell de producció cultural és molt mogut, hem aconseguit molt. Llavors això ho vivies com una fantasia, ara és una realitat des de la perspectiva de la incidència i influència cultural, que va més des del País Valencià cap a Catalunya que al revés; els Països Catalans és un territori de llengua comuna, de cultura, el corredor mediterrani… Què tenim en comú? A més de tot això, tenim una classe pensant… Inclús com a territori socio-econòmic, molts empresaris valencians demanen inversions al corredor mediterrani, tenen clar que cal augmentar les relacions, hi ha relacions universitàries molt importants a la xarxa Lluís Vives… No obstant, pensar que tot això és un espai polític comú, és molt complicat, coma territori comú, fins on m’abasta la vista, no ho veig”…
Aquesta entrevista no es podrà veure al País Valencià? Què tenim en comú els Països Catalans? li pregunta Puigbó. I Mira respon: “A més de la llengua, la cultura i el corredor mediterrani, tenim en comú la classe pensant; tothom que pensa té clar que la perspectiva de futur ha d’anar en la perspectiva de més col·laboració, més comunicació, més cooperació, més increment de relacions, etc. ‘sense pensar’ que siga possible o factible un territori de cohesió política amb el mateix parlament, això té unes resistències brutals, fins a les bestieses dels mitjans de comunicació de la mateixa llengua reprimits i censurats… No obstant, tot l’univers pensant al País Valencià ho té tan clar [la unitat de la llengua i la cultura catalana] que davant això [el negacionisme i secessionisme lingüístic], no saps si respondre o no perquè ara no hi ha el mateix nivell d’histèria i d’anticatalanisme [que abans]”…
Puigbó li presenta a Mira una cruïlla com si fos un cert oxímoron i li pregunta com si ho fes amb un infant: “Vosté considera que forma part de la cultura catalana o de la valenciana? I Joan Francesc Mira li respon:”No em planteja a mi cap problema això. Perquè dins de la cultura catalana hi ha el territori del País Valencià, de cara a l’exterior sóc representant de la cultura catalana, internament, més específicament, sóc de cultura valenciana… Hi ha més anticatalanisme al País Valencià que a Madrid perquè creuen que els catalans tenen afanys expansionistes? Mira afirma, rotund, que el 99% dels catalans no es preocupen [’gens’] pel País Valencià i, per si hi ha algun dubte, diu que coneix molt bé el Principat que se’l ha potejat molt; l’anticatalanisme explícit existeix al PV perquè durant molt temps s’ha estat adoctrinant, no s’ha educat a la gent dient que comparteix una mateix llengua i cultura, al contrari, se’ls ha tractat d’enfrontar dient-los que és llengua o cultura valenciana i no catalana; és una reacció de persones ignorants que els han dit que volen agredir-los i s’ho han cregut; si ací s’haguera estat fent el mateix dient que Verdaguer, Gaudí són de cultura valenciana i no catalana… Tot això [de l’anticatalanisme], ara, a mi ‘no em preocupa excessivament’. Si estic a favor de la independència de Catalunya és perquè no crec que siga perjudicial, sinó tot el contrari… A llarg termini pense que tot seran avantatges”.
Em sembla discutible que la situació actual siga la millor de la història de la humanitat, s’ha avançat molt en progrés tecnològic, per aconseguir armes més mortíferes, en major balafiament, explotació i espoliació de recursos perquè una part del món visca molt per sobre de les seues possibilitats, a costa dels països de sud i de la natura de tots, però els recursos del planeta s’han contaminant i s’ha fet minvar de forma perillosa ecosistemes bàsics per al sosteniment de les societats humanes, les desigualtats socials entre el nord i el sud han augmentat de manera abismal, l’extrema pobresa i la fam és encara una realitat cruel i sagnant, per tot açò, no compartesc l’opinió que “vivim als millors dels món possibles”; sobre la reconstrucció política dels Països Catalans, no cal, necessàriament, un territori polític cohesionat amb un sol parlament, potser és més factible, [si s’amplia la consciència social i nacional(s) al PV, a les Illes i a Catalunya i les urgències econòmiques i ecològiques augmenten així com la necessitat d’ajuda mútua entre els territoris que compartim història, cultura, llengua i interessos econòmics i intel·lectuals], una coordinació parlamentària i unes relacions institucionals des dels tres parlaments diferents en afers bàsics, economia, ecologia, comunicació, territori, cultura, llengua, exportació, política exterior, etc. Una cohesió política des del reconeixement de la singularitat i la diversitat del País Valencià, Catalunya i les Illes per a defensar-nos davant un procés de globalització que augmenta els riscos de desaparició del mapa a Europa davant els estats, les llengües i cultures hegemòniques del món actual.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià
