La seua aparença, la del passerell, és d’un plomatge terrós, castany, grisenc i ombriu. En el cant, diuen els entesos, que no té un gran poder de transmissió, és a dir, que no és un rossinyol a l’hora d’entonar. Ni tampoc és un bell canari el que es reflecteix quan es mira a l’espill. Alguna cosa semblant li ha de passar a Fabra davant el mirall i més ara que està permudant.
Crec que això dels pardals té més gràcia que buscar semblances entre les persones i els gossos, atenent el mite urbà que diu que alguns trets físics dels animals de companyia s’assemblen als dels amos.
Ara que Alberto Fabra ha estat assenyalat pel dit tan graciós de Rajoy i que té un homònim amb bec i ales, cal completar el quartet fabulós dels MH o molt honorables populars valencians. Els tres predecessors de Fabra -que en el seu moment també van ser designats per dits de dalt- tenen més passat que futur en la política, cadascun d’ells per mèrits propis.
Tornant als pardals, Eduardo Zaplana ben bé podria ser un falcó, José Luis Olivas una òliba – com Hedwig, l’òliba dels llibres de Harry Potter – i Paco Camps un stornus vulgaris, és a dir, un estornell vulgar i corrent. Potser Alfred Hitchcock ni els hauria triat d’extres per a la pel·lícula que protagonitzava Tippi Hedren. A la xica tot se li va complicar quan una gavina l’atacà i la va ferir al front.
Les urnes van donar suport a Zaplana i sense respir va començar la desfeta i l’atac als serveis públics. El 3 de juliol de 1995, es convertia en president gràcies al pacte del gallus domesticus o del pollastre. Abans havia arribat a l’alcaldia de Benidorm gràcies al vot d’una regidora trànsfuga socialista. Quatre anys després va aconseguir la majoria absoluta i era reelegit president, sense la necessitat de repartir-se ni la cuixa ni l’ala.
Recorde que vaig haver d’entrevistar Zaplana en una retransmissió en directe, enfocant el càmera el seu millor perfil, i com que venia al cas li vaig recordar Cartagena, la seua ciutat d’origen. Jure i promet que no li vaig insinuar cap cançó de Toni el de l’Hostal, en aquest moment el gran Toni encara ni havia pres la primera comunió. La meua professionalitat la hi va passar per l’ala i va ser acomiadar la connexió i el molt honorable de Cartagena ja havia donat les ordres a Burjassot perquè a aquesta periodista no li l’enviaren mai més.
Les altres vegades que vam coincidir en diferents actes em feia un repàs de dalt a baix, però ja sabia que la meua mà no li aproparia el micròfon de Canal 9. De tornada a l’ornitologia, convé recordar que durant la Segona Guerra Mundial els falcons van ser utilitzats per a interceptar els coloms missatgers.
Zaplana, que no necessita àvia per a lloar-se, ha considerat sempre la seua gestió al capdavant del Consell com la més positiva de la història del Palau de la Generalitat. No especifica si remuntant-se al paleolític, al neolític o si també eren obra seua les pintures de la cova del Parpalló o de la cova Negra. El que sí sol oblidar és el ‘cas Naseiro’.
Quan Zaplana se’n va anar a Madrid com a ministre el juliol de 2002, el PP designava José Luis Olivas com a substitut. Menys d’un any al Palau del carrer de Cavallers per a recalar com a manaire en la banca, primer a Bancaixa, el Banc de València i després a Bankia. La seua gestió és ara matèria judicial. Com matèria inflamable són els escàndols del viatge al 2007 en un jet privat a Cuba pagat per empresaris que s’haurien beneficiat dels seus favors.
El rostre de l’òliba és movible, li permet fer gestos que constitueixen una mímica per a nosaltres incomprensible. La mímica d’Olivas, és sempre la mateixa, sempre per a negar que tinguera poder en cada banc on ha tingut càrrec. Que pregunten als estafats per les preferents!
Olivas va tenir com a successor Paco Camps, en les eleccions de 2003, quan el PP obtenia de nou la majoria absoluta a les Corts Valencianes. En ser imputat en la causa dels vestits, dins del ‘cas Gürtel’, va dimitir com a president. El tema dels vestits és l’anècdota, vista la dimensió de la trama del presumpte finançament il·legal del partit del govern.
L’estornell té el plomatge de color negre iridescent, igual que els vestits de Camps. I té la capacitat d’imitar els sons del seu entorn i fins i tot aprendre’ls, no per casualitat mimetitzava l’estil del Bigotes. Solament recordar la transcripció de les seues converses, quan deia “et vull molt”, fa vergonya.
De la resta d’inquilins del palau de Generalitat, amb independència de sigles polítiques, cap taca ni sospita plana sobre la figura, persona i honorabilitat de Josep Lluís Albiñana, d’Enrique Monsonís -que estiga en la glòria- ni de Joan Lerma.
I pel que fa al gran quartet, per una malifeta o una altra els quatre han donat el cant i cap d’ells passa la prova de l’honorabilitat. A partir d’ací, caldria plantejar una revisió, res de creu i ratlla, això sempre és per als mateixos. Ara seria saludable i higiènic saber si això de la regeneració política de la qual tant parlen alguns polítics és cert i va debò. Sobretot quan més d’un podria acabar a la gàbia.
