Dies arrere llegia un magnífic article de Víctor Maceda titulat ‘Independents’ en el qual fa especial anàlisi a la candidatura autonòmica del PSPV-PSOE. Diu Maceda que “fins ara, la decisió de col·locar independents a les llistes dels partits polítics no sols es fonamentava en la seua experiència professional, sinó sobretot, en el seu grau de popularitat”. Ho cite textualment perquè compartisc aquesta percepció.
M’agradaria que m’explicaren on radica aquest grau de popularitat dels nous referents. Per molt que s’obstinen els instigadors de les seleccions polítiques, faig un repàs i un altre repàs i em costa trobar eixe nom de renom, aquesta personalitat de pes que tinga una autèntica projecció social.
Vist el paisatge, se’m repeteix un pensament de frases fetes i soltes en la recerca d’alleujar el meu pobre entusiasme, oracions com la que diu que no hi ha més or que el que rellueix, recollim el que sembrem i una altra que no encola molt i que diu això que de vegades repartim molles que sobren com si fórem Nobels de la solidaritat. El que és evident és que s’ha obert la veda electoral, com la de la caça al reclam del mussol. Al sarró toca ara posar un rastre de paraules que no utilitzem amb tanta freqüència.
El llenguatge electoral, com l’ornitologia, té la seua coseta, i en comú més del que a simple vista sembla. Promet no tornar a parlar més de pardals en una bona temporada, encara que com sol dir ser mussol és prou corrent, vivim envoltats de mussols però una merla blanca és una cosa fora del comú.
La merla mascle és de plomatge negre i bec groc ataronjat, mentre que en la femella les plomes són marrons i una miqueta més rogenques en el pit. El que no hi ha són merles amb el plomatge blanc, d’ací ve l’expressió per assenyalar l’excepcionalitat.
Una altra cosa diferent és creure’s una merla, la qual no necessita padrins. D’aquestes nadem en l’abundància, per tots els costats i de tots els colors, més que en la bandera gai. Quan toca figurar a primera fila cal posar rostre de complicitat, com portar les sigles gravades a foc en la pell del front –mai entre cella i cella- i quan toca fer palmes a treure espurnes de les mans.
Una altra varietat més extraordinària és la que muda del tot, la que fa les fases una darrere de l’altra, com ara ser rector de prestigi d’una universitat, per tant ser referent, d’ací passar a ser merla blanca i quatre anys després acabar sent un colom que fa declaracions d’amor des del seu escó de diputat. Hi ha coses que no tenen nom i com en aquest cas és millor que no en tinguen.
En època electoral, els polítics solen recórrer als eufemismes més del convenient. Dir merla blanca, no és tan ofensiu com reconéixer sincerament que s’ha posat en la llista a aquest o aquell nom perquè convé o senzillament perquè sí. Quan la resposta al per què pot ser tan simple com l’haver rigut la gràcia o la ocurrència al cap o haver posat la cara que toca per eixir a la foto amb cara de foto, és absurd marejar-se en buscar raons i arguments de certa transcendència. Un somriure a temps és un valor afegit en el cartell gris, independentment siga gris perla o gris marengo.
Els líders de partits que tenen tota la potestat de fer candidatures sense els filtres i ajustos dels processos les primàries, confeccionar llistes és quasi com fer un vestit a la mida – com els que feia el sastre José Tomás a Paco Camps- per després presumir de palmito i gràcia. L’objectiu del polític no és altre que ens creiem a cegues que el fitxatge és el que la societat més necessita, bé es tracte d’un submarinista o d’un astronauta o d’actors de sainets, poc importa.
Als sainets també hi ha actors o actrius principals, que vénen a ser com el líder de la funció, aquest és un altre vocable per a posar al sarró. Líder, és una paraula entre líquida i espessa, que sempre s’escorre i que acaba sent polèmica, perquè líder bé pot ser un màxim representant, un mandatari, el cap de files i fins i tot un cabdill. No existeix una accepció única, com sols ocorre amb altres paraules també d’ús tan comú com democràcia o pau. Al País Valencià, que som espectaculars en tot, més aviat sembla que estem quasi erms en lideratges.
Els estudiosos de les ciències polítiques solen recórrer a tres imatges per il·lustrar els diferents tipus de lideratge, la del flautista de Hamelin, la de titelles i la d’un apagafocs. A pesar de la carència general, de les dos primeres anem sobrats d’exemples, des de Rus, a Rita o l’insuperable González Pons, ratolins i fils per a moure no els falten.
Respecte al tercer tipus, el de l’apaga focs, és el més recurrent en temps de sequera, per això una bona merla podria ser un bomber. Si parlàrem de Galícia bé assenyalaria amb el dit a Roberto Rivas, el bomber sancionat després de negar-se a col·laborar en el desnonament d’una dona octogenària. Valor a borbollons i compromís social per plantar cara a tanta gentola no li’n falta, valor de llei és el que més es necessita i no tanta parauleta que sonen a música celestial. El valor, com el bon whisky, no pot ni ser light ni de garrafó.
Un terme que també ha patit certa trivialització és el referit a carisma, a més està molt vinculat al lideratge. Atributs com ara la sagacitat, el pragmatisme, l’agilitat mental, la intel·ligència política, la confiança en un mateix, la virtut política, la sinceritat, són algunes de les característiques que han de transmetre els polítics per poder adquirir carisma i anar construint el seu propi atractiu.
Les qualitats apuntades no són precisament les que defineixen la personalitat d’Alberto Fabra, l’encara Molt Honorable suspén cada dia en la seua carrera per ser un referent, ser un líder i per tindre una miqueta de carisma. Per molts assessors ben pagats que pose en nòmina del palau, continua sent un espantall en el joc de seducció, de la paraula i de la imatge, tot i que l’home va fet un dandi, ben pentinat i segur que es posa colònia d’ampolleta i de marca exclusiva.
Per no esmentar del llenguatge no verbal que ara tant està de moda. Diuen les males llengües que Alberto es transforma i gesticula quan escolta a María Jesús i el seu acordió i que veu pardals per tots costats, els veu revolar pel saló Daurat, pel de Reyes i pel pati gòtic. També parlen que està fent una novena -com la que fan per trobar núvia- ell per trobar un referent que li porte els vots a cabassos al niu. De les merles blanques del passat, asseguren que vade retro i que a la Lola Johnson millor que ni nomenar-la.
