Enric Tàrrega, llibreter i mestre

Nosaltres els valencians per Abelard Muñoz

L’home que sempre va estar allí

Si vosté descobreix, en una tertúlia culta de les que ja queden poques, un home baixet tocat amb un capell d’ala curta que s’inclina sobre la seua cella dreta a la manera de Bogart i que perora amb entusiasme sobre la ineludible defensa de la cultura valenciana, aqueix és l’antic vinater, mestre, venedor de llibres i erudit Tàrrega. Un intel·lectual que, de veres, ha fet País. Més content que unes pasqües després de la publicació dels seus records i opinions en el llibre L’amant de la ciutat somniada, puja ara les escales de la Societat Coral El Micalet per a parlar de nou de la seua vida.

Enric va nàixer entre bombes i soroll de sabres en l’infaust any 1936, en la plaça San Gil, hui Carrer Llanterna, i és home d’estar en totes les fregades. Coneix a tot crist que tinga alguna cosa a veure amb el nacionalisme d’esquerres del País, i més a dalt. I aqueix xicotet capell apareix entre els caps de qualsevol acte públic que implique solidaritat, ciutadania, rebel·lia i debat. Si hi ha alguna cosa a discutir sobre la identitat, el compromís o la revolució pendent, Enric sempre hi és.

Fundador i membre de coses tan diferents com l’estrany Front Marxista Valencià en 1956, d’efímera vida i Lo Rat Penat, d’on l’expulsaren quan el vetust organisme va començar a tòrcer-se.

“Sí, als 50 entrem en Lo Rat Penat, hi estava González Martí, el mestre de ceràmica. Érem una colla molt jove i la gent intel·lectual venia a pescar-nos. Allí vaig conèixer Fuster”. No hi ha innocència possible i descobrir l’escriptor de Sueca li va canviar la vida, com a tants altres que volien respostes. “Sí, Fuster. L’intel·lectual més gran que ha tingut la península ibèrica”, sentencia Tàrrega en la gelada biblioteca de la Societat Coral des dels prestatges de la qual ens mira Ovidi Montllor. No ha volgut encendre l’aire, “per no balafiar”.

“Dels 60 ençà comencen les tertúlies com la de Xavier Casp on vaig conèixer Sanchis Guarner i Estellés. També Miguel Adlert i Carles Riba. La de Fuster es feia els dilluns a migdia en San Patrici, ara es fa a les huit. Què fèiem? Parlar de política, pensàvem que el franquisme s’acabaria abans.”

És un llibre obert sobre l’avantguarda intel·lectual valenciana dels darrers cinquanta anys. La llista dels seus amics i contactes és sorprenent. Sembla un tipus tranquil però la seua hiperactivitat és llegendària. Al 59 organitza el primer Aplec, a Llíria, després esdevé el venedor insígnia de la primera distribuïdora indígena de llibres en la nostra llengua. No content amb això, posa una paradeta a la plaça redona. Al 60 el trobes muntant una companyia de teatre amb una obra de Jean Cocteau. En acabant, a París coneix Pere Ardiaca. Es clava en política i el detenen en la famosa batuda contra les CCOO de 1968.

Un bullir intel·lectual i polític soterrat enmig d’allò que ell anomena “La gran Por”. El cru franquisme. Ell diu recordar-se com cremaren les obres de Blasco Ibáñez en un corral d’Aldaia, per por irreparable, anys després d’acabada la guerra.

“Aleshores, al país hi havia dos milions de valencians. Ací és son més n’afusellaren. La matança d’Andalusia va ser durant la guerra; Euzkadi i Catalunya tenien la sort d’una frontera per on fugir. Però ací…Un dels grans col·laboradors de la repressió va ser Marcelino Goicoechea, bisbe, vaja”.

Tàrrega manté el seu entusiasme intacte encara que amb un toc agredolç d’intel·lectual descregut. “Estem superant l’ostracisme al qual es va condemnar la meua generació, que ha perdut la fe. Però el futur continua, en entitats com Ca Revolta, CCC Octubre, El Micalet. És clar que, vist des d’ara, ens adonem que va ser el PSOE de Felipe i Guerra el que va frustrar les aspiracions del poble valencià. Van posar Lerma per a fastidiar-ho tot”.

Tàrrega ha despullat la seua ànima i ha ofert els seus coneixements sobre la ciutat de València i la seua gent en el magnífic llibre de converses editat per la Universitat fa tres anys,, amb Joanvi Cubedo, Mari Carmen Sáez i Josep Manuel Gil com a entrevistadors i editors.

Excel·lent memòria de l’activisme ciutadà i cultural de les darreres dècades i diví recorregut per la història de la ciutat, de la qual aquest pensador urbà coneix cada fanal, cada cantó i cada pedra, ja siga aquesta goda, àrab o romana.

La biblioteca d’El Micalet es caldeja amb el sol del matí que entra per les seus finestres corbades, que recorden certs magatzems dels carrers de Manhattan. Ací es troba a gust Tàrrega, que és de la directiva, ja que allò que va ser una societat cultural de dretes és hui un organisme molt progressista que alberga tot tipus d’activitats d’avantguarda. L’home que, segons conta amb delit nostàlgic, servia el whisky a Joan Fuster en les seues tertúlies, somriu satisfet. El País, malgrat les dificultats, s’obri camí.