En Unitat del Poble Valencià (UPV), continuació d’aquell PSV, no tardarien en aparèixer les contradiccions sempre davant de les aliances, en especial amb Esquerra Unida. El cas és que al 1987 allò que va estar l’aparell es pujà al carro dels “pactistes” acaptant per pur oportunisme el pacte, fou així com Pere Major arribà a ser diputat. A l’any es va trencar el pacte i els dos diputats se n’anaren al Grup Mixt, pensant que amb tres anys a les Corts bastaria per guanyar notorietat i a la següent legislatura ja no caldrien pactes amb un partit espanyol, cosa que, com sabeu, no va ocórrer, seria, però, més tard gràcies un nou pacte amb EUPV, quan es tornaria a les Corts com a Bloc, i de nou va haver un trencament com recordareu.
En paral·lel, a nivell europeu es crearia la plataforma Europa dels Pobles, que integrava Euskadiko Esquerra, Partit Socialista de Galicia, Iniciativa per Catalunya, Junta Aragonesista, i altres. Hi havia un sistema de rotació pactat per a distribuir l’escó, essent el primer diputat Juan Maria Bandrés, i quedant Enric Morera com a assessor. Quan tocava substituir Bandrés per Vicent Ventura, candidat d’UPV, es renegocià. Doncs bé, a la següent convocatòria de les europees l’aparat canvià de rumb i se n’anà cap al centre, plantejant una nova candidatura amb Convergència, PNV, i BNG. El viratge ideològic és més que evident, la polèmica se situa novament en la política d’aliances, des d’eixe moment la crisi anà coent-se, l’expressió de la qual seria la tendència “Esquerra i País” fins que allà pel 1995 hi ha eixides o fugides cap a Esquerra Unida on també ha nascut un sector no afí a PCE.
Ara el Bloc viu una convulsió interna. Els problemes han reaparegut, amb ocasió del pacte electoral amb Podemos, malgrat que part dels agents personals, i moltes altres circumstàncies han canviat. Al meu parer la qüestió de fons continua essent semblant, es tracta de com s’ha d’afrontar una política nacional o de país, tot i estant dins d’un estat com és Espanya. Hi ha uns interrogant previs: es pot prescindir del marc de l’estat? Les aliances d’estat són una contradicció no assumible amb un projecte nacional o de país? Les indefinicions, que han presidit l’articulació del nacionalisme que representa el BLOC, ajornant “sine die” el debat ideològic de fons, reduint les respostes a una simple qüestió de llistes o dels rèdits electorals a curt termini, ha conduit a situacions com la que observem, satisfactoris resultats com a Compromís- avui coalició – amb serioses contradiccions.
No voldria, però, incidir negativament en el procés que haurà de fer tota la gent del Bloc i Compromís, sols intente donar una certa perspectiva que amplia els límits d’un debat immediat, fet a curt termini. Els uns i els altres portem al nostre sac errades i encerts personals o de grup, tanmateix, el valencianisme ha fet camí i quan es fa camí cal reflexionar, analitzar passat i present, o corregir, no defugint-ne debats que són necessaris. He plantejat alguns interrogants, igual hi ha més encara, les respostes, però, ni les tinc totalment clares, ni estic en condicions de donar lliçons. En tant que exactivista i ara simple ciutadà, això sí, interessat en l’autogovern del País Valencià més just, igual i lliure, em limite a opinar sobre un tema que no sols afecta la gent que té carnet, sinó al conjunt del valencianisme i l’esquerra.
