El 2002 hi hagué l’atemptat a les Torres Bessones i el 2003, amb mentides i invencions sobre les armes de destrucció massiva, com reconeixia Tony Blair fa poc demanant excuses pels enganys comesos i per les conseqüències de la Segona Guerra d’Irak, de Bush fill, obsessionat en completar la faena que el seu pare va deixar a mitges en Irac, inspirat en el seu déu salvatge, desestructurant l’exèrcit de Sadam Hussein que va fugir en estampida cap a Turquia i Síria… per a reorganitzar-se militarment amb diners de petroli, armes que venen els països occidentals i mitjans tecnològics d’última generació per a causar un impacte propagandístic barrejant terror i màrqueting. Aquests moviments o guerres anteriors són les causes que impulsen l’inici d’ISIS o de l’autoproclamat Estat «Islàmic», en contra de la immensa majoria de musulmans que estan també horroritzats per aquest terrorisme i barbàrie i, per tant, no s’hauria de qualificar sota el nom de cap religió perquè la comunitat de l’Islam té més de mil milions de fidels arreu del món i només uns centenars o milers estan disposats a fer servir les armes i el terror per venjar els atacs d’Occident per apoderar-se dels combustibles fòssils, gas… Estat Terrorista que es sosté amb l’ajuda de països del Golf Pèrsic que tenen relacions d’amistat amb els Estats Units i Europa pel petroli, els negocis d’AVE, construcció i armes. Aquests atacs d’Occident contra Irac, foren errors sistemàtics i estructurals, com confessava Hillary Cinton i qualsevol que vulga analitzar amb el cap i no amb els budells les arrels i la complexitat de la situació actual al món, ho hauria de tenir en compte per a no repetir les errades anteriors, com sembla que està passant, amb l’actitud de, passeu-me la dita, “matar mosques a canonades”. Segur que, per invocar els drets humans i els tractats internacionals, potser, hi haurà qui m’acusarà l’angelisme, de “bonisme” i inclús de ‘complicitat’ amb el terror perquè des dels aparells dels estats i la reacció, empenten les perspectives aniquiladores dels “altres” estigmatitzats com a “eix del mal” i “enemics absoluts a eradicar”.
Les declaracions de guerra mundial total potser no ajudaran a solucionar una situació que retorna com un “bumerang” i s’alimenta, entre d’altres factors, de la marginació dels barris de la perifèria d’algunes ciutats europees on hi ha gran nombre de població d’origen àrab, de tercera generació, sense ascensors socials i en situació de marginalitat, atur, exclusió i pobresa; també es nodreix del racisme, de l’exclusió social i del cultiu de la islamofòbia, perquè molta gent que es veu agredida i humiliada en la seua identitat cultural pel fet de posar-se un mocador al cap, pels seus trets físics o pel seu origen aràbic, asiàtic o africà associat a inassimilable a la “civilització” europea, tot i que la majoria de la gent lligada a la religió de l’Islam, la immensa majoria, està orientada cap al respecte als drets humans, la democràcia, la pau i el compliment de les lleis, sovint injustes perquè no respecten prou el dret a la diversitat, a la solidaritat i a la igualtat que es proclamen com a valors de la república (o les monarquies), per a vulnerar-se des d’un jacobinisme insidiós. Se’ns dubte l’extrema dreta a França es frega les mans perquè, aquests atemptats de barbàrie, la poden ajudar i molt a aconseguir més votants temorosos del que està passant i de més seguretat “manu militari”, perquè analitzen la situació actual en clau xenòfoba, racista o islamòfoba, sense analitzar les conseqüències de la política d’afers exteriors d’Occident als països àrabs i musulmans ni la marginació dels musulmans a Europa. Els qui associen el terrorisme a l’Islam, fan exactament el que desitgen els terroristes que es faça, ja que actuen com a ham o parany per provocar una fractura social a l’interior d’Europa entre els milions de persones d’origen cultural àrab, de religió islàmica, i la resta de la població, dividits i confrontats en dos blocs de manera irreconciliable. El que busquen els atemptats és radicalitzar els estats i els sectors de la població ‘nadiua’ i portar els ‘moderats’ de l’Islam a una radicalització davant les mesures estatals de control, tancament, mesures de repressió, foragitats, vulneració de drets i de rebuig contra els refugiats, que, recordem, fugen de la guerra. No obstant això, sovint, hi ha gent, ara mateix, com a la França de 1939, que criminalitza els que fugen espantats perquè focalitzen totes les seues pors en les víctimes, i confonen víctimes i botxins.
El dissabte 14 de novembre ens aplegàrem milers de persones a la plaça de la Mare de Déu, a l’escenari, el cònsol de França i personal de l’Institut Francés a València van llegir un manifest en francés que va ser traduït, no al valencià o català sinó a l’espanyol; allà hi eren també el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, el president de les Corts Valencianes, Enric Morera i l’alcalde de València, Joan Ribó. El discurs francés, tret d’una lleu i confusa apel·lació al “poble valencià”, repetia diverses vegades això de “ciutadania espanyola”, “Espanya”, “poble espanyol” i “españoles todos” que em recordava Franco i em feia sentir ‘incòmode’ per aquesta manca de respecte al reconeixement de la diversitat i l’especificitat o singularitat del País Valencià al marge de l’estat espanyol i la consideració de l’idioma valencià com a “patois” a negligir i invisibilitzar tan habitual a l’estat francés contra les altres llengües perifèriques que són exterminades, tot i que se signe la Carta de les Llengües Minoritzades i després se’n foten del tot i tracten d’exterminar la nostra llengua valenciano-catalana.
Durant la lectura del manifest en francés i en castellà, no hi hagué cap interrupció ni durant el cant de La Marsellesa. No obstant això, durant els tres minuts de silenci un grup de gent anti-OTAN, pacifista i antimilitarista, va cridar “No a la Guerra”, “les vostres guerres porten aquestes morts”, etc., que foren sufocats per la gent del voltant exigint silenci i respecte als morts de l’atemptat de París. Tot i estar d’acord amb els objectius dels pacifistes que denuncien els mals que generen les guerres, em sembla que erraren el moment, aquests crits contra la guerra, després dels tres minuts de silenci, segurament, hagueren tingut el suport d’una gran majoria de la gent que hi estava perquè era la mateixa que es va manifestar durant les passades guerres contra Irac. La meua filla petita, em comentava que li esmussava veure com totes les TV del nostre món, ploraven infinitament més els morts d’Europa o dels Estats Units que els morts d’Àfrica, de Palestina, del Sàhara o d’Àsia, com si totes les vides no valgueren igual… En efecte, malauradament, totes les vides i morts no tenen la mateixa vàlua. Més a prop, ens afecta més, quan són de més lluny, es tendeix a perdre sensibilitat i afectació, com si allò humà de lluny ens fóra del tot aliè.
La sensació després de l’acte de la plaça de la Mare de Déu de València, fou “agredolça”; esvanit perquè tanta gent ensems -de manera espontània- es reunia per rebutjar uns atemptats de barbàrie que cal condemnar del tot i cercar solucions d’arrel que passen per un canvi de rumb de les darreres dècades d’espiral de violència i de guerres. I tanmateix, l’escenificació francesa mostrava les insuficiències i dèficits d’un estat francés que, molt sovint, alimenta una identitat monolítica, xenòfoba, molt poc respectuosa amb la diversitat identitària, gens receptiva al respecte per la diversitat lingüística, cultural i religiosa, que invisibilitza, vexa i humilia a parts importants de la seua societat des d’una prepotència estatalista insultant i gens sensible amb minories socials que són maltractades com si no tingueren cap dret de ciutadania, si no és que castren la seua identitat cultural familiar d’origen i s’assimilen a la manera jacobina com l’estat considera que cal integrar-se, abandonant tota esperança de ser valorats, reconeguts i perquè es respecte la seua diversitat. A la pròxima vegada, si m’he de sentir, exclòs, potser m’ho pensaré dues vegades abans d’anar a manifestar el meu sentiment de dolor pels atemptats de París en públic, lamentant que no em respecten en la meua llengua, identitat, ciutadania i nacionalitat valenciano-catalana per sentir-me a gust i no un titella o súbdit d’un estat, en aquest cas francés (com l’espanyol!), que no respecta gens la nostra identitat valenciana, ni al Rosselló ni al País Valencià, ni a Bretanya, Occitània, Provença, al País Basc o a París. Són qüestions que li haurien de donar algunes voltes reflexionant i no deixant-se portar pels instints de violència que, sens dubte, durà més violència i el món esdevindrà un lloc més inhabitable, menys segur, més hostil i molt més carregat d’incertesa. Quan més intel·ligència política mundial ens cal davant els greus problemes causats pel canvi climàtic, les guerres, etc., sembla que s’encaminem vers un món semblant al que retrata Orwell a la novel·la “1984” o Saramago a l'”Assaig sobre la ceguesa”.
I tanmateix, tots sabem que les guerres i l’espiral de la violència no han resolt mai cap problema d’arrel sinó que l’han aprofundit i han ‘encabronat’ més la situació en optar pel més absolut fracàs dels humans, per l’opció més immoral i desastrosa? És intel·ligent i adequat lluitar contra la barbàrie amb més barbàrie encara, deixant de banda els drets humans, les lleis internacionals i la proporcionalitat en l’ús de la força militar? És convenient posar-se al mateix nivell que els terroristes? Ens sentirem bé, els europeus, entrant a la mateixa lògica “d’ull per ull i al remat tots cecs”, com advertia Ghandi, en la necessitat de cercar solucions duradores i justes davant els problemes urgents i greus que hi ha al món actual i que ens afecten a tots els humans, lligats a l’ecologia, a la pobresa, a l’escassetat de recursos o a la redistribució de la riquesa? Cal analitzar les causes profundes o respondre des dels budells amb voluntat exterminista producte de nihilisme radical?
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
