A l’Aplec d’Esquerra Republicana de Sagunt, Enric Amer i Conxa Espí ens contaven que havien vist un programa de TV3 de sociolingüística, de reculls de paraules per tot el domini catalanoparlant, fet per l’escriptor Màrius Serra. Al programa havia participat Manel Civera,professor i regidor de Sagunt per la Unitat del Poble Valencià i el Bloc Nacionalista Valencià fauns anys, junt al professor de filosofia i amic Francesc Aigües. De jove, Civera, havia estat treballant de mestre a una de les Vilafranques del Principat, era a la fi del franquisme i a l’inici de la democràcia i aquest valencià de Sagunt, Manel Civera, fou un dels capdavanters de la immersió lingüística a Catalunya fent les classes en català des del principi, quan d’altres encara no gosaven o no estaven preparats per a fer-les. L’actual batlle i molts alumnes volien fer-li un homenatge de reconeixement a Manuel Civera per la seua dedicació educativa al servei de la nostra llengua catalana.
Enric Amer em deia que li havia fet molta joia veure el seu amic de Sagunt a la TV3, quan li feien un homenatge per la seua tasca educativa i lingüística per la recuperació de la nostrallengua, a una televisió, com TV3, que -‘gràcies’- a l’encausat pels vestits i els afers bruts de la Gürtel -tots sabem que culpable, declarat “innocent” per un jurat ‘popular’- el moniato de l’ex-president Francisco Camps, els valencians no la podem veure, tot i que es fa amb la nostra llengua, que, aquest programa de sociolingüística havia sigut el seu regal del 9 d’Octubre, laDiada Nacional del País Valencià i Dia dels enamorats valencians, la mocadorà o de Sant Donís.
Marius Serra.
L’11 d’octubre Màrius Serra escrivia un article ‘Plantació Solà’ perquè el dimecres anterior laUniversitat de Lleida, li havia concedit el Premi Internacional de Recerca en Filologia CatalanaJoan Solà al filòleg lleidetà Isaac Beà amb ‘El lèxic del Pallars Sobirà i la Vall Fosca a través de laseua fonètica’, una obra descriptiva del lèxic pallarés que busca les relacions que manté ambles llengües i dialectes veïns, tot el contrari dels qui fomenten el secessionisme lingüístic al País Valencià, des de les institucions de la Generalitat Valenciana, premiant amb una medalletaAdolfo Suàrez, president del “Movimiento Nacional” de la dictadura de Franco, que, durant la “transició” mentre retornava la Generalitat de Catalunya, amb Tarradellas, atiava la discòrdia i iniciava -mitjançant Abril Martorell i Alfonso Guerra- l’anticatalanisme a València, per a separar del tot el País Valencià, Catalunya i les Illes, prohibint la nostra federació i confederació; també li ha donat premi -una Generalitat Valenciana mesella i vassalla a Madrid- a Felip VIé el Borbó, a qui sempre volem els valencians, amb la cançó d’Al Tall, tallar-li la cua, i a la RACV, una institució ‘cultural’ que considera que el valencià té el seu origen en l’íber i fa tot el que pot i més, subvencionada pels franquistes i pels “demòcrates” de tota la vida, genocidiadors de la nostra llengua i cultura valenciana o catalana, per fragmentar i exterminar el valencià-català. Francesc Pérez Moragón a “Himmes i paraules” els dedicà algun esforç per a deixar clar que això de “cultura” només té el nom, i en realitat és una institució fantasma en continuïtat amb els propòsits del franquisme per a genocidiar el nostre català de València. De ‘cultural’ només té les tres primeres síl·labes, per a crear conflicte de manual artificialment i desfer la nostra llengua i cultura del tot duent-la a la prehistòria de la desaparició.
Joan Solà.
Comenta Màrius Serra que el premi de filologia de Lleida, fou instituït el 2010 gràcies a l’ajuntament de Bell-lloc d’Urgell, i l’emminent lingüista, Joan Solà, encara va poder lliurar-lo enla seua primera edició. Poques setmanes després moria, el 27 doctubre, fa quatre anys. Iassenyala amb justesa, Màrius Serra que més enllà dels fets evidents com la sentència sobre l’Estatut, quan els historiadors del futur analitzen i busquen el punt d’inflexió que inicià tot el procés a favor de la independència de Catalunya, toparan amb la comparecència de Joan Solà davant el ple del Parlament de Catalunya l’1 de juliol de 2009. Acabava de ser distingit amb eP remi d’Honor de les Lletres Catalanes i el seu al·legat en defensa de la llengua catalana ressonà en una longitud d’ona com poques vegades havia vibrat en aquella cambra. Aquella intervenció coincidí amb el “Plantem cara” solanià del llibre “Plantem cara. Defensa de la llengua,defensa de la terra” (La Magrana, 2009).
En efecte, Solà plantà cara des de la sociolingüística i la gramàtica, sembrant llavors de gramàtic rigorós amb una amplia legió de deixebles. Mestre excepcional, que jo vaig conèixer dos otres anys abans que es morira, davant de l’estació del nord de València, al carrer Xàtiva, mentre saludí a Manel Pérez Saldanya que em presentava Joan Solà, que només coneixia de lletra,articles i llibres, però no de cara… Venia de fer una conferència a la Universitat de València sobre afers de llengua i reconeixia que havia tingut abandonada València, que venia poc per acíi que això ho havia d’esmenar, quan li vaig dir que això es solucionava venint més; “tens raó,hem d’incrementar el contacte, no podem prescindir uns d’altres a tot el domini lingüístic perquè a tot arreu cal millorar una situació fotuda”. També li critiquí al mestre Solà, un article elogiós al diari Avui d’un llibre de lexicologia valenciana, que al meu parer, quan vaig llegira quest llibre -que ell recomanava- vaig advertir trets una mica xenòfobs, genuïnistes i homòfobs que no em van agradar; se’m va fer frustrant. Ell reconeixia que només elogià la ponència presentada a un Congrés de Filologia a les Terres de l’Ebre i que no s’havia llegit la tesi doctoral que jo li esmentava…
Enric Amer.
A Joan Solà li agradava fer articles sobre l’ingeni verbal com a Màrius Serra; a ambdós els agrada molt els jocs de paraules perquè el “joc és la primera experiència cognitiva que tenimdel món” i Piaget ens advertia que el joc és el creador del desenvolupament de la consciència moral, dels papers socials, de les funcions del llenguatge i del pensament. No obstant açò, aixòté mala fama a l’àmbit acadèmic, explicava Solà, perquè els jocs verbals “són una activitat ‘evasiva’ (per tant, afavoridora del ‘dolce far niente’, la peresa), ‘subversiva’ i una activitat que demana agilitat mental i l’estimula, i per tant també pot suscitar ‘enveja’”. I Solà reproduïa unexemple d’agudesa verbal, conta Serra, disfressada de ‘lapsus calami’, que va eixir publicada a“El Be Negre” sobre el candidat Ramon Porciello i Forradellas, un polític de la Lliga Regionalista que havia liderat el Partit Republicà d’Ordre de Catalunya (Partit Català de Centre) i després fundà Renovació Catalanista Republicana. El 29 de setembre de 1931, a la portada d’”El BeNegre”, es llegia requadrat: “Ara com sempre el nostre candidat és Porciello Vorradellas. Foteu-lo”.
Conclou Serra: “Certament la paronímia entre “Voteu” i “Foteu-vos”és una disjuntiva moltactual”. O votem o ens fotem! Aquesta és la qüestió. Però fins que no estiga el blat al sac, benlligat i servat de les tempestes, no cal dir que és nostre. Ni a Catalunya, ni a les Illes, ni al PaísValencià.
Membre de la Plataforma pel Dret a decidir del País Valencià
