La política, siga espanyola o estrangera, dialoga i s’executa en present, però sempre respon a dos factors sense els quals res tindria sentit, i són el passat i el futur. Segons el moment aquestos factors tenen més importància, i és evident que per a uns partits resulta convenient apel·lar al passat per vertebrar el discurs, o també projectar un futur pròsper, que després pot o no dur-se a terme. Ara bé, hi ha una tendència a parlar del futur en previsió del PIB, dels llocs de treball que “es crearan” i les expectatives merament econòmiques, obviant un dels temes més preocupants.
Hi ha una transició que no s’ha realitzat correctament i no sembla interessar massa, ni a la gent ni als discursos, i és la que té a veure amb el medi ambient i el canvi de temperatures. Lluny de la platja, que és on normalment se situen els periodistes per cobrir els banyadors i delícies d’aquest inusual febrer, ens trobem amb una situació massa preocupant. València —i diversos llocs d’Espanya els últims mesos— ha entrat en un rècord, però no massa satisfactori, sinó per registrar a l’aeroport el valor més alt en temperatures d’hivern des de 1990. La falta de pluges, la sequera pròpia del territori i la proximitat a la mar situen la nostra zona com a vulnerable per al canvi climàtic, que ens envolta en un núvol poc optimista del qual som responsables.
Avança el rellotge i els anys passen per a tots. El rostre va envellint, el cos perd força i cada volta costa més alçar-se de la cadira. En el cas de la terra, estem accelerant la mort d’una manera despiadada i sembla que esperem a preparar-li l’últim dinar abans d’acomiadar-nos, perquè hi ha coses més importants i no es poden fer els canvis massa ràpid. L’any que ve acaba la segona part del conegut amic “Protocol de Kyoto”— després que almenys Espanya incomplira el primer— amb una pròrroga cap al Pacte de París que els Estats Units han ignorat. Ens trobem davant d’un problema comú on sembla que la responsabilitat va per barris. En un moment on s’ha d’exigir compromís i responsabilitat l’únic descens remarcable en les expectatives i percentatges ha tingut més a veure amb la crisi i el descens de la producció que amb unes mesures rigoroses per pal·liar la problemàtica.
Ser conscients del nostre paper és primordial, i al País Valencià comptem amb una forta indústria ceràmica. L’any 2017 a València l’Administració va admetre per primera vegada que tenia un problema de contaminació, encara que més tard va ser vinculada a la crema d’arròs… La solució no és tirar pilotes cap a fora en moments puntuals, sinó assumir el compromís del qual també volem fer gala. El tràfic rodat remou les partícules i les torna a situar en suspensió, i encara que potenciar l’ús de la bicicleta també ajuda, no cal esperar que vinga el problema, sinó aplicar una solució seriosa abans. El lema “mai és massa tard per fer el que et proposes” queda massa utòpic aplicat a política estatal i al mateix planeta.
El desenvolupament de les mesures ha estat en molts casos insuficient si considerem que seguim abocats a l’augment de temperatures. Com hem pogut observar als darrers mesos, alguns dels projectes que s’han llançat no han sigut ben rebuts per la ciutadania. Carreteres tallades, contenidors convertits en falles i diverses protestes col·lectives s’oposaven a Macron i a l’augment sobre el carburant, que finalment va caure pel seu propi pes. També el president Pedro Sánchez va proposar establir determinats impostos al dièsel per tractar de reduir el consum que tampoc van alegrar massa al personal. Són exemples d’un intent de transició ecològica mal gestionada, suportada en les classes mitjanes i baixes, i que anava a tindre una mala resposta davant d’un moment d’incertesa econòmica pressupostària.
Potser a Espanya necessitem un manual de coherència, perquè hi ha coses com la violència masclista, els processos judicials, els mitjans nacionals o el medi ambient, que no haurien de tindre cap color polític, sinó un compromís col·lectiu per fer les coses bé, que sembla que ni existeix ni se’l espera. Per arribar a una transició ecològica s’han de posar polítiques damunt la taula, però tampoc hauria de ser la política qui estire d’un costat a l’altre només quan beneficia. Aquesta tendeix a estar massa estructurada cap al partit i la individualitat, i no cap al consens i la globalitat. El progressisme, el vell i el nou, només pot vindre amb un canvi en la manera d’entendre l’explotació de la terra.
