Amb la publicació dels informes desclassificats de la CIA, on apareixen pràctiques de tortura pròpies de temps arcaics (amb tot tipus de detalls que un servidor ha llegit bastant i que no descriurà per la seua salut), llavors estaríem davant una violació estricta d’aquests principis per part dels nord-americans i davant una col·laboració de Governs europeus en l’acarnissament. No ens fem il·lusions sobre els procediments angelicals que exercien els serveis secrets, però tampoc podem resignar a aquestes ferocitats que ara es revelen.
Aquesta circumstància m’ha fet recordar un llibre de Michael Ignatieff. El seu títol: El mal menor. Ètica política en una era de terror. “Quan les democràcies lluiten contra el terrorisme estan defensant la màxima que la seua vida política hauria d’estar lliure de violència”, comença Ignatieff. Fa al·lusió a aquest procés de civilització que arriba fins hui i que redueix l’ús de la força a l’estrictament necessari. Combatre seriosament el terrorisme és estrictament necessari, està clar. El que no està tan clar és que els procediments hagen de ser il·legals i invisibles, perquè si es comença per utilitzar aquestos recursos de manera sistemàtica, llavors es destrueix la superioritat ètica dels que combaten el terror.
Defensava Ignatieff una acció enèrgica contra el terrorisme, fins i tot la pràctica d’una acció extra-legal en situacions extremes, una acció extra-legal sotmesa a sis principis o proves que limitaren els excessos punitius o repressius: la prova de la dignitat, la de la conservació (habeas corpus), la de l’efectivitat, la de l’últim recurs, la de la revisió contradictòria oberta (el control legislatiu o judicial tan prompte com ho permeta la necessitat) i la de solidaritat internacional (l’aprovació dels organismes i aliats). La tesi del volum era ben clara: “Hem d’enfrontar-nos a gent malvada i per acabar amb ells potser necessitem respondre amb la mateixa moneda. Si aquest és el cas, què hem de fer perquè els mals menors no es convertisquen en grans? “.
És a dir, la lluita contra el terrorisme que emprenen les democràcies exigeix la suspensió freqüent de les garanties per ser així més eficaços, reconeixia Ignatieff. Admetre això és un ensenyament realista de l’acció repressiva. Negar sense més aquesta possibilitat és situar-se en un angelisme diplomàtic que pecaria d’idealista. Com fer ús d’instruments o procediments il·legítims sense que aquestos recursos acaben per afectar o destruir la legitimitat democràtica? Els procediments protegeixen els drets de tots els sers humans que pertanyen a aquest sistema. I els delinqüents? I els terroristes? “El seu dret al degut procés legal, a ser tractats amb una dignitat bàsica, és independent de la conducta i és irrevocable en tota circumstància. Creiem que fins i tot els nostres enemics mereixen ser tractats com a essers humans “, afegia Ignatieff. A més, i” en qualsevol cas no podem tancar de manera preventiva a tots els qui no estan satisfets en el nostre entorn “.
Aquestes són senzillament algunes de les coses en les quals creiem, i no és fàcil viure d’acord amb elles. Suposen importants restriccions als qui exerceixen el poder en el nostre nom, restriccions que no són merament procedimentals, limitacions que són principis. “Ja que es tracta de principis que no complirem mai en la seua totalitat”, admetia Ignatieff, “creen una forma de societat que requereix com a condició de la seua existència involucrar-se en un constant i institucionalitzat procés d’autojustificació”, una autojustificació basada en la Llei i en la Publicitat, afegiríem nosaltres.
Pot arribar a admetre’s, segons postulava Ignatieff, que la suspensió de garanties siga un mal menor tolerable sota determinades circumstàncies extremes, ja que les excepcions no destrueixen la norma. Però una vegada iniciat aquest procés de suspensió és fàcil arribar al simple i freqüent escamoteig de les garanties. Amb això es perd qualsevol fonamentació legal i llavors estem ja davant d’un mal major. O, com reconeixia Ignatieff, “els grans principis i els escrúpols morals poden perdre la seua influència sobre els interrogadors de les presons secretes de l’estat”. Potser començaren “amb ideals molt alts”, però és probable que acaben “traint”, justament perquè són secretes aquestes persones.
Hi ha un conte d’Edgar Allan Poe que vaig llegir fa bastant de temps i que encara m’impressiona. És El pou i el pèndol. Narrat en primera persona, algú explicava les pors, els temors que havia de fer front un presoner de la Inquisició, un condemnat a mort. La presó immunda en què estava encadenat albergava instruments de tortura, uns instruments que creen un clímax insuportable en el lector, solidari amb el captiu. Arribat un determinat moment tot canvia: “Una mà estesa va subjectar el braç en l’instant, desmaiat, em precipitava a l’abisme. Era la del general Lasalle. L’exèrcit francès acabava d’entrar a Toledo. La Inquisició estava en poder dels seus enemics “.
Quan vaig llegir aquest conte no em vaig preguntar quin era el delicte comès pel presoner. No m’importava. Quan vaig llegir aquest relat vaig creure que aquesta entrada triomfal, en els albors del món contemporani, acabava amb les presons secretes, amb la tortura, amb les sevícies del despotisme. La història posterior a la Inquisició, que després vaig estudiar, em va fer rectificar de tan tendre error. Ah, els bells ideals de l’adolescència …
