Exactament dos mesos abans, el 25 de maig, la direcció del Partit Popular a Madrid com el propi Alberto Fabra a València es lamentaven de les carències en la comunicació popular. Falta d’empatia de Rajoy amb els ciutadans i falta de conexió dels liders amb el seu partit. Veient la foto captada per La Voz de Galicia i difosa per l’agència EFE, fa pensar que continua fallant la comunicació a les seus de Génova i Moncloa. Sort ha tingut el president de no tenir per companyia de bany cap silur gegant nadant de panxeta, perquè a més d’un Mariano passat per aigua ens haguera mostrat un Rajoy -en mig de l’esglai- amb el seu presidencial cos humà d’un home fet i dret.
Tres dies després del memorable capbussó, Rajoy designava a Xavier García Albiol candidat popular a les eleccions del 27 de setembre a Catalunya. No hi ha res com tornar als orígens i refrescar les idees per a ressituar-se en el mapa polític. El centre és ara de Ciutadans i no del PP. Urgeix ocupar l’espai natural més gran o més xicotet però tan natural com la piscina fluvial d’aigües netes, tan netes com la Badalona que Garcia Albiol desitjava.
El mateix dia i a la mateixa l’hora que el català popular era designat , Isabel Bonig era elegida per a comandar el PP valencià. Diuen els que el nomenent de l’un i de l’altra no obeeix a cap gir a la dreta. Obeeix sense més històries a ser la dreta pura i dura. La dreta d’una societat bipolar en la qual es pretén que els animals siguen tractats com a persones i les persones ser tractades com animals. No em referisc als catàlegs de joieria i perruqueria per a mascotes. No vaig a negar cap tractament de perruqueria o collar de perles als gossos i els gats, per puguen presumir d’estatus social.
Encara no s’haviem recuperat de l’impacte del nomenament de García Albiol, quan el primer ministre britànic David Cameron parlava dels immigrants de Calais com “una plaga de gent”, en al·lusió a les persones desesperades per sobreviure De sobte, em venen al cap al parlar de plagues, les de conills, que a La Vall d’Albaida arrasen els camps de les vinyes, els melonars i les oliveres. Agricultors i caçadors, a instàncies d’organitzacions agràries, programen periòdicament batudes per a capturar els “Oryctolagus cuniculus” més coneguts com conills i donar a conèixer els danys que la “plaga” ocasiona als bancals. Les paraules de Cameron o Garcia Albiol parlant d’immigrants, fan més dany que un regiment de conills en una vinya de la Pobla del Duc o del barranc d’Alfarrasí.
La familia de Quim Monzó no era cap plaga que anara a embrutar Catalunya, com tampoc ho eren els treballadors que a la fi del segle XIX i principi del XX, van emigrar, principalment d’Alacant, a Algèria i al nord d’Àfrica. Mà d’obra del camp destinats a activitats agrícoles com a part del procés de colonització europea del nord d’Àfrica, a Algèria, i en menor mesura el Marroc. També els prop de quinze mil valencians que a principi del segle XX van emigrar al Canadà i als Estats Units fugint de la pobresa.
Politics, com Camerón i García Albiol, obliden sovint que el passat mai mor, ni tan sols és passat, com va inmortalitzar el Nobel de Literatura William Faulkner, escriptor i poeta nord-americà rival i coetani de Hemingway. Ignorar la història del passat és ignorar el present. Saben aquest polítics que hi ha paisos en guerra i que la gent fuig de les bales. En les anades, les vingudes i les fugides a partir de la dècada de 1960, la comarques valencianes es convertiren en receptores d’immigrants. Van arribar families senceres d’Andalusia, la Manxa i Murcia. Treballaven per jornals menors que la població autòctona, suportant llargues jornades laborals amb horaris nocturns i ocupacions sense reconeixement laboral. D’aquesta època recorde, els primers immigrants que van arribar al poble, arran d’això s’escoltava la dita de fora vindrà qui de casa ens tirarà.
Exiliats.
En paral·lel es produïa l’eixida a l’exterior a països com França, Alemanya, Regne Unit, Bèlgica, Holanda i Suïssa. El perfil d’aquests immigrants era homes, d’entre 20 i 40 anys, principalment jornalers del camp o treballadors de la xicoteta indústria local. Una part molt important d’aquests emigrants van retornar anys després. És el perfil de Miguel Donet Moscardó. Quan mon pare va emigrar a Holanda tenia jo sis anys i el meu germà Miquel només tres. Era per mi la novetat explicar en l’escola de Franco que el meu pare treballava a l’estranger i mostrar les típiques targetes dels canals, molins, camps de tulipes i enormes formatges.
Als sis anys és dificil entendre el que representava aquella escena en l’estació de Benigànim quan tota la família el va acomiadar maleta en mà i llàgrimes als ulls. Als ulls dels homes valents i treballadors, pares i mares d’una guerra i fills d’una postguerra que no sabien plorar. Després, amb el pas del temps vaig entendre el sentiment del sacrifici i l’esforç d’aquell adéu a l’estació del tren. Encara hui dia, no puc evitar emocionar-me quan escolte la cançó “Dans le port d’Amsterdam” de Jacques Brel. Ni quan veig o llig que la gent intenta saltar una tanca plena de punyals o els que s’esgarren les carns i els que s’ofeguen en les aigües del Mediterràni, una mar cementeri on fer un capbussó és la mort. Més de dos-mil persones, la majòria de pell negra han mort en el que portem d’any.
Amb este panorama, cal esforçar-se cada dia per entendre, com en aquest ultims anys milers de joves han emigrat en busca d’un futur. Segons la ministra Bañez, això és mobilidad exterior. Uns altres més encertadament ho anomenen “fugida de cervells”. Són també els nostres fills una plaga? Són tantes i tantes coses que fan remouere els budells del que encara ens queda una miqueta d’humanitat. Són tantes coses que el senyor Garcia Albiol, haurà de pendre nota, ell que tan amic és del ministre Fernández Diaz, que alguna cosa te a vore amb tot açò.
García Albiol i Fernández Diaz , es passen per l’arc del triomf les targetes roges que ha tret l’ONU per l’incompliment dels Drets Humans. Nacions Unides assegura queel govern d’Espanya suspen. Un govern que no sap que són els drets humans en les expulsions en calent, en racisme policial, en desigualtat de gènere, en violència masclista, en tracta de persones, en la Llei Mordassa, en els Centres d’Internament d’Estrangers…son algunes de les políques i aplicació de normes que no superen l’aprovat. No ho dic jo, ho diu l’ONU.
El candidat hauria d’aprofitar la bona relació amb elministre d’Interior i preguntar-li per Lola. Que ningú pense malament, Lola es la gossa del ministre que pressumptament viatja en avió oficial. Tant és així que El Grup Socialista en el Congrés dels Diputats ha presentat una pregunta parlamentària per escrit. Demanen que l’Executiu aclarisca si l’animal ha viatjat d’aquesta manera. De moment el Ministeri, nega que la gosseta Lola viatge sola en l’avió oficial. Coses que passen en aquest món bipolar, en el qual persones moren cada dia en els baixos de un camió o dins d’una maleta. La resposta la trobe en la indiferència. Sinó com explicar que en l’últim baròmetre del CIS, en el qual el mateix govern que vulnera els drets humans, és en què confiarien més vots els ciutadans si ara es feren eleccions generals. Que algú m’ho explique.
*PD. La premsa diària s’ha fet ressò del romanç amorós de l’estiu. El periòdic El Mundo, escriu textual “Ara amb la idea de Ximo Puig de reobrir Canal 9, qui sap si la vida li brinda una nova oportunitat”. Es referix a Silvia Jato la parella sentimental de l’expresident Alberto Fabra. Quina poca vergonya, tenint el precedent de Noemí Ramal, per a més dades l’esposa d’Alvaro Pérez “El Bigotes” que la va ficar de presentadora en Canal 9 per donar les campanades de cap d’any. Només falta que el ministre d’Interior vulga també col·locar a Lola en una nova edició del Babalà.
