La història del laberint ens pot servir per il·lustrar la situació que vivim els valencians, obligats a fer sacrificis pressupostaris perquè el monstre del finançament autonòmic està devorant la nostra capacitat de progrés.
Per derrotar eixe monstre haurem d’esperar que bufen nous vents a Madrid que ens ajuden a canviar l’actual model injust, però fins que arribe eixe dia, el govern espanyol ens obliga a entrar en el laberint per a lidiar amb la bèstia. Com ajuda ens ofereix un fil, el famós fons de liquiditat autonòmic, el FLA, que no deixa de ser una trampa, perquè alhora que és la guia que ens permetria una eixida, també és una corda que ens lliga de peus i mans.
El FLA que el senyor Montoro ens ofereix com a guia de salvació deixa en les seues mans la nostra autonomia, perquè el cabdell d’eixe fill el té ell. Ell decideix quant de fil ens vol soltar, o si el talla abandonant-nos a mercè del minotaure.
Des del Consell estem fent esforços i, gràcies a la bona gestió dels pressupost i a l’optimització de recursos, el dèficit de la Generalitat en el primer trimestre d’enguany s’ha reduït en 209 milions, passant dels 811 milions de març de 2015 als 602 en març de 2016 (sense comptar els avançaments de la liquidació del finançament). En el primer trimestre de 2015 hem passat d’un dèficit del 0,80% del nostre PIB al 0’57€ d’enguany, i tot això prioritzant les polítiques socials i el rescat de les persones.
El FLA és un sistema injust, perquè ens obliga a pagar interessos per un préstec que ens fa l’Estat dels nostres mateixos diners. Ens veiem obligats a demanar-lo per afrontar els problemes urgents de tresoreria, però no soluciona el problema de fons, un finançament que ens ofega.
El tracte del Ministeri d’Hisenda, del senyor Montoro, amb l’actual Consell és clarament discriminatori, si el comparem amb els diners que li oferia el FLA fa un any a l’anterior govern del PP. Fins a maig de l’any passat Montoro va concedir un FLA de 291 milions; mentre enguany encara estem esperant-lo.
Estem gestionant millor, estem fent més amb menys, i estem fent-ho malgrat el maltractament del govern central, però la corda que ens lliga al FLA ens pot acabar d’ofegar si tiren fort des de Madrid.
La clau està en el PMP, el Període Mitjà de Pagament a proveïdors, una xifra que mostra quants dies tardem a pagar aquells que ens subministren béns. (Estem parlant de la despesa en dependència, en farmàcia, energètica, de telefonia o qualsevol consum que fa l’administració).
Segons la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera de 2012 les administracions públiques estem obligats a pagar els proveïdors amb un màxim de 30 dies de demora. En cas de no complir-se este termini, la llei contempla l’adopció de mesures que podrien arribar, en última instància, a la intervenció de l’autonomia per part de l’Estat.
¿Estem complint des del Consell amb el que marca la llei? No
Amb els nostres recursos és impossible. Este abril de 2016 hem pagat amb un PMP a proveïdors de 73 dies, molt per damunt dels 30 que marca la llei, per això des de Madrid ens han obligat a presentar un pla d’ajust de 78 milions d’euros en el pressupost aprovat per les Corts, ens han forçat a firmar acords de no disponibilitat amb condicions ‘leonines’ que limiten els moviments de tresoreria i, a més, ens han retardat la transferència del FLA, uns diners que necessitem de forma urgent.
Per què són mesures injustes?
Perquè les mesures adoptades per Montoro amb el Consell actual no són les mateixes que va prendre amb el Consell d’Alberto Fabra, més incomplidor encara amb els límits que marca la llei.
L’abril de 2015 es pagava a 94 dies, però al Consell de Fabra no li van demanar cap pla d’ajust. A més li van concedir els 291 milions del FLA abans de les eleccions. En contra, un any després, en la mateixa data, el nou Consell ha aconseguit reduir els pagaments a 75 dies sense l’almoina de l’Estat. Menys demora amb menys recursos gràcies a una millor gestió que Montoro vol dinamitar abocant-nos a fer ajustos o patir un retard en la transferència d’un FLA que ens resulta vital.
Sense el FLA no podem pagar proveïdors i amb el FLA continuem acumulant deute que algun dia haurem de pagar, entrant cada vegada més endins d’este laberint sense eixida.
Si la Generalitat es converteix en morosa durant un llarg període de temps; si durant mesos paguem als proveïdors molt per damunt dels 30 dies, la llei d’estabilitat mesures coercitives per implementar ajustos, retenció dels imports de finançament i, en última instància, el Ministeri d’Hisenda podria multar-nos amb l’equivalent al 0’2% del nostre PIB. És a dir, la intervenció del nostre autogovern.
Des del Consell continuem treballant i negociant amb Madrid perquè el Ministeri ens done els diners que ens corresponen. Sabem que l’objectiu final és millorar el finançament autonòmic i exigir el pagament del deute històric, però mentrestant necessitem el FLA, eixa corda amb la qual Montoro pareix que vulga ofegar-nos, més que ajudar-nos a trobar l’eixida.
