Ara, alguns han decidit que aquests comicis plebiscitaris substitueixen el referèndum que ells mateixos no pensen permetre de cap de les maneres. Mai no han cregut en la democràcia i per això ara han decidit que han guanyat aquestes eleccions, malgrat que són minoria absoluta i que els seus enemics polítics són sobrada majoria al Parlament català. Però ells sempre guanyen.
Perquè sempre que han eixit derrotats de les urnes, la culpa havia de ser dels altres. Dels que varen atemptar a Madrid tres dies abans de les eleccions generals, que només buscaven un canvi de govern. De les minories antidemocràtiques que s’associaven per fer fora els més demòcrates, que eren, són i seran ells. Del populisme. Ells sempre ho fan tot bé i si perden en democràcia, hauran estat víctimes d’algun monstre que caldrà desgastar per tots els mitjans. Zapatero, l’amic d’ETA. Ribó i Puig, els catalanistes. Etcètera. Ara, en canvi, no caldrà desgastar ningú, perquè els guanyadors han estat ells. En vots, no en escons. Però ells han guanyat.
Potser estan preocupats perquè els seus enemics polítics han assolit una altra majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Perquè, segons ells, continuaran incentivant que els mestres d’escola castiguen els xiquets que parlen el castellà. Perquè encara perseguiran els empresaris que no retolen els seus comerços en català. Perquè persistirà eixa mena de IV Reich establert a Catalunya, on els únics demòcrates, els espanyols, són distingits amb un braçalet per fer més fàcil la discriminació.
Malgrat tot això, ells han guanyat. I ho han fet gràcies als bolivarians, radicals, etarres i neonazis de Podemos, integrats a CSQP, que fins fa ben poc formaven part de l’engranatge independentista i ara, ells han volgut que formen part de la gran majoria espanyolista. Tot i l’escena viscuda al pregó de la Mercè, amb el líder del PP barceloní disputant amb membres d’aquesta coalició un espai en el qual penjar la seua bandera. Ada Colau ja no és independentista, ni tampoc ho és la coalició que ella recolza. Formen part dels bons, perquè d’altra forma no els eixirien els càlculs per guanyar. I ells han de guanyar, siga com siga.
I així, com ells han de guanyar sempre, no cal que se celebre cap referèndum a l’estil escocès per demostrar definitivament si es vol o no la independència. Es poden celebrar totes les eleccions autonòmiques necessàries. Si perden en escons, guanyaran en vots. Si perden amb els vots, hauran sigut només unes eleccions al Parlament. I en última instància, sempre podran tirar d’altres mètodes ajustats a la seua legalitat per si algú pretén eixir-se’n del guió. La qüestió és que ells sempre guanyen.
La solució s’ha tornat a mostrar molt fàcil. Ells tenen l’oportunitat de tancar –o aplaçar a llarg termini– el procés amb un referèndum definitiu que, sembla, el guanyarien. Eixirien doblement beneficiats. D’un costat, tot apunta –o almenys ells ho asseguren– que una majoria ajustada de catalans voldria mantenir-se dins l’estat espanyol. I allò més important: la seua Espanya es beneficaria d’un tomb democràtic històricament inèdit. L’altra possibilitat? Que el referèndum determinara un sí a la independència. En tot cas, com a Escòcia, com al Quebec i com a tants altres llocs: guanyaria la democràcia. El problema és eixe. Que no entenen ni volen una altra Espanya que no siga la seua. Prefereixen l’Espanya de l’ordre i la llei a l’Espanya del vot. Prefereixen l’Espanya del boicot comercial contra Catalunya i de l’odi a les tertúlies de ràdio i televisió en comptes de l’Espanya de l’enteniment. I enfront d’aquest paisatge, només ens queda ser espectadors d’un problema polític que no farà més que allargar-se en el temps si no es convoca un referèndum que cada dia es fa més necessari. I pel bé de la democràcia, és a dir, pel bé comú, ha de fer-se realitat.
