No he dubtat a amprar el títol a l’escriptor espanyol Eduardo Marquina perquè anuncia una absència poderosa. Efectivament, G. Pons ha abandonat Brussel·les per a il·luminar la vida política dels valencians. Ell és la Paraula, el Camí, la Llum i la Vida. I tremole de fonda excitació quan el veig en carn mortal i se m’antulla l’Oracle del temple d’Apol·lo de Delfos. Submergit en el corrent limfàtic d’un pensament purament nacionalista, G. Pons predica sermons a la multitud des d’una trona elevada per la prepotència. Còmplice de tantes amistats perilloses i assegut sobre un femer perforador de pituïtàries, pontifica sobre la inoportunitat d’obrir uns mitjans audiovisuals valencians. No sap que la insensibilitat crea monstres i que ell n’és un de ben significatiu. Alfa i omega de la renúncia, té els collons d’argumentar que els altres mitjans d’abast estatal supleixen i compensen una falta letal en el devenir del poble que hauria de servir. On queden els deu punts d’Ares del Maestrat avortats per l’Aznar cuirassat de doctrina falangista?
Ara bé, no està sol en la tasca destructiva de la identitat valenciana. El delegat del govern espanyol a València –sempre inspirador de la castellanització absoluta–, ix, amb els artefactes agressius de guerra, en defensa de l’idioma de domini. Sí, segons l’opinió de castellanodependents il·lustres, la terrible pressió del valencià posa en dificultats la llengua de conquesta. Quina ironia, si no fóra el preàmbul d’una liquidació programada.
I, això, sense tenir en compte que el senyor Moragues ha intervingut bàrbarament en un edifici històric i patrimoni de tots els valencians que no sols és propietat de les elits oligàrquiques que se solen moure per instints únicament econòmics, sinó també del poble menut que, vés per on, va aprenent què és, qui és i com és.
En fi, el cinisme, arma ofensiva dels qui no tenen raons ni moral humana, adorna les banyes histriòniques de l’un i de l’altre: suma paradigmàtica d’una organització política destinada a la cleptomania institucionalitzada i a l’autoodi.
Per cert, farien bé de saber que el vocable cínic ve de kynos. Algú que sàpiga grec pot explicar-los-en el significat. Tot i que ells, els polítics, s’adapten com la pell al cul a les connotacions actuals. Al segle IV abans de Crist, el terme indicava una condició ètica que els sicaris esmentats ni han conegut, ni coneixen ni coneixeran.
