No obstant això, en el publicat el dia 25 trobe una expressió que grinyola, perquè la crec digna d’altres plomes menys sensibles. Es tracta del paràgraf on diu “[…] la presión talibán del realismo mágico (¡?!) del tripartito”. Considere una mica agosarat o temerari qualificar de talibán decisions que, a tot estirar, poden ser discutibles i, en cas d’error, sotmeses a correccions. Llevat que l’autor pretenga exhibir múscul del vastíssim bagatge lexicogràfic i ornamental que el caracteritza. Seria bo que, a més de matisar alguns vocables, situara el seu estil opulent en les coordenades corresponents.
Pel que fa a la “batalla de València” inconclusa –latent o manifesta–, convindria que identificara els contendents, puix que no puc endevinar qui és l’agressor i qui tracta de reparar ignomínies seculars. La cita recurrent a Newton no és suficient: seria menester una visita a Kant. És a dir, el lector, com ara un ignorant com jo, agrairia conéixer els enemics consuetudinaris i mortals de la cultura pròpia. D’altra banda, opine que alinear-se amb la ciència no restaria honestedat –ni opalescència– als seus exuberants escrits. Tampoc l’ontologia professional no patiria cap retallada, sinó que incrementaria virtuts al seu pensament. Tot i això, en alguns moments –escassos– sembla que la fèrtil i documentada inspiració que li és addicta viu atrapada pel teixit envescat del nacionalcatolicisme. Doctrina única que, al pas que anem, sumarà més dinasties que l’imperi egipci.
Atentament i cordialment, el saluda.
