Els batles de la Casa la Vila, almenys al meu poble, eren cacics posats a dit pel règim dictatorial, sense que la població poguera participar, ni votar, ni opinar ni decidir res. Tot i que hui dia encara, el sistema electoral ‘democràtic’, la manca de transparència i el finançament il·legal o al·legal, les llistes tancades, la jerarquització piramidal que reprodueix la monarquia estatal, etc. ens recorda, una mica, els anys de la cabotà, on els alcaldes eren nomenats a dit i els regidors eren comparses o titelles dels de dalt.
El 1974, a l’abril, vestit de falangista, fou designat alcalde de Benigànim, Francisco Salvador Oliver; Miguel Martí Mateu, l’alcalde anterior, li va passar la vara de comandament de la Casa de la Vila perquè Paco Salvador era cap del “movimiento nacional”, com Adolfo Suárez. Francisco Salvador, nascut a la Pobla Llarga i amb família a Guadassuar i a la Ribera, que es va casar amb una xica de família adinerada de Benigànim, abans de ser alcalde havia sigut regidor franquista o secretari de l’ajuntament, fou el responsable d’orquestrar la ‘transició’ local a la ‘democràcia’. Paco Salvador fou el més ‘carismàtic’ i ‘brillant’ de tots, els regidors que l’acompanyaven no estaven a la seua altura.
Aquest nou alcalde del 1974, era un home amb un tarannà polític i personal molt semblant al de Suárez, era tremptadot, molt saludador i fervent catòlic de l’Opus Dei, empresari d’una bodega de vi que hi havia al costat del llavador i d’una pescateria que hi havia -quan jo era un infant- prop del palau del Marqués, que fou derrocat a finals dels anys seixanta per a construir vivendes de protecció oficial… Paco S. Oliver, com el coneixia tot el poble, va fer gestos per tractar de ‘superar’ la dictadura, com treure la creu del caiguts que hi havia a la façana de l’església parroquial o posar els rètols dels carrers en valencià, canviant alguns noms de l’anterior règim, de manera que va guanyar les eleccions durant quatre legislatures, des d’abril de 1979 fins ea 1999 va estar d’alcalde, 25 anys, comptant els cinc anys de franquisme; com a Albal, on hi havia un tal Zacarés, que va fer una cosa semblant, des de la dictadura franquista a Unió Valenciana perpetuant-se en el poder durant moltes dècades, a d’altres llocs també passà el mateix, més que una ‘transició’ semblava una ‘continuïtat’.
De fet, tot i que a alguns no els agrade que ho recorde, ho tornaré a remembrar, perquè tot i els esforços “democratitzadors”, quan semblava que els ajuntaments de la UCD i el PSPV-PSOE anaven a signar la demanda de l’Estatut per la via 151, els de la UCD es van arronsar i ens fallaren optant per la via 148 que era un Estatut de segona, en canvi Andalusia va optar pel 151. L’Estatut del País Valencià, oficialment anomenat “Comunitat Valenciana”, fou dissenyat des de Madrid, imposant el nom, la senyera de la ciutat de València, la subordinació i un procés de submissió decidit des de la metròpoli per confeccionar una autonomia de mínims, sucursalista i subordinada a Madrid. L’alcalde de llavors de Benigànim que havia posat sense problemes la bandera quatribarrada va demanar a les ames de casa i les “Hijas de María” perquè cosiren el blau a la senyera, imposant la senyera blavera de la ciutat de València a tot el País Valencià. Uns anys després ja en democràcia, subvencionava les revistes escrites en castellà, però no una escrita en valencià. El general, com sol fer el PP, es declaren molt valencians, però prioritzen sempre el castellà
El model del 78, en algunes qüestions bàsiques, perpetuava els “principios fundamentales” de la dictadura; canviava la façana d’algunes coses perquè les coses importants, d’acatament general i ‘indiscutibles (exèrcit, centrals nuclears, llengua supremacista, anul·lació del dret a decidir…), restaren, més o menys, igual. De fet, en ‘valencianisme’ es va seguir el model Abril Martorell, mirar sempre per Madrid i molt poc per València, tot i que era ‘valencianista’, del València Club de Futbol.
L’alcalde de Benigànim que va estar més temps a l’alcaldia, va començar el seu procés ‘democràtic’ a la UCD i després al PP. A la primera legislatura ‘democràtica’ la UCD va treure 11 regidors i el Partit Comunista del País Valencià dos regidors, els PSPV no es va presentar. Tot i que al principi de la transició el Partit Comunista del PV va obtenir dos regidors (Rafa Sanjuan, llaurador i Pasqual Estornell Canet, fuster, nascut a Llutxent ) a la segona legislatura em sembla que quedaren només el PCPV amb un regidor (Rafa Sanjuan), el Partit Socialista, amb 4 regidors (Pasqual Benavent Gomar, José Ramón Vayà, Miguel Murillo i Carlos Calatayud) i el PP amb 9 regidors, com a únics partits amb representació a l’ajuntament de Benigànim. S’ha de destacar que el 1974, l’alcalde del poble va començar a organitzar les festes ‘patronals’ amb les xiques de 18 anys i els xics de 20 anys i uns anys més tard es va equiparar l’edat de tots els festers, xics i xiques, als 18 anys. Perquè abans, durant el franquisme, les xiques de 13, 14 o 15 anys, filles de l’alcalde, del propietari del cinema de poble, dels empresaris, cacics o terratinents, eixien de festeres, designades a dit, al costat d’hòmens de quasi 60 anys de mitjana, com si estiguérem als països àrabs, on els barons poden casar-se amb menors d’edat, amb característiques de pedofília.
El 1999, va guanyar les eleccions a Benigànim el PSPV (Partit Socialista del País Valencià), amb la llista encapçalada per José Ramón Vayà Vicent, mestre d’escola, que va obtenir 35 vots més que l’anterior alcalde, acostumat a guanyar les eleccions sense despentinar-se, a pesar dels seus orígens polítics autoritaris que tractava de temperar, sovint infructuosament, sobretot quan li demanaven comptes de les despeses municipals o decisions, no estava acostumat a donar compte de la seua gestió política perquè el poder corromp i el poder absolut corromp absolutament, a tot arreu. En la llista socialista del 1999, també anava en segon lloc, Vicent Valor, junior, metge de Benigànim, que havia sigut abans militant del PNPV de Francesc de Paula Burguera. Hi havia moltes esperances, després de tants anys de franquisme i de govern continuat de la dreta, van fer algunes coses bé, com fer un parc, de l’Ortisa, a un antic hort de les monges, germanetes dels pobres, que estava abandonat, però reproduïren, en certa manera, l’espanyolisme del PP, portant -quasi en exclusiva- a les festes del poble orquestres castellanes, continuaren anant a les processons els regidors socialistes, en un poble tan beat com Albaida, també patiren alguns desgavells urbanístics i abusos de poder semblant al PP, tot i que amb un intent de defensar el bé públic més acurat; a la següent legislatura, del 2003, els socialistes obtingueren també la majoria per 25 vots.
El 2007, Juan Antonio Puchades, mestre d’escola i xicotet empresari, els va guanyar les eleccions als socialistes i ha estat fins al 2015 com a alcalde de Benigànim. Fou molt injust que una de les crítiques que li feren fóra, posem per cas, que no havia nascut a Benigànim, perquè aquesta és una crítica xenòfoba i racista que no va enlloc; tampoc Paco S. Oliver era nascut a Benigànim i ningú li ho recriminava, per fortuna; també es va dir, des del remor i potser la insídia, quan va guanyar les eleccions, que el PP havia subornat romanesos i búlgars, que viuen al poble, perquè el votaren… No sé si això és veritat, supose que no, però em sembla molt malament fer servir els immigrants com a manera de denigrar l’adversari polític; com si tot servira per a guanyar les eleccions o per a no acceptar les derrotes, tot i que els vots entre el Partit Socialista i el PP, darrerament, estava molt igualtat. No puc fer massa valoració política perquè a penes he viscut a Benigànim, s’han construït auditoris i edificis per al jovent, però em sembla que s’ha reproduït l’espanyolisme en les actuacions dels cantants a les festes del poble i no s’ha actuat prou per generar treball, cooperatives i inversions que repercutisquen en la creació de llocs de treball estables… La gestió de l’alcalde de Benigànim com a president de la Mancomunitat de la Vall d’Albaida, va permetre la celebració d’un Congrés de l’IEVA a Benigànim, amb gran èxit de participació i una adequada gestió, sobretot, gràcies al concurs de l’equip de cultura de l’ajuntament de Benigànim.
El que vull remarcar és que els governs del PP i del PSPV, han servit per polaritzar la població, entre dretes i esquerres, continuant, en certa manera, el guerracivilisme, d’una forma molt banal, amb petites disputes acarnissades sense massa importància. Perquè, de fons, com Sagasta i Cánovas o Maura i Canalejas, el PP i el PSPV-PSOE, s’han repartit el pastís del poder municipal, bipartidistament, reproduint un esquema molt similar, en expansió immobiliària especulativa, en destrucció ambiental, en extracció de pedres que trenquen les muntanyes, en abandó de l’agricultura, en tancament d’indústries, com la del vidre, sense inversions de suport, modernització, innovació i augment de la qualitat dels productes locals, en espanyolització creixent de la gent del poble, en donar suport a una TV comarcal que és un prodigi en estupidització, castellanització i desculturalització, etc. S’ha privatitzat per banda del PP el pagament d’aigua, hi ha hagut casos de malbaratament de diners públics amb mòbils i despeses que no tenen cap relació amb els serveis públics de l’ajuntament, que hauria de passar factura.
Per això, és una molt bona notícia que enguany, s’haja presentat una candidatura de Compromís a Benigànim, que recull simpatitzants d’Iniciativa del Poble Valencià, del Bloc Nacionalista Valencià, d’EUPV, d’ERPV o de la CUP, etc. És una candidatura encapçalada pel jove economista Joan Sanchis i el professor de valencià, Josep Enric Calero envoltat de gent jove que, si entren a l’ajuntament, seran aire fresc, des del valencianisme i l’esquerra per a fer un poble molt millor. Per higiene democràtica i per regeneració política haurien de guanyar o obtindre un bon resultat, perquè els grans partits polítics que han governat Benigànim, des del franquisme i el postfranquisme fins a hui dia, passen a l’oposició i siguen molt més humils. Perquè reflexionen en què han fallat. La de Compromís és gent jove, almenys per ara, gens arrogant, ponderada, que vol obrir les portes i finestres de l’ajuntament, escoltar la gent sense tants prejudicis, propiciar la participació, fer fora l’abús de poder i els casos de corrupció o malbaratament de diners públics que l’ajuntament siga de totes les persones del poble i de fora del poble que han vingut per a quedar-se, fer una gestió transparent, crítica, renovadora i intel·ligent.
Des de fa més de 40 anys que no visc a Benigànim i no estic inscrit al registre per votar en aquest poble, però si poguera votaria per Compromís. Perquè s’ho mereixen, han agrupat, des del pluralisme, gent de diversa sensibilitat d’esquerres en un mateix programa polític. Hi ha molta gent cansada de la gestió política que s’ha fet fins ara, tant del PP com del PSOE perquè se’ls veu com un model esgotat; una gestió, sovint, plena de favoritisme, de maniqueisme, de reduccionismes i simplificacions, de perspectiva bipolar, “o estàs amb mi o contra mi”. Cal una renovació política urgent i inajornable.
La gent que es presenta per Compromís, en general, so més no al meu poble, és molt més democràtica que els del PP-PSOE, sens dubte molt més valencianistes i a la vegada més flexibles perquè no tenen hipoteques polítiques ni un aparat político-ideològic a sobre o darrere que els dicte el que han de fer des de Madrid, com a titelles. Per això treballaran pel poble sense descans ni sense buscar beneficis personals sinó el bé comú.
Em mereixen respecte i consideració la gent que es presenta als tres partits que opten a l’ajuntament de Benigànim, perquè, en tots, hi ha una certa renovació de gent jove i d’independents, però, no puc deixar de criticar el PP com una opció que ha donat suport a la corrupció i a un espanyolisme que menysprea la llengua i la cultura pròpia del País Valencià, al marge de la voluntat del col·lectiu local del PP… Per tot el que he dit, m’agradaria que, a Benigànim, guanyara Compromís perquè em sembla que tractaria de buscar projectes econòmics i socials per al poble molt millors. M’agradaria que guanyara Compromís o que obtinguera un bon resultat perquè li exigisquen al govern de la Generalitat Valenciana, siga qui siga, s’implique en donar suport a projectes d’inversió en agricultura ecològica, seguint l’exemple de Carrícola, que està a la mateixa Vall d’Albaida, per reforçar la comarca i la Mancomunitat de la vall d’Albaida, fent País Valencià, per a fer inversions en projectes de turisme rural i escolar, seguint l’exemple de la Granja del Marqués, millorar el cooperativisme agrari i industrial des d’una tecnologia alternativa, renovable i ecològica, protegir les muntanyes, les fonts i els rius davant el canvi climàtic; projectes de millora que tinguen en compte l’ecologia, els recursos ambientals, l’economia i la projecció de futur d’un poble que ha de ser conscient que ha entrat al segle XXI, deixant de banda les polítiques sectàries del segle XIX o XX.
Post escriptum
Com que el vot el tinc a València, a casa hem fet un debat entre les quatre o cinc persones afectades i hem decidit votar a tres opcions d’esquerres del País Valencià, una s’abstén i l’altra no ha volgut dir què votarà o si votarà i ho respectem; els tres que volíem votar i no teníem cap inconvenient en ‘consensuar’ el vot, hem prioritzat Compromís, que era l’opció que reunia més consens, però també votarem EUPV, pel pacte amb Esquerra Republicana i pel treball contra la corrupció institucional; i segurament també hi ha un vot per a Podem PV, València en Comú, perquè també es proposava per a votar-los. Per tant, tot i que ens haguera agradat unes opcions electorals menys fragmentades per derrotar el PP i fer una altra política, hem consensuat que les diverses opcions polítiques tinguen opció d’estar presents a les institucions per combatre la corrupció i fer una altra política més honesta, al servei de la ciutadania. Perquè no es quede cap opció d’esquerres fora de les institucions per impulsar propostes de canvi i de ruptura: pel dret a decidir del País Valencià.
M’agradaria que eixira també l’opció de Xàbia d’Esquerra Repúblicana-Esquerra Unida perquè es presenta la meua amiga Encarna Rosselló, que abans era d’Iniciativa del Poble Valencià i que eixirien les distintes candidatures que s’han fet de la CUP al País Valencià, en concret a Almàssera, l’amic vegà i antitaurí que l’encapçala, Jesús Frare, a Biar, el jove amic Eduard Garcia i a Pedreguer, no sé el nom de qui es presenta per la CUP, però segur que té més possibilitats perquè cal una oposició a Compromís per l’esquerra; no sé tampoc si la CUP de Montcada i de Burjassot, on hi ha col·lectius socials importants, es presenten, però, al meu parer, ho haurien de fer sols o en companyia d’altres partits… Perquè el que em sembla penós, és, que, on hi haja possibilitat, no es presenten electoralment conjuntament les forces d’esquerres i que, per personalismes, desídia i partidisme, continue governant la dreta… Alguns ‘líders’ d’esquerres després de més de vint o vint-i-cinc anys de poder del PP, sembla que encara no en tenen prou i fan tot el possible perquè continue governant la dreta més corrupta en presentar-se de manera fragmentada, tot i que el pluralisme és un valor. Millor si aquest pluralisme es pot exercir des del govern i no sempre des de l’oposició, com passa des de fa més de vint anys.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià.
