L’espectacle continua
Si hi ha un teatre a la ciutat, que ha sobreviscut a les mil i una crisi de la cultura i a la funesta política de subvencions i muntatges de la Generalitat, de tots els colors, aquest és el teatre Olympia del carrer Sant Vicent. Una joia de la corona de l’afició popular que va començar en 1915 com a escenari teatral i va continuar la seua marxa en els anys 30 com a cinema; i de nou hui dia, teatre privat i orfe de subvencions oficials, gran bombonera neoclàssica que no ha deixat d’oferir obres selectes i populars muntatges a la patida afició local.
Enrique Fayos, 52 anys, casat, ha arreplegat la torxa del seu esforçat pare, Enrique, que durant dècades ha lluitat amb totes les forces per a mantenir el negoci en temps durs i amb nul·les ajudes oficials, més dedicades a subvencionar ruïnosos fastos i espectaculars muntatges, que a normalitzar un circuit empresarial sanejat i independent al País.
Malgrat açò, la saga dels Fayos, pare i després fill, ha aconseguit ampliar el negoci i en l’actualitat, l’empresa valenciana és responsable dels muntatges del llegendari Talia, amb obres en valencià, l’Auditori de Torrent i els teatres de Catarroja i Altea. I a més, aquests emprenedors empresaris s’han donat el gust de mantenir miraculosament el mític cinema de reestrena ‘Cinestudio D’OR’, la programació del qual gaudeixen molts cinèfils i nostàlgics. “És una qüestió emocional” confessa Fayos pare, “doncs jo vaig començar amb el Goya, una cadena de sales de cinema”.
“En el 82 va arribar la crisi al sector, els Mundials i el video eren els enemics. Nosaltres comencem a respirar en el 84 amb Arturo Fernández i l’obra La chica del departamento de atrás. En un mes vam fer la recaptació que ens donava el cinema en mig any. Llavors vam veure que a València hi havia un espai per al teatre”, recorda Enrique Fayos, des del seu postmodern despatx al costat del teatre que dirigeix.
El resultat està a la vista, amb el penós panorama actual on en aquesta temporada el colossal muntatge de Los Miserables s’anuncia per al Palau de les Arts i el Principal ofereix un tòpic programa a força de Ballet Flamenc o la reposició del Pájaro de Fuego. Res que s’assemble a una programació mitjana al servei de la qualitat. Com a contrapunt al teatre oficial, la programació del Talia i l’Olympia tracten de mantenir el nivell. En el primer triomfa l’obra d’Ysmina Reza, en la seua versió valenciana, Un déu salvatge, amb la direcció de Carles Sanjaime, i es prepara l’estrena de La lengua madre, amb Juan Diego; i l’Olympia anuncia El Brujo.
“Si li dónes al públic bon teatre, la gent anirà al teatre. Les coses han canviat molt però és sabut que les companyies que triomfen a València tenen assegurat l’èxit a la resta d’Espanya. Conclusió, i contra allò que puga semblar, ací hi ha un públic amb olfacte, encara que la fama se l’emporten Madrid o Barcelona. Clar que el teatre no és una cosa de majories”.
Per a Fayos “el teatre institucional ha perdut el nord. L’administració no veu prioritari invertir en cultura i dedica els seus milions a altres esdeveniments. En conseqüència no existeix un pressupost per a la potenciació d’un teatre públic bo. I això que València sempre va ser una plaça important. Ací va triomfar Matías Colsada amb la seua princesa i programava l’Apol·lo de Barcelona”.
Però aquells temps de glòria van passar fa temps. Quan la ciutat bullia de sales de teatre hui desaparegudes: el Russafa, l’Apol·lo, l’Alkázar, el Serrano… Ressons d’una València desapareguda.
Fayos insisteix: “El teatre públic ha de ser el gran mecenes. Algunes fundacions o grans empresaris cobreixen aqueix paper. Però amb l’actual política, a València s’està trencant una estructura teatral que ha costat trenta anys muntar”.
“Perquè oferisc teatre popular? Perquè no tinc subvencions i visc del que paga la gent”.
La història teatral valenciana està plena de zones fosques. Sobretot en el teatre públic oficial. Des d’estrenes de muntatges, on la meitat del pati de butaques eren invitacions per a endollats, fins a aquell primer director del teatre Rialto que, recentment nomenat, va tenir el poc gust de programar un costós muntatge del qual era autor.
Els escàndols del teatre. Investigar els desastres de la política teatral proteccionista de la Generalitat en els seus temps podria portar a un infart. O a demanar responsabilitats. L’últim escàndol és el del Teatre El Musical del Cabanyal, amb una programació surrealista, populista i molt lluny del vertader aficionat a la bona escena. Però a l’Ajuntament, responsable de la sala, tampoc li interessa massa la cultura i menys quan pot il·lustrar al poble. Millor el teatre dolent, el públic analfabet i així poden seguir governant, envoltats d’ignorància.
Per a Fayos, “les subvencions no són dolentes, són necessàries, però no per a guardar-se els diners sinó per a les obres. Els gestors tenen l’obligació que les subvencions revertisquen en el ciutadà en forma de bona oferta cultural i no que se les quede l’empresari. Un cas flagrant és el valencià. L’administració té tota la culpa que no oferim més teatre en llengua vernacla”.
La saga dels Fayos és emblemàtica del negoci privat de l’espectacle en el país. Hi ha uns altres herois que segueixen aquesta línia, com El Micalet o El Flumen. Sales com L’Horta, L’Estel, El Teatret o els programes setmanals de les sales Zircó, Inestable, Matilde Salvador o Carme Teatre, que lluiten per mantenir i avivar l’afició del valencià per un teatre al servei de la gent. L’espectacle, com va cantar Freddy Mercury, del grup Queen, ha de continuar.
