Tornem a Podemos. Iglesias i els seus han mostrat el seu mestratge comunicatiu en aconseguir que es parle de la “gàbia de grills dins del PSOE” (Iglesias dixit) i no es discutisca quasi la “gàbia de grills” de Podemos. És de veres, de nou, que el PSOE es presenta extraordinàriament dividit quant a la seua estratègia política, amb una bona part del partit secundant les manifestacions de la Sra Díaz (donya Susana), que són els desitjos expressats per Felipe González i altres mandarins de la vella generació i que, la veritat, resulta difícil distingir del “Santiago y cierra España” enarborat a tort i a dret pel PP i C’s. Però no és menys cert que amb prou faenes s’ha plantejat la qüestió de qui ha de tenir veu pròpia en el Congrés i el Senat en aquesta nova legislatura, tal com assenyalava l’amic Xavi Pérez aquí mateix, El malson de Compromís, les tesis del qual compartisc en bona mesura, ressorgeix el doble tall que subjau a l’estratègia de confluència que va permetre a Podemos situar-se com a tercera força amb expectatives de sorpasso a la segona, el PSOE: els grills es multipliquen i, de passada, es complica una vegada més la tensió interna que caracteritza Compromís.
En efecte, eixa reeixida estratègia electoral de plataformes de confluència de Podemos, particularment a la Comunitat Valenciana, on es va arribar a encunyar una fórmula comuna (Ara és el moment), ajornava –més que resolia- la qüestió del paper i status de les dues parts de la plataforma. És ara quan la formació d’Iglesias no pot tancar els ulls davant un dilema que havien aconseguit ocultar, sobretot mitjançant l’estratègia de tirar per la cara al PSOE les seues dificultats internes, el seu evident esquinçament. Però el dilema de Podemos no és menys difícil que el que divideix el PSOE, i es pot resumir en aquesta disjuntiva: o bé es presenta, com pretenen els seus líders, com un vertader partit plurinacional, conforme a la seua afirmació que aposten per una Espanya entesa com un Estat Plurinacional -ja siga amb estructura federal o confederal- sempre mitjançant un referèndum d’autodeterminació, o bé torna a la casella de partida.
Dit d’una altra manera, hui emergeix l’evidència que Podemos és només una part en una plataforma electoral i, per tant, li és exigible a la formació d’Iglesias que faça honor a l’obligació de mantenir el seu compromís, el que va adquirir amb les plataformes de confluència. Aquest compromís exigeix que cadascuna de les plataformes tinga el seu propi grup i, per tant, la seua pròpia estratègia, la seua pròpia visió respecte, entre altres coses (potser sobre totes les coses) a l’estructura territorial. Les tres contraparts, catalana, valenciana i gallega, no posen la prioritat en l’articulació d’una Espanya plurinacional, sinó en l’exercici del dret d’autodeterminació, sense que hi haja unanimitat sobre la posició a sostenir en eixos ‘referenda’, excepte potser pel que fa a la Sra Oltra, que sembla manifestar-se a favor d’una estructura d’Estat plurinacional i no a la prioritat sí o sí de referèndum d’autodeterminació (menys encara ha deixat clar quina seria la seua posició en aquest referèndum). Així les coses, Podemos queda al descobert com un partit estatal, que s’alia amb formacions nacionalistes amb interessos almenys potencialment contradictoris amb el declarat projecte plurinacional.
És veritat que encara queda una eixida que podria resoldre aquest dilema que a molts els sembla més aviat una aporia. Em referisc a la intel·ligent argúcia que ha plantejat Mònica Oltra, perquè siga el PSOE qui els solucione el dilema, com a preu per a pactar un govern alternatiu a Rajoy. Una temptació que, al meu parer, no és suficientment suggestiva perquè hi caiga P Sánchez, perquè donaria ales al sector més tancadament espanyolista del mateix PSOE que cerca la gran coalició amb el PP.
La vicepresidenta del Consell de la GVA i líder de Compromís, Mònica Oltra, publica en El País del dilluns 18 de gener un article (“Legalitat o atropellament democràtic? Proposta a Pedro Sánchez”). En la primera part, la Sra Oltra sosté abans que res que la negativa a formar 4 grups parlamentaris és “un atropellament democràtic i una il·legalitat” . Per a açò es recolza en una discutible interpretació de l’article 23.2 CE 78 que, sorprenentment, fonamenta abans que res en la comunicació dels resultats electorals per part de la vicepresidenta primera del Govern Rajoy i en la web del Ministeri de l’Interior. El més interessant, en tot cas, és el que s’afirma després, dos arguments que em semblen, en canvi, ben fonamentats. Em referisc a la seua tesi que, en definitiva, allò important hui és la voluntat política i, en segon lloc, a la seua exigència d’igualtat de tracte entre les cessions del PSOE a ERC i DyL i el “favor” anàleg que el PSOE hauria d’oferir en relació amb les tres contraparts “nacionalistes”, per així dir-ho, de les plataformes de confluència amb Podemos. El gambit, l’aposta més intel·ligent, crec, és l’última fórmula que ofereix al Secretari General del PSOE: que els socialistes cedisquen en el Congrés 1 diputat per a possibilitar un grup parlamentari comú per a les 3 plataformes nacionalistes que van concórrer en aliança amb Podemos.
Es tracta, al meu entendre, d’una solució raonable i viable. És més, no crec que perjudicara el PSOE acordar aquest “préstec”, encara que no estic tan segur que les altres dues plataformes (gallega i catalana) ho consideraren suficient. Però és un pas que pot desbloquejar l’objectiu més raonable: una alternativa de govern enfront de la del PP i C’s.
En tot cas, eixa proposta/sol·licitud no pot ocultar que si es formula és per la necessitat que el PSOE els resolga el dilema que Podemos i les seues plataformes de confluència no encerten a buidar. I tampoc oculta que dins de Compromís segueixen molt actives les discrepàncies entre el Bloc i Iniciativa, com deixa clara la posició del diputat Baldoví, que havia posat bona cara a l’acord de Compromís amb Podemos, que li assegurava almenys un escó i, de fet, l’ha premiat amb més. Baldoví ja ha deixat clar que, en cas de mancar de grup propi, prefereix anar al mixt en lloc de quedar-se en el grup de Podemos. No se sap si açò presagia el retorn a la batalla en el si de Compromís i, potser, també en la comunitat autònoma. Abans o després Iniciativa haurà d’escollir: seguir renyint amb el Bloc dins de la coalició Compromís, constituir-se en un partit autònom (que pot arreplegar electorat del Bloc, d’Esquerra unida –el seu origen-, però també de Podemos i d’un sector del PSPV), o bé optar per una fusió amb Podemos València, que és entre totes les agrupacions de Podemos la que ha manifestat major sensibilitat a la identitat nacional.
