Els de les gavines i els estrategues prussians

Napoleó, com sabem, començà allò de la guerra total. Clausewitz, estratega militar prussià, reformador de l’exèrcit recollint les ensenyances del cors i de Frederic II, deixà de costat els jocs de saló dels estrategues d’aleshores i va concebre l’exèrcit i la política com un tot i ho posà al servei d’una causa nacional. Així, li atribuí el lideratge de la guerra a la política, considerant que era l’única legitimada, l’alt comandament militar hauria d’ésser estrictament subordinat a ella i, d’eixa mena, ser-hi més efectius.

L’objectiu, ni més ni manco: l’aniquilació total de l’enemic. Nombrosíssims estadistes com Lenin o Mao tsè-tung, així com teòrics i pensadors de l’altura de Marx i Engels, es van sentir atrets pel pragmatisme de la doctrina i li atorgaren un gran predicament. Per descomptat, el del bigotet i la veu aflautada fou un deixeble avantatjat, el qual dugué a la pràctica l’estratègia a la perfecció, ja que com veia enemics per tots els costats primer es va morir en el llit que acabà la guerra.

No m’he trastornat, ni tampoc transformat en un militar, simplement el que expose em fa veure el rol sistemàtic d’aniquilació, “democràtica” tot fos dit, mitjançant l’entrebanc a l’oposició i a la justícia que venim patint en el successius governs dels de les gavines.

El del bigot, el napoleonet, el 1996 sense tenir la majoria absoluta era d’allò més plàcid. Però després, quan la va obtindre, l’aplicació de la doctrina fou com un quadrienni negre, primerament donant-se-les de pistoler amb l’amic americà i darrerament atorgant-li l’autoria de l’atemptat de “Atocha” a ETA sense mirament de cap classe, tot això, mancat de pudor en no considerar cap consell.

Ara, amb el president del Govern actual, del qual familiars propers es quedaren sorpre- sos la primera vegada que fou nomenat ministre, el rol és ben patent. A l’oposició no li n’admet ni una i reforma, fins i tot, allò reformat, essent al paire que els vents del nord el moguen.

Aquesta estratègia, encara amb més duresa (sembla que llavors havien llegit Clausewitz), a la qual li van afegir la del ventilador, la fan servir els sucursalistes d’ací. L’última cridanera, fent seguici a la de la pinta i la mantellina: ja que no disposen de suficients diputats a les Corts per dur-la a terme (els calen dos parts de tres) es plantegen la reducció del nombre de diputats amb l’excusa d’estalviar. Després, si l’oposició es nega, són uns malbaratadors. El món a l’inrevés.

La mesura significaria que la perjudicada fos la democràcia, ja que els partits minoritaris que en un primer entrebanc sortejaren el llistó del 5% al 2011, haurien de sortejar-ne un altre, en ser inferior el nombre de diputats i el sistema d’Hont els desafavoriria.

Potser això és el que pretenen, ja que les enquestes ho ratifiquen i se n’albiren una bona per a les properes eleccions.

Així que es lògic que s’hi troben amb la negativa, ja que per estalviar l’hi resten, per exemple, un reguitzell d’alts càrrecs (hom afegiria els assessors), doncs si jo mateix, Déu no ho vulga, fóra President, allò que hi faria és que tots, absolutament tots, foren cessats, ja n’hi ha prou de fer la punyeta pel ‘tweet’! Si en calgueren, els empraria dels funcionaris de carrera, per a què sinó són els funcionaris? Si algú fa de quinta columna minant allò que en just dret li encomanés, els faria fora a les primeres tortes.

D’altra banda, heus ací una proposta per a millorar la qualitat democràtica i deixar els que hi ha circumscrivint comarcalment la representació: els posaríem tots a treballar de valent atenent els votants de cadascú. Després, aniríem de tant en tant a fer-li la cara i les orelles roges a més d’un, de segur que no hi haurien ‘escratxes’, no s’armaria cap escàndol i alleugeraríem la justícia i el Sindic de Greuges. Què els pareix?

Encara més, la política de guerra total, d’aniquilament que venim sofrint des d’abans de Napoleó i Clausewitz, no els hi valdria per a res. D’acord? Sí? Doncs mut i al solc. El primer pas, canviar la Constitució de cap a cap.