En termes generals, els partits polítics passen automàticament de ser, en teoria, un instrument d’actuació social a convertir-se en una societat anònima d’interessos personals. El filtre d’aspirants als càrrecs no aporta ni de bon tros la millor gent per a conduir la cosa pública. Les capacitats i la representació social, que haurien d’assenyalar els més vàlids per a la gestió política, són substituïdes pel carnet de partit i pel lloc i les aliances que assoleixen en la baralla interna de l’organització partidista. El resultat esdevé nefast: una dèria constant pel partit i un oblit de la societat. D’una altra manera, la plantilla de càrrecs del PP valencià en les últimes dècades no hauria sigut tan rematadament impresentable des de tot punt de vista, una colla incompetent i mà llarga amb jaqueta i corbata.
