El terme en essència, com sabem, és el resultat casolà del lliberal-conservador “global carca”, diguem-ne neoliberal, de Reagan, Thatcher, Aznar, Merkel i cia, afavoridor d’aquell que no ho necessita acarnissant-se en el feble, llençant-lo sota les potes dels cavalls, quan és mereixedor com a mínim, de ser tractat amb respecte, dignitat, igualtat i justícia.
Dins d’allò feble, es troben les llengües minoritàries i minoritzades al món, i en particular les d’ací, per descomptat la nostra, en l’anomenat “estat de les “autonomies”, que els nou-llibertins, sota l’empara d’una constitució incòlume i inamovible, interpretada en sentit restrictiu i centralitzant, amb lleis com la LOMCE, mal dita Wert perquè és de FAES, i decrets com el del trilingüisme per exemple, que s’afanyen a llençar-nos-la al rostre quan els ve de gust, amb la intenció de ferles desaparèixer, facilitant que les cooficials hi romanen a les gràcies del mercat, com qualsevulla altra mercaderia a esmerçar.
També en allò d’arramblar el més feble, perquè a qualsevol lloc de l’Estat, les llengües cooficials no els fan gens de gràcia ni socialment ni políticament i quan poden les entrebanquen, els diaris generalistes en castellà es fan ressò en grans titulars, de la notícia publicada recentment per l’agència EFE, donada a conèixer per la “Federación Estatal de Escuelas Oficials de Idiomas”, de les matriculacions del curs 2013-2014: i insereixen: ”Menos alumnos de lenguas cooficiales en las escuelas de idiomas i más alemán”, afegint entre altres dades que les matriculacions en llengua pròpia a Galicia, han mancat el 14,60%, al País Basc el 0,62%, a Catalunya el 47,60%, i a casa nostra el 25,70%.
A nosaltres no ens ha de sobtar, perquè és ben evident i coneguda l’absoluta hostilitat, desigualtat i injustícia en què el valencià ha estat i està sent tractat, una mostra, tan sols una de les moltes, fou la perpetrada al més de juny d’enguany, perquè el col·lectiu de professors de valencià de les Escoles Oficials d’Idiomes al País, denunciava que van rebre de la Conselleria d’Educació, al capdavant aleshores la innombrable senyora Català, amb perdó, un correu electrònic pel qual els comminava, que no oferiren grups d’ensenyament en valencià, en els quals hi hagués un nombre baix d’alumnat, advertint que allò que no s’ajustés a dita ordre, seria esmenat pel Servei de Planificació Educativa. S’admeten tot tipus de qualificatius, valen fins al sarcasme benèvol, però no més enllà, tot políticament, no siga cosa…
El Tempir d’Elx, la persistent i admirable associació per la llengua, afegia llavors denunciant també, que l’Escola Oficial d’Idiomes d’Oriola no oferia classes de valencià, privant d’eixa manera a tots aquells alumnes del Baix Segura, i de tot el voltant, que volgueren estudiar-lo, impedint un dret social de coneixement del nostre idioma, soscavant la igualtat, a més a més laboral en quant a oportunitats, així com entrebancar la necessària cohesió intercomarcal del País. Cridanera l’ordre, ja que sols afectava l’ensenyament en la nostra llengua, així que per les globals, xinés, àrab o l’idioma més exòtic, sí, places per a elles, totes les demanades. Per al nostre idioma, no. Llavors d’açò em vaig fer ressò i escriguí un article.
Comptat i debatut, les xifres facilitades per l’organisme federal estatal de les escoles d’idiomes a Madrid, d’una davallada del 26% en les matriculacions de l’últim curs en la nostra llengua pròpia, està justificada pels pals deliberadament inserits a les rodes del seu ensenyament i divulgació, així com per a opinions contràries que rauen en l’ADN dels poders fàctics i de fàstic, instal·lats ancestralment a Madrid, als quals no els fan gens de gràcia ni socialment ni políticament les llengües “perifèriques” que amenacen la “global espanyola” i, per tant, donen alè a l’animadversió general en tot l’estat, fent just el contrari del que hauria d’ésser, és a dir concordar, harmonitzar i desbastar, tot amb la col·laboració dels nou-llibertins botiflers d’ací en el referit al valencià, i a les de la resta de l’estat en els seus, les quals també presenten números de matriculats decebedors, com hem vist.
Com sempre, i més últimament, per redreçar-ho, a les nostres mans! Votant al final d’any per fer fóra el que de dolent per verinós hi ha.
Em ve de gust acabar en aquest vers d’Estellés el poeta del poble recordant-lo, publicat en el llibre “Pobles del Mural”, Antologia del Mural del País Valencià, titulat “Un poble mor si es vol morir” editat per l’AVL :
Un poble és la seua veu, un poble és una dignitat, …. i pensen que podran matar-lo, els qui sols pensen de matar destruint el seu idioma, el signe altiu, distint i clar.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
