Últimament, a tots ens agrada molt la vida real. Prenem partit. Allò que ens ensenyen en l’escola, no serveix per a la vida real. Pràcticament res del que ens ensenyen als col·legis, instituts o universitats és aplicable a la resta de la nostra existència. La vida real, tan interessant, tan dinàmica, sempre inquieta, buscant experiències noves i l’escola, tan… obsoleta. L’escola no es mereix la vida real. La ciència, Déu, Al·là, Buda o qualsevol de les altres deïtats amb alguna possibilitat d’haver engendrat el món, han d’estar més que fartes d’intentar obrir-li els ulls a la seua filla. L’escola no és suficient per a tu, hauries de buscar-te algú millor.
L’escola l’hem convertida en una disquisició de dos camins. Hem simplificat un polinomi de molts termes, d’un grau altíssim i amb moltíssimes solucions, en un binomi de grau 2, on una de les dues solucions és zero. L’altra, és servir la vida real. No hi ha un altre resultat. O l’escola serveix per a tenir una vida real exitosa, o res. Ser un professional d’èxit, o res. Molt més simple, però absolutament irreal.
El primer que hauríem d’estudiar, és el que entenem per tenir èxit. Com escriu Imma Monsó en un dels seus llibres:
[…] Mai no ha conegut ningú a qui l’èxit el posi menys nerviós. Però elles, en el seu paper d’impulsar-lo fora del poble com havia fet el seu pare, després de pensar durant un temps que allò d’ell era un caprici transitori, no entenien que no volgués treure el màxim de partit de la seva situació econòmica, de la seva intel·ligència i de la seva sort. Si ell preguntava què significava «treure partit», mai no donaven una resposta satisfactòria. I al final, arribaven a conclusions com la de la «por de l’èxit». Li va dir a una ex: «¿Per què penses que és por? ¿No pot ser senzillament aversió? Mai de la vida hi ha hagut res que em fes por, en l’èxit». Ella li va dir que sovint la por està emmascarada i no la notem. «Ah», va dir ell.
La Gemma ha estat l’única que ha entès que ell, simplement, no hi veu res de natural a abandonar per sempre tot allò que has conegut, a deixar de viure al lloc on has crescut, tret que sigui una qüestió de supervivència.[…]
[…] I és això últim el que va marcar la diferència, el que l’ha fet quedar-se amb ella: que no hagi pres el relleu del pare en això d’empènyer-lo cap amunt. Que hagi entès de seguida que no vol marxar, que hi ha moltes coses que ell no vol provar i infinitats de ciutats que no desitja visitar[…]
La segona cosa a tenir en compte és que obviem que, per al 90% de la població mundial, per a tots aquells que no han tingut la sort de nàixer al primer món, la vida real és molt, molt dura. I per a una gran part dels habitants del món anomenat desenvolupat, també. Probablement, si els expliques que l’escola t’ha de preparar per a la vida real, tots voldrien tornar a amagar-se dins l’úter de les seues mares. Si aquestes persones volen anar a l’escola és per canviar el món, no per adaptar-se al que hi ha. Podem preguntar als milers d’immigrants africans que arriben a Europa fugint d’unes terres espoliades per la nostra vida real.
L’educació està obsoleta, és cert. La vida real canvia molt més ràpidament que no ho fa la institució escolar, és evident, però el servilisme de l’escola davant del sistema s’ha d’estudiar. El problema s’ha de modelar amb un gran polinomi, ple de termes i amb moltes solucions, de les quals n’haurem de triar una, la millor. Perquè encara que l’equació polinòmica podem resoldre-la de moltes maneres, no tots els resultats han de ser adequats. I encara que els progenitors de la vida real afirmen que l’escola és una rèmora, a mi m’agrada pensar que és gràcies a l’escola que podríem modelar una vida millor. Potser és perquè sóc un fracassat!
