Ens contava Juli, a l’article “Vinyoli, Cortázar, Piera” a partir del que havia dit Piera: “És a partir dels anys setanta quan l’obra de Vinyoli arriba a la seua maduresa i esplendor, amb obres ben destacables com ara Tot és ara i res, Encara les paraules i Ara que és tard, on el jo poètic esdevé cada cop més pessimista i desesperançat, tot i no perdre mai la seua confiança en la paraula: “Ara que intento, vell i pobre, fer / desconhortat, nit closa ja, el poema, / bròfec, nuós, amb mans tremolejants, / poso llacunes de silenci trist, / mot rere mot, i miro la tenebra”. Són uns versos demolidors que traspuen, no obstant això, la seua adhesió, incondicional o potser irreversible ja, a les paraules, al poder redemptor de la literatura. Paraules que ens remeten a l’estètica –i a l’ètica– d’un altre homenot de la literatura, en aquesta ocasió espanyola, com és el cas de l’incommensurable Julio Cortázar, del qual se celebra, enguany també, com en el cas de Vinyoli, el centenari del seu natalici. Poc abans de morir, Cortázar escrivia també versos terribles: “Pero el negro se ahínca primigenio. Toda luz en el carbón se abisma, en el basalto”. I encara un darrer vers del que seria el darrer poemari de l’escriptor argentí, Negro el 10: “Tu sombra espera tras de toda luz”.
Seguia contant Juli Capilla: “Vinyoli i Cortázar són dos poetes essencials, profunds, compromesos amb la literatura i amb la seua realitat més immediata. Cal recordar que Cortázar va recolzar la revolució cubana, va seguir de prop el moviment sandinista de Nicaragua i va avorrir explícitament els colps militars de signe feixista que van tenir lloc a l’Argentina. I que Vinyoli va ser un ferm defensor de la llibertat plena de la seua pàtria: “He cregut sempre en Catalunya com la meva nació, incrustada en la península ibèrica, però amb uns destins històrics diferents dels d’Espanya”. Tots dos van ser poetes exiliats. Cortázar a París, on va poder bastir una obra immensa, amb títols que ja són clàssics de la literatura universal, com ara Rayuela, Octaedro o Historias de cronopios y de famas. I l’altre exiliat a la seua pròpia terra, la Catalunya constreta pel jou del franquisme, des de la qual va confeccionar una obra amb vocació universal: “Jo escric com si el català no fos una llengua d’àmbit restringit, com si escrivís en anglès, per exemple, com si en un futur no massa llunyà fos la nostra literatura, arreu del món, el que fou en les hores de Llull o d’Ausiàs March”. Tots dos escriptors, Vinyoli i Cortázar, van ser coetanis, fins al punt que van nàixer i morir el mateix any! –una casualitat potser atzarosa i intranscendent, o no tant, però que fa gràcia… Vinyoli va nàixer a Barcelona, el 3 de juliol de 1914, mentre que Cortázar ho feia a Brussel·les, el 26 d’agost. Tots dos van morir el 1984. Cortázar abans, el 12 de febrer, a París. Vinyoli a Barcelona, el 30 de novembre. Tots dos, però, són plens de vida encara, si més no literària, i per molts anys!”.
Si alguna cosa sobreix de la gran personalitat humana i literària de Julio Cortázar és la seua extraordinària bondat, la seua immensa tendresa, la seua mirada d’infant enjogassat davant la brutalitat del món i d’un pare que els abandonà quan ell a penes tenia sis anys, per a no tornar-lo a veure ni saber d’aquest parot mai més. Julio Cortázar és capaç de llegir voraçment i d’escriure una novel·la amb nou anys, els metges li recomanaren a la seua mare que li prohibirà llegir i escriure i l’obligaren a prendre el sol… Sort que la seua mare era compassiva i només li ho va prohibir dos o tres mesos perquè ell sense els llibres i la literatura no sabia viure. Aquest infant és capaç d’horroritzar-se als dotze anys quan li deixa a llegir una novel·la al seu millor amic i li la tornà perquè és una novel·la “ massa fantàstica”. Per a Cortázar la fantasia forma part vital de la realitat; ell es refugia en ella per a defensar-se de la barbarie, del desamor, del rebuig, de l’odi, de la mediocritat, de la vilesa, de la brutalitat humana.
Malgrat haver crescut i haver-se convertit en un professor de literatura, d’haver traduït llibres escel·lents, haver esdevingut en un gran escriptor i haver-se’n anat a viure a Paris, fugint del populisme peronista, mai no deixa enrere la seua mirada d’infant, neta, límpida, d’adolescent introvertit, tímid, imaginatiu, distret i fantàstic que nodreix els seus contes i les seues històries literàries, escriga sobre músics de jazz, sobre boxejadors, sobre cronòpios i famas o sobre el que siga; es torna, no deixa mai de ser-ho, un adolescent que qüestiona, com Horació Oliveira i la Maga a “Rayuela”, el món establert i les seues normes, allò que es dona per fet, tan en les paraules com en les coses, i busca el per què de tot plegat, està diposat des de l’estètica, la metafísica i la història a obrir-li les portes a la revolució, a la imaginació de construir una societat diferent, basada en la tendresa, en la rebel·lió contra les dictadures de Batista i Somoza, com la cubana i nicaragüenca, descrita amb un amor apassionat per la gent, d’un país –David- dels més petits del món, que s’enfronta al gegant Goliat, a “Nicaragua tan violentamente dulce”, 1983, on proclama que la qualitat de vida d’un país es mesura per la tendresa que destina un govern a tenir cura dels infants, de les persones velles, dels més indefensos i desemparats… En aquest llibre s’observa la seua passió revolucionària contra els dictadors, els dèspotes, els torturadors, contra la despietat, contra els qui ensinistren a militars a les escoles de Panamà a les ordres dels Estats Units i els seus interessos imperialistes que nodrien i mantenien les dictadures militars a Llatinoamèrica als anys setanta i vuitanta… Un llibre que fa quasi 30 anys em va causar una forta impressió fou “Los autonáutas de la cosmopista” amb la seua tercera companya, Carol Dunlop, és un viatge de Paris a Marsella, per l’autopista, enmig de l’infern, de l’asfalt, del sorroll, el ciment, la brutícia, la contaminació, les horroroses construccions uniformes de les autopistes, els hotels amb olor d’orins posats en una ampolla de wisky, la despersonalització, el mal gust i la mediocritat, troben uns racons de bellesa en la natura, en la mirada, en la tendresa i l’amor en que es tracten ells dos, estimant-se, contemplant la natura, les formiguetes que caminen, les fulles dels arbres, les marginals flors que creixen a la vora de l’asfalt entre les escletxes dels murs de ciment i l’asfalt, on sembla impossible que hi haja ni flors, ni vida…
Per homenajar el centenari del naixement de Cortázar, ens hem llegit, la meua companya i jo, les seues “Classes de literatura. Berkeley, 1980”. És un curs universitari de dos mesos als Estats Units. Són xerrades per a explicar com entén la literatura, la diferència, ‘àproximada’, entre conte i novel·la, comparant-los amb la fotografía i el cinema, l’esfera i l’obertura en la complexitat. Explica també -o almenys tracta d’explicar- per què Llatinoamèrica estan marcada pels contistes, en broma i seriosament, i conta la seua experiència com a escriptor i la gènesi de la seua obra, els motius que el duen a escriure, la concepció de l’espai i del temps, com el temps és difererent a sota del Metro que a la superficie, com, en els contes o en la novel·la, uns segons poden durar tota una vida. Com Einstein revoluciona la concepció clàssica del temps i de l’espai.
Explica els motius i els budells dels seus contes, dels seus llibre, l’eliminació dels llocs comuns, els jocs de pensaments i llenguatge, les cròniques de la premsa, a “Rayuela” com a Oliveira no li agrada, perquè és profundament maschista que la Maga li pose el dit en la realitat i intuitivament l’observe amb molta més exactitud i precisió que ell, malgrat les seues limitacions i mancances, perquè a Oliveira se li escapa la realitat per un excés de raonament, o al “Libro de Manuel”, escrit a principis dels anys 70 contra la tortura i la bestialitat humana, contra les dictadures militars, o n també critica que els grups d’extrema esquerra reproduiren alguns mètodes semblants als de l’extrema dreta, com els segrets… A finals dels anys seixanta prén consciència de la seua identitat llatinoamericana, sense deixar de ser argentí, com tanta valenciana gent va prendre consciència de la seua identitat catalana, sense deixar de ser valenciana, si no essent més valencians o argentins, per ser catalans i llatinoamericans. En aquest llibre, de conferències, explica l’annècdota d’un conte que va escriure sobre el Che Guevara, que considerava el seu ‘germà’ sense conèixer-lo ni haver-lo vist mai, com, quan tornaven d’Argelia a Cuba, l’escriptor Roberto Fernández Retamar li va dir que tenia un conte de Cortázar sobre el Che, que li va soltar: “Dona-me’l”. El va llegir, li’l va tornar i li va dir: Està molt bé però no m’interessa”. I li sembla a Cortázar una perfecta resposta.
Les classes sintetitzen una gran varietat de temes aspectes del conte fantàstic; sobre el contingut, la forma i l’estructura, la musicalitat, l’humor, l’erotisme, allò lúdic en la literatura; la imaginació i el realisme, la literatura social i les trampes del llenguatge, tot això encarnat en el milió de lectures de Cortázar, com diria Giovani Papini, “ho letto un milione di libri” i d’exemples extrets de la cultura universal, de “Les mil i una nits”, de L’Infant Juan Manuel “El conde Lucanor”, “El satiricom”, els contes de Voltaire (Zadig, Cándid), de Maupassant, Merimmée, D.H. Lawerence, Katerine Mansfield, Kafka, Conrad, Horacio Quiroga, Leopoldo Lugones, Benito Lynch, Onetti, Borges, Garcia Márquez, Miguel Ángel Asturias, Lenzama Lima, Fuentes, Roa Bastos, César Vallejo, Henry Miller; parla de la seua relació amb Ernesto Cardenal i la comunitat de Solentiname, de la la fe i l’esperança en els pobles llatinoamericans en la lluita contra la ignorància i per l’alliberament i la revolució social.
L’alumnat nordamericà li pregunta pel realisme socialista, pel disident de la revolució Heberto Padilla, que el compara amb Joana d’Arc i profetitza que “les condicions que generaren el cas Padilla no existeixen ja a Cuba. Açò sembla una profecia i jo no sóc profeta però, bé, John Keats va dir: “Cal fer profecies, després elles s’encarreguen de complir-se”. Parla d’Alejo Carpentier i del barroquisme llatinoamericà per a defensar-se de la temptació dels riscos de caure en el realisme socialista, on es poden arribar a fer mediocres novel·les sobre l’excel·lència del treball. Li pregunten si té ascendència anglesa, per la seua alçada, com voldria l’alumnat nord-americà i confessa que per banda de pare és basc, i per banda de mare francés o alemany, però sobretot els origens dels argentins estan als vaixells, vénen dels vaixells i de diferents nacions de la Terra; es disculpa davant la pregunta d’una alumna brassilenya per la literatura del seu país, pensa que els llatinoamericans de llengua espanyola deixen de banda, injustament i marginen a la literatura brassilenya i no són tan generosos com els escriptors brassilers que sí que lligen en castellà, però al revés no tant. Li pregunten què faria si un exèrcit ianqui envaira Llatinoamèrica, El Salvador, Nicaragüa? I els respón que tinguen la seguretat que no va a estar esperant-los amb un ram de flors… Li pregunten per “Terra Nostra” de Carlos Fuentes, on explica la pútrefacció del Vell Món encarnat en la lentíssima agonia de Felipe II a L’Escorial i explica les 52 heregies que proclamava l’església catòlica, quan ell pensava que només hi havia dos o tres. Li pregunten per Buñuel, per “La Edad de oro” i els parla d’”Un perro andaluz” de Buñuel i Dalí, li pregunten pel jazz, per Jerry Roll Morton, Earl Hines, Bessie Smith… i els respón per Clarlie Parker, John Coltrane i Eric Dolphy i elogia a Thomas Alva Edison i l’invent del disc fonògraf. Els parla de Virgili, Cervantes, Shakespeare, John Donne, Neruda, de Mariano Azuela, Ciro Alegría i Jorge Icaza i l’exporació estètica de la realitat llatinoamericana, una recerca intuitiva i constructiva de les nostres arrels pròpies i de la nostra identitat profunda; d’un procés de definició i de recuperació d’allò propi, d’eixa essència fragmentada, escarnida i vestida amb draps i parracs aliens; com la nostra realitat catalana [balear i valenciana]. Vulguen o no vulguen els mandarins de la politiqueria, de la corrupció i la brutícia, d’aquest país nostre que volen exterminar del tot i el declaren inexistent des de les institucions españoles i “valencianes” per a mantenir tancada RTVV i tots els mitjans en català, per a continuar el saqueig i l’espoliació fiscal per banda del Govern de Madrid amb la complicitat de la genuflexa, obedient i submisa sucursal de València .
