Més de la meitat dels membres de l’escena valenciana, o està a l’atur, o treballa d’una altra cosa. La Generalitat, literalment, ha intentat ofegar el sector. Va per bon camí. Ho té quasi aconseguit. L’excusa de la crisi (#estafa) els ha vingut com si fóra feta a propòsit. En el millor dels casos, l’amateurisme (no de capacitats, sinó com a única alternativa laboral) s’implanta com a l’única via possible: faig teatre, cante o balle i, a més, em dedique a una altra activitat que, sovint, és amb la que òmplic la nevera, pague els rebuts o porte els fills a escola amb la cara llavada i amb els llibres que tocava comprar enguany dins la motxilla.
L’activitat artística viu, moltes vegades, com a element subsidiari del sistema. Es sol tenir com una activitat complementària, un pegat, sobretot per a qui la contracta o la programa. El tractament que ha rebut per part de les administracions és d’allò més variat: des de la cultura subvencionada d’uns anys enrere, a l’atac deliberat del 21% d’IVA d’altres. Val a dir que el futbol i la pornografia paguen molts menys impostos que el teatre. Amb tot, s’han hagut de posar en marxa models de contractacions nous com a alternativa al fet d’atorgar un valor al producte. Moltes vegades el caixet ha desaparegut. És com si jo anara al mercat i li diguera a Rubén, el xic d’Orba que d’estiu arriba al poble amb el camió ple de melons fins a la bandera: ”Rubén… com que veig que hui el mercat està poc concorregut i que la gent ha preferit anar a la platja, el meló d’alger hui me l’enduc per tres quinzets”. És a dir, les companyies, en alguns casos, han de renunciar al preu de l’espectacle (que no és un altre que la suma de totes les despeses de producció, direcció, contractació de personal i distribució de l’espectacle) i jugar-se el pa de la setmana a les tres pedretes. Dit d’una altra manera: van ”a taquilla”. Concretament, comptaran amb un percentatge prèviament pactat de la recaptació que n’hi haja. Hi ha algunes companyies que, fins i tot, es veuen obligades a cancel·lar la funció si, uns quants dies abans, no s’ha venut la quantitat mínima indispensable d’entrades per poder moure eixa maquinària tecnicoadministrativa invisible que fa possible l’espectacle. Convindria que tinguérem en compte que, darrere d’una actriu professional, per exemple, que ix a escena sola i sense cap moble, encara que semble mentida, hi ha, com a mínim, tres o quatre persones treballant. Això significa que, tal com està ara la situació, hi ha dies que, si el públic acudeix a la funció/concert, tots els qui hi treballen cobraran. I, si només hi van quatre gats, doncs l’equip engul saliva i confia que la suma total de les caixes del mes faça una mitjana digna o, almenys, suficient. La por al cos, l’ai al cor i els ministres Wert i Montoro rient-se per baix del nas en la foscor. Tanque els ulls i els puc veure.
Últimament, s’ha posat de moda una petició que, fa uns quants anys, només ocorria si hi havia amistat pel mig: treballar de bades. Té collons. Per demanar que no siga. Allò que abans només et demanaven els amics per a salvar un compromís, darrerament també sorgeix de la boca de regidors, tècnics de cultura o associacions d’amics de la gamba roja. La idea que hi subjau, al meu parer, és la conseqüència de la concepció de la cultura que han projectat els últims governs sobre la població. Tot aquell que puja a un escenari a expressar una idea o sentiment amb la seua creativitat, preocupa segons quins poders. Els escenaris són una tribuna, sovint, difícil de controlar. Moltes vegades, el músic de jazz que et fa un concert a un raconet idíl·lic o la companyia de teatre contractada per celebrar el mes de la dona són considerats, al capdavall, simples amenitzadors. És té una concepció devaluada, a priori, del seu treball. Com si els artistes no tingueren lloguers, família o no envelliren. O com si no s’hagueren deixat les ungles en formació, tant o més que qualsevol altre. Si m’alce un dia i s’ha ressuscitat la “Ley de Vagos y maleantes” (1933 i 1954), no em sorprendria.
En aquest punt, se’m planteja un dubte sobre el concepte de PROTECCIÓ. Cal protegir la cultura? Jo pense que sí (en la meua ment m’he visualitzat dalt del cim de Bèrnia cridant un SÍ que s’escoltaria fins a Madrid). Considere que s’ha de vigilar, amb polítiques que afavorisquen la discriminació positiva, tot allò que forma part dels drets fonamentals de les persones: el suport a la dependència, el sou de les mestresses/amos de casa, les collites del sector agrari, etc. I la cultura, també, per descomptat, tot atenent, és clar, a paràmetres de qualitat i demanda. La cultura és una prioritat que hauria d’estar per damunt d’altres ‘joies’ que evidencien quin tipus de poder ens governa, com ara la dotació militar, les subvencions a les escoles privades i les despeses de representació de la banca. El País Valencià seria un altre si Raimon, Pep el Botifarra, Ovidi Montllor, Lluís Llach o Vicent Andrés Estellés, per citar-ne cinc entre mil, no hagueren existit mai. El col·lectiu dels treballadors escènics, massa vegades, duu a l’esquena l’etiquetatge de bohèmia i queixa. Al capdavall, és un prejudici com qualsevol altre. La veritat és que la il·lusió i l’estoïcisme amb què darrerament es treballa a l’escena seria comparable al dels sectors esmentats.
Hi ha qui diu que el teatre no podrà desaparéixer mai perquè és un art en què les societats es miren a l’espill. He de reconéixer, però, que m’entra cremor quan algú diu allò de “el teatre sempre està en crisi“. És com reconéixer que Argentina sempre ho està, i que és normal. S’accepta la depauperació com a situació-estatus inevitable. Almenys, els consellers de cultura del govern valencià (padre, aparta de mi ese cáliz), no mouen ni un sol dit per vertebrar un model cultural estable, sa, i que esdevinga, sobretot, una plataforma d’encontre i materialització dels corrents i dels batecs de la societat. No siga cas que les arts, junt amb altres iniciatives de coordinació ciutadana, encenguen la flameta del redreçament del poble. La censura actual, de manera encoberta, veta a qui se n’ix del solc. Haurem de fer, per tant, espectacles pornofutbolístics per tenir més accés als auditoris dels ajuntaments.
En definitiva, sempre es pot analitzar la salut cultural d’una societat a partir de les obres plàstiques, escèniques i musicals que veuen la llum, bé siguen senzilles o ambicioses, efímeres o de llarga durada, institucionals o privades. Els premis d’arts plàstiques, els certàmens literaris i altres iniciatives acompleixen un paper de xarxa i de subsistència. Però és com voler viure menjant pa i aigua. Ens alimenta, però no ens nodreix. En temps de crisi (#estafa), estableixen uns objectius mínims de producció i visibilitat. Però no ens equivoquem: el teixit editorial, artístic i, també, social del País Valencià se sosté, ara, amb pincetes.
En les pròximes eleccions, per favor, voteu amb la mà al cor.
Els vostres fills i filles, actuals o futurs, es beneficiaran del canvi.
