Remembre amb enyor, con si fos ara, els temps en els quals hi lluïa pèl de bresquilla, i fumava llavoretes, perquè en ells se servia guano al magatzem d’adobs de la Cooperativa Agrícola d’Albal. Fins i tot recorde el cartell anunciador, de: “Nitrato de Chile”, on hi figurava un llaurador tocat de barret, muntat en una haca. Fou tant extensament usat, que al País, s’ha quedat el mot “guano” per sempre a la nostra parla, anomenant-se així hui mateix, qualsevol adob, industrial també, per a la terra. No puc remeiar-ho, pentine pèl blanc i m’he fet major.
El romanç ve a compte, perquè al País hem suportat al llarg d’aquests darrers vint anys, que ens han semblat segles, la colonització massiva de gavines, aus marines que lluny d’aportar-nos alguna cosa de profit, tant de bo guano, ens han deixat tan sols els seus excrements per fer-ne un femer inservible, ple de buidor i de pudor, motiu pel qual, enllà veurem quan ens en podrem desembarassar.
Dirimit el què i el qui, per les forces progressistes assegudes a les nostres Corts, emballestada la composició del nou govern sota la presidència de Ximo Puig, aquest el desitgem cohesionat i fort, perquè la tasca que engegarà, programada en els cinc eixos per resoldre problemes, és força dura, ja que per a desfer-se’n de la pestilència deixada per la coentor de les gavines podrides, són necessaris, a més de la decència redreçadora, diners, i avui la Generalitat Valenciana, deu 37.000 milions d’euros, que la fan fallida per inviable.
El principal motiu del deute que dóna mostra del mal govern que han fet, és el balafiament i la corrupció com també sabem, que aturada i fent que els lladres tornen els diners haurà d’esser un dels principals motius de l’acció de govern.
Paradigma del balafiament, de les obres faraòniques encetades per Zaplana, aquell que volia fer-se ric, aconseguidor dels esmerços De Pedro, membre actiu de “La Púnica”, resten unes despeses, inclosos sobrecostos, que s’hi convertiren en deute, de la Ciutat de les Arts i les Ciències de més de 1.200 milions, tancant any rere any, els exercicis econòmics amb pèrdues. Des de llavors, el reguitzell de despropòsits ha estat ample, ja que Terra Mítica, la Fórmula 1 o la Ciutat de la Llum a Alacant en són un tast.
Malgrat el pèssim finançament, el qual dóna peu perquè cada any que passa manquen 1.300 milions d’euros, sols per a cobrir les necessitats bàsiques, representant ésser el 45% inferior a la mitjana espanyola, les persones de trellat diuen que si hagués estat l‘adient, les mans i les accions del govern de les gavines, n’haguessin necessitat encara més, perquè segons diu el Síndic de Comptes, Rafael Vicent Queralt en un informe recent, s’ha gastat sols en el període 2009-2013 una mitjana de 3.300 milions d’euros més dels que s’han ingressat, motiu pel qual, la Generalitat a hores d’ara, és sense cap mena de dubte, inviable, perquè el FLA del govern central sols permet pagar factures que raurien als calaixos, és a dir, pa per avui fam per a demà, ja que són préstecs a tornar.
Però, no tan sols el que s’esmenta, sinó, per si no hi hagués prou, la corrupció que en gran mesura llastra els comptes, difícil d’avaluar, tot i que un informe del PSPV recent la xifrava per als últims tres anys en uns 1.200 milions d’euros, ha estat en l’ADN de la gestió, perquè els casos més coneguts, com Gürtel, Cooperació, Emarsa Noos etc, conformen unes quantes tan sols, de les més de 140 causes que s’instrueixen als jutjats del País.
No m’estenc més, dir per últim que davant les necessàries mesures emballestades, plasmades ens els cinc eixos regeneradors, acordats com a tasca prioritària pel nou Consell, com qui diu, un esborrany encara fent-nos compte, la vicepresidenta del Govern Central Soraya Sáenz de Santamaria, en veure que s’hi pretén la creació d’una Agència Tributaria Valenciana, per millorar en allò possible la nostra precarietat crematística, contemplada en el vigent Estatut d’Autonomia, aprovat amb la majoria absoluta de les gavines podrides llogarenques, avisa que l’impugnarà.
Així que, em permet dir que, a diferència del gos de l’hortolà, el qual no menja ni deixa menjar, a Madrid mengen, però, no deixen menjar.
Miserables gavines, ni tan sols quan se’n van, ens deixen en condicions, el guano que ens cal.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
