Perquè si no tenim estructures d’estat propi, la llengua catalana del País Valencià, no sobreviurà, com podem observar en “Els Quaderns Escolars de Maria”, inclús durant la II República, un règim més ‘tolerant’ amb al català-valencià, es va marginar la llengua i cultura catalana del País Valencià en relegar-la a un espai “especial” on el cultiu de la llengua “vernacla” (‘d’esclaus’), era només d’afegitó, setmanalment o quinzenalment, però no tenia el mateix estatus que el castellà, tot i que si ho comparem amb la dictadura anterior a la República i a la posterior, hi ha una diferència de grau important, almenys hi ha una circular, escrita en valencià i castellà, signada per Juan Calot, president de la Diputació, i datada el 15 de maig del 1933, on es donava molta importància a l’ensenyament de la cultura valenciana, argumentant que la Geografia era la base del desenvolupament de les activitats dels pobles i la Història, sent la memòria del passat, que ens ajudava a millorar el futur en la direcció correcta:
“Es per aquestes raons que l’ensenyança de la Geografia i Història valencianes és de cabdal importància a les Escoles, car en elles se formen els homes que més avant han de regir els destins de nostre País Valencià. Fonamentats en aquestes consideracions hem pres l’acord d’adreçar-nos a tots els mestres de la ‘província’, mitjançant la present circular, encarint-les [sic] donen conferències a prop de la Geografia i Història valencianes, una per setmana en la primera de les esmentades disciplines i cada quinze dies en la segona, deixant el text de lliure elecció, si bé recomanant-les els següents: Mariner, Ximénez, Escolano, Diago, Cortés, Sarthou, Chabàs, Chabret i Viciana; tenint en compte que als pobles de parla valenciana deuen donar-se aquestes conferències en la nostra llengua vernacular”.
Una perspectiva, que, en general, alimentava el regionalisme valencià dins de l’estat espanyol i subordinava la llengua pròpia, tot i que, si més no, la ‘considera’ escolarment, tot i que fos “extraordinàriament”.
Els dibuixos de l’alumna Maria són d’una senzillesa, qualitat i excel·lència admirables, expressen amb bona traça i perfeccionisme el món de les flors, els paisatges, la geometria, la geografia, els escuts patriòtics espanyols o provincials, els mapes, les muntanyes o els rius, on sovint apareixen les vies fèrries: València-Sagunt (a Barcelona i a Terol), València-Requena, València-Almansa (i a Madrid amb l’entroncament a La Encina), València-Xàtiva-Alcoi, etc. a més de les línies de via estreta, com València-Llíria, València Alberic, Carcaixent-Gandia-Dènia i Gandia-Alcoi. Aquestes dues darreres, la de Carcaixent-Gandia-Dènia i Gandia-Alcoi, tancades durant la dictadura franquista perquè el País Valencià estiga, internament, el més desvertebrat i desconnectat possible entre si. S’emfatitzen en “Els Quaderns Escolars de Maria” la celebració del Dia de la Raça, el 12 d’octubre, commemorant la Conquesta d’Amèrica per Cristòfol Colom, un conte per instruir en els valors de la solidaritat, la decoració dels elements més representatius i provincians de la “província” de València, la paella valenciana, l’escut de la ciutat de València, un paisatge amb barraques i taronges, etc. que Joan Fuster va fustigar a l’assaig “Nosaltres, els valencians”, 1962, en considerar-los elements folklòrics retardataris instrumentalitzats per l’estat espanyol per mantenir la valenciana gent dins d’un “sano regionalismo bien entendido”.
És interessant la remarca de les experiències educatives impulsades pels moviments de renovació pedagògica al segle XIX i principis del XX, el krausisme, l’Escola Lliure, les Missions Pedagògiques, amb un mètode a l’estil de Celestin Freinet, basades en l’observació experimental, en la confecció dels propis diaris o materials escolars, en l’orientació científica, les excursions per a l’estudi de la geografia, la història, la botànica i la fauna, les redaccions sobre la creïlla, el llamp, l’olivera, la pluja, el sol, Mallorca, les marees, el descobriment del Brasil, les obres hidràuliques, juntament als mapes de la ‘província’ dibuixats per Maria Vidal i la circular bilingüe fan pensar als autors -d’aquest estudi sobre “Els Quaderns Escolars de Maria”- en una certa sensibilització per la llengua i la cultura de la terra, tot i que la curta durada de la República no va deixar prosperar aquestes iniciatives. Compartint en bona part el diagnòstic i la conclusió dels autors del llibre, vull fer notar que inclús en els millors dels casos, quan el País Valencià depèn de l’estat espanyol, durant la II República, en condicions molt “favorables”, el català-valencià és llengua subordinada al castellà o espanyol. Durant la II República es repeteixen, per desgràcia, els mateixos tòpics d’elogi i apologia del colonialisme i de l’imperialisme espanyol, això del dia de la Raça, el racisme blanc, la preeminència d’Espanya, etc. que, durant el nacional-catolicisme de la dictadura revestits de religiositat encara s’exaltaren més.
Aquest llibre d’Ana Reig Ferrer i Rafael Espí Vidal està dedicat, als seus germans: “Vicent, Pep, Empar, Regina, Conxa, Lluís, Inés i Maria, tots ells fills de Maria, que sempre han respectat el gust de la mare per guardar papers. Al nostre pare, Vicent Espí Domínguez, encara més respectuós. I al poble de Benigànim, pel qual Maria sentia un amor especial”. El pròleg és de Ma Carmen Agulló Díaz, datat el 14 d’abril de 2014, on agraeix ”a Ana i a Rafa per compartir els quaderns dipositats en l’arxiu íntim del domicili particular i posar-los al nostre abans en una edició feta amb cura i gust. Gràcies perquè, més enllà de la recuperació –imprescindible- de la memòria de l’escola de Benigànim, i d’una part del seu patrimoni historicoeducatiu –meritòria- ens heu obsequiat amb una història també escrita a quatre mans per una mestra i una xiqueta que, dins del marc de l’escola pública, democràtica i solidària, foren capaces de llegar-nos uns quaderns on descobrim l’ètica i l’estètica de la Segona República, on s’aprecia, en la humilitat i l’encant d’unes pàgines escrites amb l’estima en els pupitres de l’escola ‘nacional’ de xiquetes de Benigànim, el desig del mestre D. Francisco Giner de los Ríos de construir una escola on el principi educatiu que la regira fóra el de l’alegria”.
Sens dubte, anys posteriors, als anys de la dècada dels quaranta, cinquanta, seixanta, etc. l’escola a Benigànim va entrar en el túnel fosc de la foscor més fosca, els mestres educaven en la brutalitat i la barbàrie, en el plor, la vida era una vall de llàgrimes per anar al cel, s’ensinistrava amb el càstig psicològic i físic als alumnes, dominaven els insults, la manca de respecte, les agressions permanents i arbitràries, allò de “la letra con sangre entra”, impartida amb la vara de vímet i la regla contra les mans, les cames i la cara, en els pessics, calbots, estirades de cabells, on la consigna era evangelitzar i adoctrinar en el patriotisme espanyol i el nacionalcatolicisme, l’alçada de banderes, per Déu, per la pàtria i el rei, on el valencià o català havia sigut exterminat i no existia en cap àmbit institucional ni administratiu… ni el mot de País Valencià podia ser dit, com passa encara amb el govern del PP a l’inici del segle XXI.
Aquest llibre “Els Quaderns Escolars de Maria”, És una font documental important per avançar en la investigació històrica de l’educació, a més dels quaderns escolars de Maria, rastreja el naixement de l’ensenyament escolar a Benigànim, des de la creació de l’aula de gramàtica lligada a l’església fins als mestres, Josefa Juan i Vicent Garcia, que, mestres actius durant la II República es jubilen a finals dels anys seixanta, també recull l’anàlisi i algunes dades de l’escola pública i privada, els noms dels mestres i les mestres des del segle XIX fins les protagonistes dels quaderns, D. Josefa Juan i Maria Vidal, així com el mestre represaliat per la dictadura durant uns quants anys, Vicente García, que, des de la meua mirada infantil, no gosaria qualificar-lo tant d’esquerres, sinó un republicà de dretes, catòlic i liberal… amic íntim d’un alferes o tinent de la guàrdia civil, d’extrema dreta, retirat que quan es va instal·lar a Benigànim va ajudar a aconseguir subvencions estatals per a la reparació de l’església parroquial encara derruïda. Però, la repressió del mestre Don Vicente Garcia, els sector feixistes i beats del poble, la intentaven ‘justificar’ perquè havia fet retallar les imatges religioses dels llibres durant la II República o perquè justament abans de terminada la guerra, la seua dona cridava “Vicente, Vicente, que vienen los nuestros”, quan oïa els avions de Mussolini que bombardejaren l’estació de Xàtiva i deixaren desenes de cossos escampats al terra i a sobre dels arbres del voltant de l’estació… La dictadura franquista fou implacable en una repressió criminal i en una depuració ‘educativa’ inclús amb la gent de dretes, perquè reclamava adhesions incondicionals i irrompibles, i aplicava una repressió cruel i una depuració dràstica al sistema educatiu perquè l’escola havia de ser controlada fèrriament per “ Los Principios Fundamentales del Movimiento”.
Tots els mestres, tant En Vicente Garcia “d’esquerres” com Na Josefa Juan, “de dretes” (per qui la meua mare -alumna seua- sentia un respecte reverencial), tot i les diferències ideològiques -d’ambos mestres- combregaven i compartien en viure tota la vida a Benigànim i expressar-se sempre en castellà juntament a les monges i frares, els rectors de l’església, la guàrdia civil, el notari, els alcaldes franquistes, tret del darrer alcalde de la dictadura i la transició, Paco Salvador Oliver, influït pel reformisme suarista i monàrquic, va iniciar la retirada de la “Creu dels caiguts” a la façana de l’església, el canvi de noms dels carrers i una tímida “valencianització”, de façana, tot i que també va imposar la senyera blavera oficialista, va obstaculitzar la via estatutària del País Valencià, pel 151, com li va exigir el seu partit, la UCD (després el PP) i va reproduir bona part del franquisme en “democràcia”… així com va secundar la “batalla de València” i un espanyolisme radical, basat en la preeminència de l’espanyol i una concepció subordinada i submisa del País Valencià, com a territori colonial davant l’imperi espanyol, com s’ha fet a l’escola i fora de l’escola, a tots els àmbits, des de fa segles fins ara mateix, en dictadures, monarquies, repúbliques i “democràcies”.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
